Selecciona Edició
Connecta’t

Verdaguer monumental

L’art de les edificacions commemoratives sempre dona per a diverses interpretacions. Per exemple: l’estàtua en record d’Honoré de Balzac obra d’Auguste Rodin és, segons com es miri, un gran penis; retrata i connota: hi ha Balzac i hi ha la seva virtut fàl·lica.

Des d’antic, les representacions han anat lligades a l’epítet que se’n volia remarcar, de manera que les estàtues segueixen un codi iconogràfic que marca la positura i el cognom respectiu: Venus Anadiomena, eixint del mar, Venus Calipígia, generosa de formes, Mars Gradivus, que camina cap a la batalla, la Mare de Déu Dolorosa, plorant la mort del fill, l’Assumpció de Maria, ascendint cap al cel, etc.

El patrimoni monumental català ha encès debats sonats pels significats que cada efígie arrossega (des de la relectura popular d’un Franco Eqüestre al Born fins a la inútil consulta sobre el futur de l’Aguilutxo Essorant de Tortosa), però hi ha una figura que, al llarg del temps, ha generat quòrum: el poeta Jacint Verdaguer. El seu monument barceloní, a l’encreuament de la Diagonal i el passeig de sant Joan, fou respectat pels anarquistes i tolerat pels franquistes. Per motius ben diferents.

El monument sempre ha suscitat sobrenoms, com “la palmatòria”, on la columna central seria una espelma i el mossèn, la flama, o bé “el corb”, perquè de lluny sembla un passeriforme negrós dalt d’una estaca. I és que la insòlita posició que té el poeta, que sembla que estigui a punt de desembeinar una espasa, amb cara de pomes agres, capcot i cobert per un capot, no lliga gaire amb la pompa d’un “poeta nacional” ni amb la mateixa força èpica de l’autor d’En defensa pròpia, però pot servir-nos com a inici d’una nova faceta de Verdaguer: el monumental. Podem jugar a atorgar-li les qualitats que desprèn com a monument i dotar de sentit la iconografia per damunt de l’ésser històric, expansionar una mena d’idolatria irònica per fer encara més ampla la influència verdagueriana. Així, podríem rebatejar el Verdaguer còrvid com a Verdaguer Estilita, per la seva ascesi dalt de la columna, i venerar-lo per la paciència d’estar-se allà dalt.

Amb aquesta nova modalitat interpretativa, tindríem el Verdaguer Amanuense en l’escultura que hi ha a l’inici del camí dels Degotalls, a Montserrat, fetitxe del nulla dies sine linea, el Verdaguer Gnomònic en aquell monòlit triangular de Lleida, reverit com a agulla del pas del temps, el Verdaguer Borrascós del monument de Tarragona, on una vestal daurada fa que s’alci una voluta de ferro forjat, el Verdaguer Sedent, al costat de la Mare de Déu del Mont, el Verdaguer Macarrònic dels tubs d’acer que hi ha a Vic...

I també hi ha el monument de l’Àngel, a Lloret. Poca broma.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >