Selecciona Edició
Connecta’t

Un manifest marginal

El “nou manifest d’Els Marges” passa comptes amb els detractors de llavors i proposa receptes conegudes

Un manifest marginal

Hom es demana, ara i adés, si entre certes ments filològicament privilegiades hi ha la voluntat de resultar abstrús, alambinat, com si es pretengués arribar solament als iguals i relegar la morralla al sobreesforç de la doble lectura, sempre amb la incògnita de si ho hem entès bé. O aquesta és la sensació que queda després d’haver llegit l’article de Josep Murgades “Objecció de llengua”, subtitulat amb optimisme com “El nou manifest d’Els Marges” amb el desig, suposem, d’obtenir el mateix ressò de llavors. Difícilment, però, el podem considerar un manifest si no està signat per més d’una personalitat, i menys encara si renuncia a l’impacte entre llecs en optar per un estil volgudament esforçat, almenys més que el seu precedent.

L’article intenta ser una posada al dia dels principis i les inquietuds que van guiar la publicació fa quaranta anys d’aquell manifest, titulat “Una nació sense estat, un poble sense llengua?” i signat pels professors Joan A. Argente, Jordi Castellanos, Manuel Jorba, Joaquim Molas, Josep Murgades, Josep M. Nadal i Enric Sullà. El text, però, sembla més aviat un aprofitament de l’efemèride per passar comptes tant amb els detractors de llavors com amb una sèrie de dimonis que han marcat alguns dels intensos debats filològics d’aquestes quatre dècades. No és just carregar contra els crítics, més que res perquè n’hi ha que ja són morts (Lluís López del Castillo i Francesc Vallverdú, per exemple, van signar l’article “Resposta a Els Marges” a Serra d’Or l’abril de 1980), com tampoc ve a tomb parlar dels “del barco”, en al·lusió a les polèmiques sobre l’admissió de certes paraules en el català estàndard i que al seu moment va separar els filòlegs del país.

No s’hi val tampoc a aprofitar els enormes canvis produïts durant aquest temps per convertir el Manifest d’Els Marges inicial en una profecia autocomplerta. Se’ns advertia aleshores dels perills que amenaçaven la llengua i del risc de caure pel pendent de la substitució, sobretot a partir de dos fenòmens d’ordre sociològic: la immigració espanyola dels anys seixanta-setanta i la implantació dels mitjans de comunicació en castellà al llarg de la dictadura. Doncs bé, en lloc d’avaluar si, en aquests aspectes, l’evolució de la llengua ha seguit o no els auguris dels signants —per exemple constatant de quina manera els fills d’aquella immigració van experimentar un procés de bilingüització en català que va fer que molts transmetessin la llengua catalana, o com la implantació dels mitjans de comunicació en català ha fet que en alguns casos el català sigui hegemònic, vegeu si no la ràdio—, Murgades s’agafa a l’actualització contemporània d’aquests dos factors —la irrupció d’internet i la immigració dels anys 2000, segons l’autor, “dos fenòmens imminents” que no van saber veure ni els uns ni els altres— per redundar en el missatge, com dient “no es podia saber, però igualment teníem raó”.

En el capítol proposador, però, el nou manifest d’Els Marges es limita a receptar dues solucions que són, a la vegada, conegudes i complexes: d’una banda, en l’ordre polític, convertir el català en la llengua preferent de la República (sense consagrar-ne l’oficialitat, en la línia del manifest Koiné), una possibilitat que els moments actuals no permeten que sigui imminent en tant que manca la República i no se n’albira l’arribada; i de l’altra, en l’ordre individual, fer objecció del castellà i, per tant, encoratjar a no fer servir aquesta llengua, opció que només mobilitzarà una minoria si tenim en compte que, avui, hi ha més parlants de català de segona llengua que no pas de primera, i que en aquests casos l’ús o el canvi al castellà no és tant una claudicació com un retorn a pràctiques espontànies. Cal saludar aquí, tanmateix, la ironia d’argumentar-ho com una opció plenament constitucional, a través dels conceptes de deure de conèixer i el dret de fer servir; per Murgades, amb la carta magna a la mà, en tindríem prou amb un coneixement passiu del castellà i amb el desistiment tàcit del seu ús.

Ara bé, si el que es tracta és d’encoratjar mantenir el català, són més útils iniciatives com No em canviïs la llengua, protagonitzada per immigrants recents que estan tips de veure que els d’aquí fem el salt al català de seguida. Arriben més lluny i deixen alguns manifestos en marginals.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >