Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

L’escriptura insòlita

Al lector li agrada que la fantasia extravagant que orquestra Baixauli a 'Ignot' li exigeixi atenció i perseverança

Els personatges d’'Ignot' cerquen en un poble del Priorat la bellesa que els ha de salvar l’ànima.
Els personatges d’'Ignot' cerquen en un poble del Priorat la bellesa que els ha de salvar l’ànima.

Quan un dels artistes que poblen Ignot, la nova novel·la de Manuel Baixauli (Sueca, 1963), espera en un poble del Priorat que arribi l’endemà per entrevistar-se amb el propietari d’una mina de plom abandonada —vol pintar-hi un mural a la paret—, troba que a la casa rural on s’està s’hi celebren unes jornades literàries. Al vespre, quan torna de passejar, amb la foscor consumint a poc a poc, i sense parar, una franja de color de sang seca al cel, l’artista veu un home sol que mira les muntanyes: “La silueta negra de l’home no es movia, semblava distant, a mil anys llum dels gronxadors, dels cotxes aparcats, de Mateu, de tot”. És l’escriptor que motiva l’acte, i que no torna a reaparèixer fins a les últimes pàgines d’Ignot, quan el lector creu —erròniament— que avança perdut del tot en un argument delirant o espectral: a l’escena on apareix, pilota un helicòpter ocupat pels personatges principals de la novel·la, i, quan un d’ells li pregunta cap on es dirigeixen, l’escriptor només respon: “Qui ho sap, això?”.

IGNOT

Manuel Baixauli
Periscopi
256 pàg. 18 euros

És possible que en aquestes dues imatges s’hi xifri el que és Ignot: d’una banda, tots els pintors, escriptors i lectors que protagonitzen la novel·la semblen immobilitzats en el cultiu de la seva disciplina artística, distants de la realitat, embadocats en el seu narcisisme intel·lectual, figures enigmàtiques altivament centrades en la recerca de la bellesa que els ha de salvar l’ànima; de l’altra, el relat avança de manera minuciosament desordenada, a través de cercles concèntrics que s’acaben emmirallant com si creessin un laberint on el lector pensa, moltes vegades, que hi vagareja sense rumb.

Però el que s’hauria de recomanar a aquest lector desorientat és que no defalleixi i que aguanti els embats del text, perquè Baixauli, contràriament a l’escriptor que pilota l’helicòpter, sap a la perfecció cap on es dirigeixen i com es lliguen els fils infinits —rars, opacs i hipnòtics, a vegades inexplicables— que desplega al llarg d’Ignot. Amb una prosa afinada, precisa i tallant, que desdenya qualsevol filigrana literària, els arguments com de faula paranoica, excèntrica o fantasmagòrica, que Baixauli trena sense immutar-se, gairebé sempre sorprenen amb convicció a pesar de situar-se més enllà de les fronteres de la versemblança, com si només existissin pel pur plaer d’existir: hi ha qui lloga pisos i exigeix al propietari que només hi deixi una nevera, un llit, una cadira i una taula; hi ha tot un seguit d’habitatges en diversos llocs d’Europa que, situats en un mapa, dibuixen una lletra; les parets no sembla que estiguin destinades a res més que convertir-se en l’espai necessari per penjar-hi notes en previsió dels llibres que s’han d’escriure, o per dibuixar-hi vagines pacientment diferents les unes de les altres; pot ser que només es camini per les extensions immenses de l’albufera perquè un videoartista filmi d’amagat el rumb que se segueix, i emmirallar-se després en el resultat; els soterranis, en fi, poden esdevenir una illa envoltada de tinta on els escriptors busquen els seus textos fracassats i que no s’han imprès mai.

AI al lector li agrada que la fantasia extravagant que orquestra Baixauli li exigeixi atenció i perseverança, que l’autor el faci sentir partícip de la mena de miracle insòlit que és la seva escriptura, de la seva fe en el poder de la literatura; però encara el fa més feliç constatar, al final, en una pirueta majestuosa, que no ha travessat una selva caòtica, sinó que tot l’ordre argumenta, que el secret de la novel·la estava exposat nítidament davant seu, sense enganys ni falsedats formals. Al cap i a la fi, és una estratègia narrativa que Baixauli ja havia assajat amb fruïció, i execució implacable, a L’home manuscrit (2007) i La cinquena planta (2014), novel·les on també s’exploraven els múltiples misteris de les lleis i els límits de l’art, la soledat transcendent i abrusadora del creador, l’ànsia de forjar una obra tan sols per a un públic que la mereixi.

Ignot és, sens dubte, una novel·la, però també es pot llegir com si fos un assaig narratiu sobre la condemna de voler ser un creador, sobre el pànic que suscita la criatura que s’inventa, sobre la rebel·lió dels dimonis imaginatius. Pot ser que la proliferació de sentències sobre la creativitat i les condicions necessàries per dur-la a terme pugui fer creure, en alguns moments, que és un catàleg de consells per als adolescents que volen ser artistes, però, encara que fos així —que no ho és—, el lector sap que Baixauli, amb Ignot, ha aconseguit l’obra d’art que busquen tots els artistes que la poblen: una novel·la perdurable.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >