Selecciona Edició
Connecta’t

Jaume Capdevila: “La mordacitat de Perich tindria avui molts problemes”

El ninotaire 'Kap' ultima una exposició i ha editat un llibre inèdit del gran humorista, que apareix al volum revelant per primer cop aspectes més íntims

“Perich resisteix bé el pas del temps, si bé l’humor es desenvolupa amb l’edat i avui la gent té adolescències més llargues”, ironitza Kap.
“Perich resisteix bé el pas del temps, si bé l’humor es desenvolupa amb l’edat i avui la gent té adolescències més llargues”, ironitza Kap.

“La escuela era vieja y roñosa, olía mal, los pupitres eran mugrientos (...) sabíamos que los curas y los professores nos iban a insultar, a golpear, a humillar y a obligar a memorizar cosas inútiles y absurdas”, escriu i dibuixa a Un abric verd penicil·lina (Angle / Ajuntament de Barcelona) Jaume Perich (Barcelona, 1941-1995), llibre inèdit i de regust autobiogràfic i generacional que el seu col·lega Jaume Capdevila, Kap (Berga, 1974), ha editat i en el qual es poden resseguir per primer cop aspectes íntims de qui fou un dels millors i més càustics ninotaires catalans del segle XX.

Pregunta. Quins aspectes de Perich, com a persona i com a dibuixant, li ha desvelat l’edició del llibre?

Resposta. Aquí hi ha, clarament i per primer cop, un Perich més personal i íntim, el Perich humà, el de veritat, que no havia sortit mai abans perquè eren recopilacions de treballs, petits fragments, i aquesta és una obra unitària que feia temps que tenia al cap. Ell mira al voltant, com sempre, però també dintre seu, i nosaltres veiem algú que no va tenir una infantesa fàcil ni agradable; hi ha una vinyeta on diu que és millor tenir un accident que anar al col·le, o que els pares es morin i ell haver de netejar cloaques abans que anar als Sagrats Cors. Són hipèrboles, és clar, ell mira al voltant, però entre tanta broma hi ha un bon pòsit de veritat.

P. També s’hi entreveu un pare que està malalt sovint, i certa sensació que a casa potser no se sentia prou estimat…

R. Per una malaltia del pare, gairebé va passar més temps vivint amb els avis que amb els pares; a més, la mare va haver de fer de pare i de mare... No era material treballat ni per publicar, però potser hauria acabat traient tot això tan personal. Un cop fet el volum, hem trobat un segon sobre amb més originals sobre el mateix llibre en què aprofundia en tot plegat. Desprenia tristesa.

P. Sembla que hi havia tres i quatre versions dels dibuixos. Ningú ho diria veient el seu famós tipus de traç i de layout...

R. Sempre s’ha dit que Perich era un mal dibuixant; no és cert: el que tenia és un estil molt sintètic, i el Perich madur estava obsedit a buscar l’espontaneïtat total; és curiós, però dibuixa més i més precisament per buscar-la, perquè li quedi prou fresc. El llibre mostra que tenia una exigència gràfica superior al que s’havia imaginat fins ara. Va tenir diverses influències, que es notaven en el traç segons l’època, com Siné. Després ja els té tots assimilats i crea el seu estil característic.

P. Quan deuria néixer la idea del llibre?

R. A finals dels vuitanta, penso, tot i que els dibuixos són d’entre 1993 i 1994; passa que al mateix moment Temas de Hoy li proposa fer Lo mejor de Perich, i ell, a diferència del que fan d’altres, no aplega acudits sinó que fabrica el llibre, cabdal en la seva obra. Quan el fa, doncs, tenia el xip autobiogràfic posat: crec que aquell és un reflex d’aquest, hi ha un clar joc de mirall entre ells.

P. L’abric verd penicil·lina que duu el nen Perich va existir? Diu que la seva mare li va fer portar fins als 21 anys...

“A ‘Un abric verd penicil·lina’ veiem algú que no va tenir una infantesa fàcil ni agradable”

R. És una altra hipèrbole, però sí, va existir: en una de les autobiografies mig falses que feia per a les contracobertes dels llibres ja surt esmentat.

P. Pot ser un llibre més càustic del que ja acostumen a ser els seus?

R. La causticitat aquí és agreujada: és el Perich de sempre, amb un gran component anticlerical, però on li toquen una cosa personal: els capellans que surten són concrets i, en concretar-se, tot fa més mal. La sàtira, en estar personalitzada, hi és corregida i augmentada; la ràbia i el dolor contingut es veuen clarament, crec.

P. D’on va treure Perich aquesta gran capacitat per a l’aforisme?

R. És que no només parlem d’un ninotaire, sinó d’un gran pensador. La seva biblioteca tenia més de 10.000 llibres; abans de fer humor, ell ha fet una anàlisi brutal de la realitat. Molts no ho recorden o no ho saben, però al DDT, on va arribar a ser redactor en cap, feia textos llargs; també va fer crítica de cinema, amb anàlisis profundes i molt mordaces... Tot això ho anirà liquant a finals dels seixanta amb aforismes que esclataran amb la secció “Perich-Match” a El Correo Catalán, que el 1971 donaran peu al seu famós Autopista [llibre més venut aquell any a Espanya, amb 100.000 exemplars, i també el 1972].

P. Què fa què? El dibuix reforça l’absurd de la frase inicial? La càrrega és al text?

R. Ell va ser un gran consumidor de còmics i de llibres. Quan treballa a Bruguera, té accés a tot i es fa una gran composició de l’humor gràfic contemporani, que ell atresora i analitza; o sigui, s’ha armat per saber quins són els mecanismes de l’humor. En el seu cas, el text funciona quan llegeixes la vinyeta, i a l’inrevés: és una unitat, la ironia apareix només quan en fas la lectura conjunta.

P. Avui tindria problemes per fer el tipus d’humor que feia, o és tan subtil que ningú li faria cas?

R. Perich va tenir molts problemes, però no se’n sap gaire: de seguida va ser etiquetat de progre i rojo, i ell lamentava que per això mai no va poder publicar en segons quins mitjans. Però, tot i la seva ideologia, disparava a totes bandes, al PP i a CiU, però també al PSOE i a ERC, aquí i a Madrid... Ara vivim moments en què sembla que has de prendre partit, per això la seva mordacitat tindria avui molts problemes; la crítica fa saltar la gent de seguida: seria incòmode per a tothom, ara mateix.

P. És difícil entendre l’humor de Perich en aquests temps tan superficials?

R. L’humor és sempre referencial, i les seves coordenades, segons per a quins joves, sonen viejunas, però això ens passa si llegim ara els acudits del Cu-Cut! Crec que resisteix bé el pas del temps, si bé l’humor es desenvolupa amb l’edat i avui la gent té adolescències més llargues, i això fa que tingui més dificultat per entendre un humor com el de Perich.

P. La proposta d’El Roto és el més semblant avui a l’humor de Perich?

R. Ell era un admirador de Chumy Chúmez i El Roto n’és la continuació. Hi ha una acidesa i causticitat semblants amb El Roto, però crec que Perich és més discursiu i més accessible. On veig més clar el seu temperament punyent és en la Flavita Banana, tot i que ella no en deu ser gaire conscient i està menys polititzada.

P. És un referent per als nous ninotaires i humoristes gràfics?

R. L’accés a Perich no és natural ni directe entre els dibuixants més joves d’avui; molts de la seva època han desaparegut totalment, com Martín Morales, Oli, Conti... Perich encara manté espurnes de vigència; hi van trobant accés, però no sé si n’és referent. De tota manera, aquesta vigència diu molt d’ell i poc del país: les circumstàncies econòmiques i socials no sembla que hagin variat gaire... Ell era pur talent i, a sobre, formava part d’una certa elit cultural, amb gent com Vázquez Montalbán, Marsé, Maruja Torres, Joan de Sagarra...

P. Parlant d’elits culturals, Perich va tenir un pas escadusser per TV3, a Filipim i La parada, que potser no es va entendre gaire...

R. Com a militant de l’humor que era, sabia que la sàtira crítica necessita sempre el millor altaveu, i va intentar utilitzar la televisió com a instrument: ja que la tele és tonta i atonta, busquem instruments des de la mateixa tele per trencar això; segur que molta gent no el deuria entendre, però ell buscava un impacte perquè la sàtira ho necessita. Econòmicament, si més no, el va ajudar.

P. Poden aparèixer més inèdits de Perich?

R. I tant! Hi ha molt material, el que falten són editors. Tenia un llibre gairebé enllestit amb uns 200 dibuixos sobre el Papa de Roma: que si fent pipí, que si beneint un berenar... jugant amb l’absurd. N’hi ha un altre que preparava des de mitjans del seixanta sobre humor negre; hi ha també una sèrie sobre l’Oest... Perich deuria fer uns 60.000 dibuixos: de catalogats, l’Ajuntament de Barcelona en té uns 8.000, i amb la nova aportació familiar n’han arribat uns 5.000 més. A banda, hi ha guions de ràdio, el d’una pel·lícula per a Guarner i Bellmunt... És una mina.

P. I què s’ha de fer, amb tot això?

R. De moment, una exposició el 4 de març al Born, amb unes 300 peces, mirant darrere de Perich i fins i tot els Perich abans de Perich, amb originals i reivindicant l’ofici... Es tracta de plantejar una altra manera de fer memòria i mirar l’actualitat diferent. El que feia ell, vaja.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >