Selecciona Edició
Connecta’t

El somni verd de Gaudí

Un llibre reescriu la història del Park Güell entre 1822 i 1926, un fracàs immobiliari que avui té l’accés restringit després de rebre milions de visitants

Els medallons amb el nom del parc, tal com el va pensar Güell i el va materialitzar Gaudí.
Els medallons amb el nom del parc, tal com el va pensar Güell i el va materialitzar Gaudí.

Don Eusebio Güell y Bacigalupi, propietario de la parte alta de la finca de can Muntaner de Dalt y de la finca can Coll y Pujol, situadas en la Montaña Pelada [...] deseando urbanizar los terrenos que comprenden dichas fincas ha estudiado el plan que presenta al Excelentísimo Ayuntamiento para su aprobación. […][...] Teniendo en cuenta todo esto se ha proyectado como un parque en el que los paseos, caminos y atajos servirán de calle, y en el que habrá jardines, bosques, y demás servicios generales, y en el que se diseminarán las casas, precisamente aisladas, rodeadas cada una de su jardín, y con sus paseos y caminos particulares. Su nombre será Park Güell”.

Eusebi Güell (1846-1918) adreçava el 26 d’octubre de 1904 una memòria a l’alcalde de Barcelona en què sol·licitava permís per urbanitzar els terrenys que havia adquirit els anys 1899 i 1902, amb la idea de construir-hi elegants cases aïllades, tancades per un mur i amb sistemes de consergeria i vigilants propis; una mena de Moraleja a la barcelonina. A l’expedient s’hi adjuntaven uns plànols signats per ell mateix com a propietari dels terrenys i per Antoni Gaudí (1852-1926) com a arquitecte del projecte. El més curiós és que el permís es demanava després de quatre anys de treballs, en un moment en què Barcelona era una metròpoli moderna i cosmopolita que superava el mig milió d’habitants i després que el 1897 s’aprovés, per reial decret, l’annexió a Barcelona d’alguns municipis del voltant.

Escalinata del Park Güell amb motiu de la festa de la Unitat Catalana. 21 de maig de 1916. ampliar foto
Escalinata del Park Güell amb motiu de la festa de la Unitat Catalana. 21 de maig de 1916.

La catedràtica d’història de l’art Mireia Freixa i l’arquitecta Mar Leniz han fet immersió en arxius i hemeroteques a la recerca de documents, plànols i projectes, premsa escrita i col·leccions de fotografies i postals, molts d’ells inèdits, per documentar la construcció del parc i establir-ne una cronologia precisa des de 1822, en què està documentada la primera venda de la finca Muntaner de Dalt, fins que el Park Güell passa a ser de titularitat municipal i s’obre al públic el 1926 (i no el 1922) per reescriure la història d’aquest gran parc barceloní. El resultat de 10 anys de treball és El Park Güell i els seus orígens, 1894-1926, publicat pel Museu d’Història de Barcelona, amb aportacions desconegudes, com que els fills de Güell van oferir el recinte a Alfons XIII com a palau per a les seves estades a la ciutat, i que Gaudí va desenvolupar una tasca inèdita com a escenògraf per a un Èdip Rei que s’havia d’estrenar el 1909 a l’esplanada que es va aixecar, envoltada del multicolor banc de trencadís, sobre el bosc de columnes de pedra. Un projecte que, com altres relacionats amb aquest parc, pensat com una utopia verda, no es va arribar a realitzar.

Primera urbanització

Abans que Eusebi Güell posés els ulls en aquests terrenys, ja havien estat d’interès per a altres potentats. La primera notícia és de 1822, quan Josep Maria de Càrcer ven a Pere Alexandre de Larrard 24 hectàrees, una compravenda que s’acompanya d’un pla, el primer que es coneix i que es reprodueix en el llibre de Freixa i Leniz, que documenten com va canviant de mans a partir de les escriptures del Registre de la Propietat, i de documents de l’Arxiu Municipal de Gràcia i del Contemporani de Barcelona. És en aquests moments quan es produeixen les primeres urbanitzacions.

Adquisició de les finques

Eusebi Güell a la Sala Hipòstila del Park Güell, a la revista 'La Esfera', del 31 de juliol de 1915.
Eusebi Güell a la Sala Hipòstila del Park Güell, a la revista 'La Esfera', del 31 de juliol de 1915.

El 1899 Eusebi Güell adquireix (mitjançant emfiteusi) la finca Muntaner de Dalt —en aquells moments, i després de diverses segregacions, de 13,85 hectàrees—, també anomenada Casa Larrard, al terme municipal de Gràcia, localitat annexionada a Barcelona el 1897. Tres anys més tard, el 1902, compra la finca de Ramon Coll i Pujol, de 3,18 hectàrees, a l’encara municipi independent de Sant Joan d’Horta. La seva idea era urbanitzar la zona alta de la primera finca i crear el Park Güell.

Un dels primers problemes que calia solucionar van ser els forts pendents d’accés a la finca, a la part baixa, una zona fragmentada amb molts propietaris, que van impedir fer l’entrada monumental que Güell tenia al cap. Per això, el 14 de maig de 1900 va presentar un projecte de modificació de les rasants dels carrers de la part baixa, que incloïa la creació d’un gran viaducte; un projecte acompanyat de deu plànols signats per Gaudí, que finalment no es va aprovar per la forta oposició dels veïns. Al sud-oest de la finca cedeix uns terrenys i paga la construcció d’una caserna de la Guàrdia Civil, que reclamaven els veïns i que Güell veia necessària per als seus plans.

Dues cases de 60

La documentació administrativa ha permès fixar que, tot i que només es van construir dos dels 60 habitatges previstos, es van segregar un total de nou solars, entre 1901 i 1913, gairebé tots al voltant dels 1.300 metres quadrats. Les vendes han permès conèixer les dures condicions imposades per Güell i Gaudí “amb la finalitat que els compradors dels solars no perjudiquessin el veí”, en què, a més de limitar els metres quadrats d’edificabilitat, s’havia de respectar l’orografia, la vegetació i els camins, cosa que va fer que la majoria de parcel·les tinguessin forma triangular. No hi havia limitacions compositives.

Casa Larrard, abans de la reforma de Gaudí, al voltant de 1909. També s'hi poden veure la Casa Trias i la Casa Gaudí ja acabades. ampliar foto
Casa Larrard, abans de la reforma de Gaudí, al voltant de 1909. També s'hi poden veure la Casa Trias i la Casa Gaudí ja acabades.

De les dues cases construïdes, una és la de Francesc Gaudí, pare de l’arquitecte, que la va comprar el 1906. És la casa mostra, segons han pogut establir les autores. Va ser la primera de les dues a construir-se (des de 1963 allotja la Casa Museu Gaudí). L’altra va ser la de l’advocat Martí Trias i Domènech, en un dels dos solars que va comprar el 1902. A més de la casa que ja estava construïda a la finca des de 1850 i que va ser cedida per Güell a Carles Mani, col·laborador de Gaudí, el tercer veí del parc va ser el mateix Güell, que el 1902 va abandonar la seva residència al carrer Nou de la Rambla i es va instal·lar al parc, a l’anomenada Casa Larrard (després que Gaudí hi fes unes reformes), on va viure fins que va morir el 1918.

Un parc urbanitzat

A les escriptures de segregació de les parcel·les apareix el terme parc urbanitzat “a semblança dels que hi ha a Anglaterra”, explica Freixa. Es tractaria d’un model de parc residencial que Güell va importar de la Gran Bretanya: un recinte tancat amb usos exclusivament residencials, per a cases envoltades de jardí destinades a la burgesia, amb infraestructures i serveis privats comuns. “Un tipus de Regent’s Park”, prossegueix l’experta, que en la seva obra ha insistit que no es tracta en cap cas d’una “ciutat jardí”, una unitat autònoma d’habitatge i producció, ni “evidentment d’una colònia industrial vinculada a una fàbrica, com la Colònia Güell”.

Esperit noucentista

Güell va ser un defensor de la monarquia i dels ideals de la burgesia catalanista, propers a l’ideari de la Lliga Regionalista. Fervent seguidor dels principis polítics i culturals del noucentisme, que defensava la necessitat de dotar Catalunya de les infraestructures necessàries per construir una societat moderna. En aquest sentit, no va dubtar a cedir el seu parc per a tot tipus d’actes patriòtics, com el Garden Party que es va celebrar dins el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, de 1906, o el gran banquet que es va oferir el 1916 a la Festa de la Unitat Catalana, amb més de 5.000 comensals. Per això, les autores, tot i considerar el Park Güell com una fita essencial del modernisme, no dubten a adscriure’l dins de l’ideal noucentista, en un moment en què el primer ja estava en descrèdit.

Festa benèfica presidida per la infanta Paz i la seva filla, la princesa Pilar, el 19 de novembre de 1911. ampliar foto
Festa benèfica presidida per la infanta Paz i la seva filla, la princesa Pilar, el 19 de novembre de 1911.

Revisió cronològica

La revisió de les fonts i de les nombroses fotografies i postals ha servit a les autores per ajustar la cronologia de la construcció, des de les primeres explanacions del terreny el 1900; la urbanització de vies, camins, viaductes i murs que es va dur a terme entre 1900 i 1905; la realització del mur de pedra perimetral on es van instal·lar els medallons de trencadís que repeteixen el nom del parc. També l’inici el 1906 de la construcció de la Sala Hipòstila (concebuda com una zona recollida per ser usada com a mercat), que l’any següent ja disposava de les 86 columnes d’estil dòric i que el 1909 es donava per acabada i s’hi començaven a col·locar els mòduls de banc. En aquest moment pren protagonisme Josep Maria Jujol, que en dirigeix la decoració a força de recobrir-lo amb un magnífic trencadís “més enllà del que era imaginable”, expliquen les autores.

Quan a la tardor de 1914 Güell entén que el projecte no era viable i abandona la idea de fer la urbanització, coincidint amb la seva mala salut i amb el traspàs dels negocis als fills, a més del començament de la Primera Guerra Mundial, el banc i el parc ja estan acabats. “Només faltaven la instal·lació del telèfon, un servei d’electricitat comú i el clavegueram, però tota l’estructura viària i els grans espais estaven acabats”, puntualitza Freixa, que remarca que el cessament dels treballs coincideix amb els de la finalització de l’església de la Colònia Güell, que Gaudí va visitar per última vegada el 3 d’octubre de 1914.

Gaudí ensenya el Park Güell als mariners del creuer xilè 'Ministro Zenteno', el 8 de setembre de 1907. ampliar foto
Gaudí ensenya el Park Güell als mariners del creuer xilè 'Ministro Zenteno', el 8 de setembre de 1907.

Fracàs immobiliari

Freixa i Leniz apunten les claus per entendre per què el parc no va arribar a consolidar-se: el sistema restrictiu de les vendes de les parcel·les i la incomunicació i llunyania del parc, sobretot quan el tramvia previst no va arribar a funcionar. A això es va unir que es trobava dins d’una zona molt popular, que contrastava amb l’elitisme que es buscava darrere els murs, cosa que va fer que la naixent burgesia barcelonina decidís instal·lar-se en una altra zona de creixement com era l’avinguda del Tibidabo, que promovia un altre prohom de la ciutat, el Doctor Andreu. Una burgesia a la qual li agradava épater amb l’espectacularitat de les seves cases, que no es veurien darrere un mur.

Malgrat que els números canten, les autores rebutgen del tot parlar de fracàs. “Va ser un projecte immobiliari fallit”, aclareixen. I destaquen que és una de les obres més importants de Gaudí i un dels pocs treballs urbanístics que va realitzar, a més del seu caràcter d’“espai per a l’oci i la cultura”. A més, fan valer l’alt rendiment econòmic que van obtenir els hereus de Güell amb la venda per no parlar de fracàs.

Interior de la Sala Hipòstila amb els medallons de Jujol, 1920-1930.
Interior de la Sala Hipòstila amb els medallons de Jujol, 1920-1930.

De pagament el 1910

Güell obria el parc a actes multitudinaris de caràcter catalanista, però hi ha constància que per accedir-hi es cobrava entrada. El 1910 Folch i Torres va escriure a la seva guia sobre Barcelona que els “forasters” podien adquirir quatre entrades per dues pessetes. I el 1918, en un intent d’atreure el públic local, el terme emprat era el del “visitants, és a dir que es cobrava a tothom.

Palau per a Alfons XIII

Després de la mort d’Eusebi Güell el juliol del 1918, els seus fills van constituir el febrer del 1920 la societat Urbanització Güell per gestionar el seu patrimoni urbanístic. Al maig, el primogènit, Joan Antoni Güell, ofereix al rei Alfons XIII com a allotjament durant els seus viatges a Barcelona els tres palaus que posseïa la família: el Palau Güell, el Park Güell i la finca de les Corts, que va ser l’acceptada. “No li van oferir la casa dins el parc, sinó el parc sencer, de manera que Güell i la seva família ho veien com un tot, malgrat que hi havia altres propietaris de terrenys”.

Venda i obertura

El febrer del 1921, després de no ser triada pel rei, els fills van començar a negociar amb l’Ajuntament la venda de la finca per 3,5 milions de pessetes. Després de cinc anys de negociacions, diversos estira-i-arronses i discussions a la premsa sobre la conveniència o no de la compra, l’operació es va materialitzar al novembre del 1925 per un import final de 3.170.000 pessetes. En aquest període la ciutat va tenir cinc alcaldes i a Espanya dominava la dictadura de Primo de Rivera, cosa que sens dubte va complicar tota l’operació.

La gran esplanada i la torre del Pavelló de Consergeria al fons, 1910-1029.
La gran esplanada i la torre del Pavelló de Consergeria al fons, 1910-1029.

Obra total

Gaudí va treballar al Park Güell entre 1900 i 1914, en una de les etapes més productives de l’arquitecte, ja que simultaniejava aquests treballs amb els de la Torre Bellesguard, la Casa Batlló, la Casa Milà i la Sagrada Família. També viatjava per supervisar les obres a la catedral de Palma i les de la Colònia Güell i el Celler Güell, al Garraf, amb la col·laboració de Francesc Berenguer. “Però només al Park Güell Gaudí va ser urbanista, enginyer, arquitecte, dissenyador i paisatgista, ja que va crear tot un sistema de viaductes, murs de contenció, carrers i parcel·les, en les quals va emprar tècniques constructives úniques”, assegura Freixa, que no dubta a qualificar Gaudí de mediambientalista.

Obertura al públic

Tot i la gran difusió que la premsa va fer de les activitats que es desenvolupaven al parc des del començament —banquets, festes infantils i sardanes, i altres actes d’exaltació catalanista—, quan el parc obre les portes els mitjans semblen obviar-ho. Les investigadores tan sols han localitzat dues notes breus als diaris: “Dilluns quedarà obert i a disposició el públic al Park Güell”, anunciava un rotatiu el 26 d’abril de 1926, tot demanant als visitants respecte per les plantes i la decoració i que s’abstinguin d’organitzar dinars i berenars o d’encendre foc.

La nova data d’obertura que estableix el llibre endarrereix quatre anys l’oficial, fins al punt que l’Ajuntament de Barcelona va anunciar el 2012 que, per al centenari de l’obertura, el 2022, tindria a punt un pla estratègic. Poc més d’un mes després d’obrir les portes, el 10 de juny de 1926, Gaudí va morir arran de l’atropellament d’un tramvia. En aquells dies l’arquitecte ja no vivia al parc: el 1925 s’havia traslladat a la Sagrada Família per poder estar més immers en la seva feina.

Del fracàs a morir d’èxit

Una de les raons que s’apunten del fracàs immobiliari del Park Güell, ideat per Güell i Gaudí, va ser la seva llunyania de centre del Barcelona i que, a la fi, no comptés amb una línia de tramvia. Però això no ha estat problema perquè 3,1 milions de persones el visitessin el 2019 i el convertissin, després de la Sagrada Família (4,5 milions), en el segon pol d’atracció turística de Barcelona. La majoria d’ells segur que hi han arribat gràcies al Bus Güell, que connecta el parc (15 minuts) amb la parada de metro d’Alfons X, de la L4, o a l’autobús V19, que té parada a la propera carretera del Carmel.

Les xifres són clares. El 2017 els sis edificis de Gaudí a Barcelona (declarats Patrimoni de la Humanitat el 1984 i el 2005) van registrar 10,3 milions de visitants, superant amb escreix els 21 centres gestionats per l’Ajuntament (6,9 milions); unes dades que han portat Gaudí (com tot el modernisme barceloní) de ser injuriat a ser lloat i reconegut, sense tenir, aparentment, límit.

Per evitar la massificació i garantir el bon ús i conservació d’aquest espai, després d’arribar a xifres estratosfèriques de 9,5 milions de visitants, el 2013 l’Ajuntament va començar a cobrar entrada a la zona monumental (1,7 hectàrees, el 9% de la superfície total) i a limitar a 800 persones per hora la visita a aquesta zona única de la ciutat, amb la intenció que no morís d’èxit. A la resta, la zona forestal, l’accés continua sent obert.

L’ús intensiu a què es veu sotmès el parc fa que la seva conservació sigui també intensa. De tal manera que el banc de trencadís ha hagut de ser sotmès a una substitució de peces diverses vegades. L’última va acabar l’abril del 2019, i va incloure, a més, la restauració de la plaça de la Natura i la impermeabilització del sostre de la Sala Hipòstila, després d’invertir-hi 1,2 milions d’euros provinents de la venda d’entrades.

Què hauria passat si les 60 parcel·les en què Güell i Gaudí van dividir el parc s’haguessin acabat construint? “El parc seria diferent, però possiblement s’hauria conservat millor amb més elements originals, ja que s’han hagut d’anar substituint a causa de l’ús intensiu”, rebla Freixa.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >