Selecciona Edició
Connecta’t

Què posa al teu DNI?

Barcelona acull una exposició del 75è aniversari de l'estrany plàstic que regeix les nostres vides i que va fabricar una empresa catalana

Recreació d'una oficina on s'expedien els primers DNI.
Recreació d'una oficina on s'expedien els primers DNI.

El DNI és aquest plàstic d'ús obligatori que no es vol treure mai de la cartera. Ja sigui per la foto horrorosa, perquè està enterrat a la bossa, sota un milió de trastos, o perquè demostra que encara no es té l'edat per fer certes coses: comprar tabac, alcohol, o entrar en una discoteca. També pot demostrar una cosa encara pitjor: que ja s'ha tingut l'edat per fer-ho gairebé tot.

Entre les poques incursions al costat salvatge de la vida que recordo hi ha un intent de falsificació del DNI. Vaig rascar la segona gepa d'un 3, hi vaig posar una mica de típex, hi vaig dibuixar panxa i el vaig convertir en un 2. Un pla infal·lible per entrar a la discoteca un mes abans del que tocava. El porter es va compadir de mi (i es va fer un tip de riure), va fingir que no havia vist el pegat blanc i em va obrir les portes de la fastuosa Pacha de Platja d'Aro, de la qual ja només queda un edifici en ruïnes.

Hauria estat una tragèdia quedar-se fora de l'edèn d'hormones, música i alcohol. Totes les coses importants que havien de passar un dissabte a la nit passaven allà. Mentre s'esperava a la cua, contenint els nervis, amb aquell document pseudofalsificat a les mans, es tenia clar que no entrar a Pacha suposaria l'exclusió de qualsevol conversa interessant als passadissos de l'institut dilluns. L'ostracisme. El desterrament social.

En altres èpoques, un carnet fals et podia millorar o complicar molt la vida. Domingo Malagón va ajudar desenes dels seus camarades durant la dictadura franquista. Les falsificacions que va fer per a militants del Partit Comunista d'Espanya “van arribar a l'excel·lència”. El mèrit l'hi reconeix la Policia Nacional, que ha organitzat una exposició per commemorar el 75è aniversari de la creació del DNI. La mostra, discreta, es pot veure a l'oficina de documentació del carrer de Trafalgar de Barcelona, en un d'aquests llocs on només s'hi va quan toca passar pel tediós tràmit de renovar el DNI o el passaport. Gairebé sempre es fa just abans de les vacances, d'un viatge important o de qualsevol qüestió urgent. Llavors la burocràcia es venja sotmetent-nos als seus temps.

El 2 de març del 1944 s'aprova el decret que crea el DNI. La idea és d'un metge especialista en anatomia, antropologia i criminologia, Federico Olóriz Aguilera, que idea acreditar la identitat a través de l'empremta dactilar. Però la gent no l'acull amb gaire alegria. “La primera percepció social del nou document identificatiu va ser negativa, com a possible eina de control en aquell fosc entorn social”, recull un dels plafons explicatius de la mostra, que està oberta cada dia fins a les nou de la nit, en un tancament poc europeu.

El DNI irromp en la postguerra, amb una societat que “pateix transversalment la por, la repressió, la fam, l'escassetat i la pobresa endèmica. És l'Espanya de les cartilles de racionament, de les cues per recollir menjar i a la Gota de Llet, de l'estraperlo, de la mendicitat, de l'atenció sanitària i escolarització precàries o dels menjadors d'auxili social...”. Era obligatori per a les persones de 16 a 35 anys. El 1962, el Règim l'amplia a tothom. Franco s'atorga a si mateix el número 1 i reserva a la seva família els números següents, fins al 9. El llavors rei Joan Carles rep el 10; la seva dona, la reina Sofia, l'11. La infanta Elena el 12, el 13 s'anul·la per superstició, Cristina obté el 14, i l'actual rei, Felip VI, el 15. Es deixen buits la resta de números fins al 100. Entre el 100 i el 158, es donen a “uns quants elegits del cercle de confiança” de Franco. A partir del 1.000, es distribueix entre les persones anònimes. “No sabe” és el que consta en la firma d'aquells sense alfabetitzar.

L'exposició dibuixa l'evolució del document al llarg dels anys, i presumeix de les millores tècniques. Amb el nou DNI es poden “fer multitud de tràmits administratius” des de casa. No fa referència al misteri dels lectors del xip electrònic, per què uns serveixen i d'altres no, als programes que cal baixar i a la desesperació que acaba en derrota i impotència davant d'una burocràcia omnipotent i implacable, que sempre venç. La versió 3.0 del Vuelva usted mañana de Larra.

També afirma que el DNI és “un dels documents personals més segurs del món”. És inevitable pensar en Néstor Aníbal, un septuagenari argentí, el nou Malagón del segle XXI, però més centrat a guanyar diners que a eliminar la propietat privada. La Policia Nacional el va detenir fa un any a Rivas Vaciamadrid i va comprovar que ho havia falsificat gairebé tot, començant per ell mateix, que tenia quatre identitats simultànies. El van batejar com el principal falsificador dels últims temps.

El DNI va, en teoria, a missa. “Abans no se li donava tanta importància, ni hi havia tant de control”, al·lega un Carranco amb germans anomenats Carrasco (el primer és el bo, sens dubte). D'altres admeten que han esborrat de cop el Cortés del seu cognom compost, sense traves ni remordiment. Però res d'això no impedeix que el DNI s’esgrimeixi com la prova definitiva. “Què posa al teu DNI?” és el colofó de les discussions de la qüestió catalana. Sense ànim de ferir ànimes sensibles, he d’assenyalar que la primera empresa que va fabricar el DNI va ser la catalana gràfiques Rieusset. El seu responsable, Aquilino Rieusset, va ocupar gairebé tots els càrrecs importants del moment: membre del consell d'administració de Ferrocarrils de Catalunya, vicepresident de la Unió Nàutica de Barcelona, president del consell d'administració de Ferrocarril de Sarrià, vicepresident del Club Republicà... Un ingredient més de l'estrany plàstic que regeix les nostres vides.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >