Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

No hi havia plans per a la retirada

El bloc sobiranista afronta dividit l’elaboració d’un programa polític viable per substituir la política d’objectius màxims avortada l’octubre del 2017

Diputats d'ERC i JxCat, aquest dilluns al Parlament.
Diputats d'ERC i JxCat, aquest dilluns al Parlament.

Era força previsible que a un fracàs tan rotund i estrepitós com el de l’independentisme català l’octubre del 2017 el seguís una etapa de confusió i caos. Això és el que s’està representant tristament aquests darrers dies al palau del Parc de la Ciutadella. La majoria parlamentària trencada, el Govern dividit, un president de la Generalitat impolític que no entén quina és la funció del càrrec que exerceix i la continua confonent amb l’agitació i la gesticulació d’un activista sense responsabilitat institucional, el principal grup de l’oposició cridant insults com si fos una grada de hooligans.

El bloc sobiranista que roman al capdavant del Govern català des del 2010 sembla definitivament esgotat en termes polítics. Tal com estan les coses, malgrat tot, no hi ha ni hi pot haver un bloc opositor alternatiu. Els quatre partits opositors representen interessos i propostes dispars i tan allunyades entre si com de l’altre bloc, i l’expectativa és que una eventual entrada de Vox a la Cambra incrementi aquesta heterogeneïtat. Llavors, per a què serveixen unes noves eleccions? No queda gaire clar per a cap dels actors.

Les expectatives demoscòpiques no mostren una tendència al declivi electoral de l’independentisme paral·lela a la seva desorientació política. Els forts components emocionals presents en la crisi catalana tendeixen a mantenir una relació de forces que està com fossilitzada. La majoria electoral és molt ajustada, però oscil·la poc en les successives convocatòries. Els diversos judicis en curs a Madrid i Barcelona contra els dirigents sobiranistes no deixen de furgar en la ferida de la sentimentalitat catalana, oferint setmana rere setmana la imatge de la humiliació permanent a uns líders que, malgrat tot, les urnes avalen gairebé sense matisos des del 21 de desembre del 2017. Els poders centrals de l’Estat, que es van sentir humiliats l’1 d’octubre d’aquell any per la inesperada aparició d’unes urnes que no s’esperaven, s’estan desfogant ara als escenaris del Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional. Però si això és lenitiu per a l’orgull d’uns és al mateix temps aliment per al victimisme dels altres. Res que contribueixi a canviar de posició. Res que faciliti moviments electorals.

Rectificar està resultant molt difícil. A tot arreu. De la mateixa manera que, tot i les proclames pomposes i els fulls de ruta més o menys detallats, els sobiranistes han actuat des del 2012 sense cap pla i improvisant respostes als successius obstacles amb què topaven, ara tampoc tenen plans per a la retirada. No en tenien i els està costant molt elaborar-los. Un dels partits protagonistes, Esquerra Republicana, ha iniciat una cura d’adaptació a la realitat, però de moment amb això no n’hi ha hagut prou per sortir del caos. A l’inrevés, s’ha convertit inicialment en factor de divisió i paràlisi per a la coalició de govern a la Generalitat. Els seus socis no els segueixen, branden ideals vaporosos i preconitzen continuar en les mateixes posicions polítiques que els van portar al fracàs com si no hagués passat res.

És dubtós que una nova convocatòria electoral servís per reconfigurar els blocs i les aliances. La incògnita principal rau en la inevitable remodelació de l’espai polític del centredreta català després de la desaparició de CiU. Els dirigents de Junts per Catalunya han desaprofitat l’ocasió que els oferia la conjuntura parlamentària espanyola després de les recents eleccions generals. Es podrien haver convertit, ells també, en creditors del deute que el president Pedro Sánchez ha contret amb els partits que van donar suport a la seva investidura. Podrien ser, ells també, com ERC i el PNB, part de la nova majoria parlamentària espanyola. Això els hauria permès reclamar alguna compensació, presentar-se davant dels segments centristes de l’electorat com una opció útil. En descartar aquesta opció han deixat almenys parcialment orfe de representació un espai polític que abans ocupava CiU. El lideratge que l’expresident Carles Puigdemont exerceix sobre aquests sectors d’opinió es basa actualment més en factors sentimentals, en adhesions per solidaritat, que no pas en un programa i una oferta política concreta. Per a aquests sectors “Ho tornarem a fer” és un eslògan, no un programa. Però programes polítics viables per treure Catalunya de la paràlisi institucional i contrarestar la pèrdua de pes econòmic, els estralls socials provocats per la crisi econòmica i les receptes neoliberals aplicades pels governs del PP és justament el que més necessita el país.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >