Beethoven més enllà dels seus enemics

Any Beethoven. Als 250 del seu naixement, els recomano que vagin a Valls el 19 de març i escoltin la Gran fuga, Op. 133, del compositor de Bonn, o que, un mes abans, entre el 9 i el 14 de febrer aconsegueixin assistir a la interpretació d’alguna de les seves nou simfonies en el cicle en què Sir John Eliot Gardiner dirigirà l’Orquestra Revolucionària i Romàntica al Palau de la Música, un esdeveniment barceloní únic. Si tenen dubtes, Valls: és memorable el que els Amics de la Música d’aquesta ciutat estan organitzant per a la commemoració.

A Catalunya hi ha una desena ben bé d’orquestres simfòniques en el sentit tradicional de la paraula, és a dir, que disposin d’instruments de fusta, metall, corda i percussió. Fem que d’aquí a 10 anys en siguin una vintena. Els músics d’aquest país s’ho mereixen: vostès i nosaltres, també.

Els millors de debò sempre han atret foc hostil. Beethoven ha tingut enemics i, aquest any, n’hi sortiran més, entre altres coses perquè ja fa dos segles que és primer titular. És clar que també els ha anat deixant, inexorable, tots enrere. La seva música perdura tenaç en la seva envejada grandesa i el seu piano –cinc concerts per a piano i orquestra, un triple concert per a violí, piano i violoncel amb orquestra, 32 sonates per a piano, deu per a violí i piano, cinc per a violoncel i piano, els trios, bagatel·les i variacions…–, l’instrument burgès per antonomàsia, mana més que mai. Us ho demostraré.

Una poeta feminista, Adrienne Rich, va veure en la Novena simfonia el missatge finalment sexual d’“un home aterrit per la impotència o l’esterilitat”. D’una manera semblant, la musicòloga Susan McClary va obtenir a finals dels anys vuitanta del segle passat un instant de notorietat quan va publicar que el primer moviment de la Novena és “un dels moments violents més terrorífics de la història de la música… la ràbia assassina d’un violador incapaç d’arribar a l’orgasme”. Després va recular. Tard. La gran Sylvia Plath va posar les coses al seu lloc en un poema inoblidable titulat “Petita fuga” (“Envidio los grandes ruidos, el seto de tejo de la Grosse Fuge”, en la traducció al castellà).

És sempre difícil conjugar el verb equivocar-se en present d’indicatiu, això és que quan escrivim i és possible que ens estiguem confonent, no ho advertim. La lliçó perdurable és que sempre haurem de pensar que cometem errors set vegades cada dia: les (poques) feministes que s’entesten a titllar el pobre Beethoven de mascle romàntic fan més pena que res. La veritat no va per gèneres.

Un recorda bé la insània de la Revolució Cultural xinesa, entre el 1966 i el 1976, una memòria de la meva joventut que sempre m’ha acompanyat i que em va immunitzar, recalcitrant, davant de totes les ideologies totals. La meva regla d’or continua sent que les coses d’aquest món es poden discutir. Desconfiïn dels qui la rebutgen, dels qui els imposin silenci, acusant-los de negacionisme, encarnació contemporània i abominada del crim de l’heretgia. Tenen por i per això resulten perillosos. Desemmascarin-los, que el temps juga a favor dels escèptics i dels curiosos. Beethoven sobreviurà les feministes misàndriques, com ja va sobreviure la fúria de la Revolució Cultural xinesa, ara fa mig segle.

Beethoven havia arribat tard a la Xina, entrat el segle XX (Jingdong Cai i Sheila Melvin, Beethoven in China). Un moviment de la Novena simfonia va ser interpretat el 1925, en el funeral de Sun Yat-sen, primer president de la República Xina i, després de la Revolució del 1949, Beethoven va tenir el favor dels nous jerarques: hi ha una versió del 1959, filmada en blanc i negre, amb l’Orquestra Filharmònica Xinesa, dirigida per Li Delun i cantada en mandarí.

Les coses es van torçar el 1966 quan es van desfermar tots els dimonis i la Revolució Cultural va arremetre fins i tot contra Beethoven. Hi va haver qui ho va pagar amb la vida: Lu Hongen, director de l’orquestra de Xangai, condemnat a mort per haver trencat el Llibre Vermell de Mao, li va demanar al seu company de cel·la: “Viatja a Àustria, ves a la tomba de Beethoven i digues davant seu que vaig caminar cap a la meva execució xiulant la Missa Solemnis”.

El disbarat es va acabar el 1976, amb la mort de Mao, i el piano de Beethoven va tornar a la Xina amb una venjança: avui, explicava el número d’aquest Nadal de The Economist, hi ha 50 milions de persones que estudien piano al món. 40 són a la Xina.

Pablo Coderch és catedràtic emèrit de Dret Civil de la Universitat Pompeu Fabra