Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

I era profecia

La unitat de l'independentisme era una ficció i el mandat d'implantar la República, pura fantasia

El vicepresident i el president del Govern, Pere Aragonès i Quim Torra, en la reunió de dimecres.
El vicepresident i el president del Govern, Pere Aragonès i Quim Torra, en la reunió de dimecres.

Si Quim Torra s'hagués deixat endur pel que li demanava el cos, hauria enviat els seus socis d'Esquerra Republicana a passeig i hauria convocat eleccions ja. Com que Esquerra es va negar a seguir el joc de les “desobediències inútils”, el president Torra es va sentir desautoritzat i desafiat en la seva estratègia de confrontació, convençut que tota provocació, per petita que sigui, suma. No obstant això, per una vegada ha atès els petits interessos del dia a dia, per més que li puguin semblar menors davant del destí suprem de la pàtria. Una enquesta recent del CEO xifra en el 61% els ciutadans que pensen que el Govern català no és capaç de resoldre els seus problemes. Deixar en l'aire els Pressupostos que el vicepresident Pere Aragonès havia pactat i que, per fi, permetien sortir de la maledicció de les pròrrogues, situava en una posició molt delicada els seus. Eleccions sí, però amb els comptes aprovats.

Ha costat dos anys llargs d'estancament, amb evidents costos tant per a Catalunya com per a Espanya, que les fabulacions que pretenien fer normal l'anormalitat comencessin a decaure. La crisi va esclatar dilluns, però podia haver-ho fet en qualsevol moment. Simplement s'ha fet palès el que, si se'm permet parafrasejar irreverentment el poeta Foix, tothom sabia i era profecia: que la unitat de l'independentisme era una ficció i que el mandat d'implantar la República que Torra assenyalava com a objectiu de la legislatura era pura fantasia. I si hi havia diferències estratègiques entre els dos socis és perquè Esquerra, en el seu paper de força tranquil·la, ja s'havia situat en una lògica de llarg termini, prioritzant treure rendiment d'apostes possibles, mentre que Junts per Catalunya, un batibull de personalitats i grups en enrenou permanent, necessitava mantenir vives les expectatives per no trencar-se, aferrats a Carles Puigdemont, l'única icona de la casa que ningú gosa desafiar.

Com en cada ensopegada de l'independentisme sentirem solemnes proclamacions de la derrota del procés, com ha anat passant cíclicament des del 2012. I com ja ha advertit Pablo Casado, la dreta seguirà practicant el recurs permanent al jutjat de guàrdia, que sembla ser avui el seu gran horitzó ideològic. No obstant això, la fi de legislatura catalana ens indica que toca tancar el període de bloqueig i excepció. Si ara se solemnitza que els Reis d'Orient no existeixen i la independència unilateral no està a l'abast de l'independentisme, també hauria de servir per reconèixer (i probablement les eleccions ho confirmaran) que l'independentisme hi és i la idea de la seva derrota definitiva forma part del pensament màgic. Toca tornar a la política –és a dir, a la complexitat de la realitat– i abandonar les adhesions infrangibles pròpies de la cultura política de trinxera. S'obre una nova etapa per a tots. D'alguna manera l'ha anticipat el Govern de Pedro Sánchez en apostar pel reconeixement de l'independentisme i per la taula de negociació. Per aquí es comença.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >