Selecciona Edició
Connecta’t

El disbarat del Barça

La venda de Carles Pérez és el pitjor missatge que poden rebre els joves del planter

Carles Pérez en un partit contra la UD Eivissa.
Carles Pérez en un partit contra la UD Eivissa. EFE

El Barça vol facturar Carles Pérez. La seva sortida sembla pendent només de detalls, algun d'important per al club —que vol tenir el dret de recompra, per si de cas, com acostuma a passar quan no s'està del tot segur de la decisió— i d'altres que afecten el jugador, que no s'acaba de fer a la idea que ha de deixar el Camp Nou. El davanter de Granollers va anar a entrenar-se tan tranquil divendres passat i es va trobar que Quique Setién li deia que no comptava amb ell ni tan sols per al partit de Mestalla, quan no hi havia cap futbolista d'atac a la banqueta del Barça.

Carles Pérez va quedar garratibat perquè se sentia jugador del primer equip, i més des que al setembre va signar la renovació fins al 2022. I perquè en quedés constància, hi ha una fotografia seva amb el mateix president Josep Maria Bartomeu. Aquell dia es va creure que tenia futur al Barça. Valverde li donava minuts i les seves actuacions responien a les del clàssic jugador del planter que domina les claus del joc i no es queixa mai, futbolista de club, responsable i conscient de la competència de companys com ara Ansu Fati.

No havia previst que Quique Setién es mira el futbol d'una manera diferent de Valverde, i pel que sembla el tècnic cantàbric el va convidar a tocar el dos perquè no tindria l'oportunitat de jugar al Barça. L'entrenador està en el seu dret d'advertir el jugador que no jugarà al Camp Nou. Una altra cosa és que el club es fregui les mans perquè pot treure diners del traspàs de Carles Pérez. El dubte és si Setién i Bartomeu anaven de bracet i a tots dos els convé prescindir del davanter, o bé si una decisió va ser conseqüència de l'altra, d'una manera tan casual com sorprenent per al dorsal 27.

No s'entén en qualsevol cas que se celebri igualment tant la seva continuïtat com el seu adeu perquè el traspàs convé a les necessitats econòmiques del Barça. Una cosa és que el tècnic no el vulgui i una altra que l'entitat s'hi posi bé per desfer-se'n després de fer mans i mànigues perquè es quedés, se suposa que per recomanació de la secretaria tècnica que dirigeix Abidal. Això vol dir que la direcció esportiva té menys poder que Setién. De totes maneres, hi ha coincidència que la manera de fer-lo fora és barroera i contrària a la carta de naturalesa del Barça.

La venda de Carles Pérez és el pitjor missatge que poden rebre els joves del planter, i especialment els cadets i juvenils que ara han de renovar, després que s'hagi presumit de la Masia. Al jugador de res no li ha servit portar-se bé i renunciar a ofertes interessants, perquè quan a la junta li ha convingut se n'ha desfet per una xifra que pot rondar els 15 milions. El Barça necessita diners i a efectes comptables aquesta pot ser una bona operació, encara que s'hagi enganyat Carles Pérez. Ara s'han de fer calés com sigui per poder pagar el fitxatge d'un 9 per la lesió de Luis Suárez.

També s'ha cedit Todibo al Schalke 04 i s'ha canviat Alejandro Marques per Matheus Pereira de la Juventus, de la mateixa manera que a l'estiu arribava Neto mentre se n'anava Cillessen al València, per no parlar de Paulinho. Els jugadors van i venen com qui no vol la cosa, sense gaire sentit, si es té en compte que molt pocs han arrelat al Camp Nou: només 10 de 24 i, d'aquests, solament tres han jugat més del 70% dels minuts (De Jong, Griezmann i Lenglet), com explica el diari As. La despesa feta en fitxatges ja supera els 1.000 milions des del 2015.

La falta de racionalitat i coherència en la política esportiva ha buidat la caixa forta, i per ingressar diners el club mercadeja sense miraments, fins i tot amb el Barcelona B. El peix que es mossega la cua. La quantitat d'operacions que s'hi fan no tenen solta ni volta, per a desesperació de l'entrenador, García Pimienta. Res d'estrany en qualsevol cas si es té en compte que en els darrers cinc anys hi ha hagut fins a quatre secretaris tècnics —Zubizarreta, Robert, Pep Segura i Abidal/Planes— i entrenadors que pensen diferent, com ara Setién respecte de Valverde.

El que és bo per a un és dolent per a l'altre, el que pensa el que acaba d'arribar no té res a veure amb el que pensa el que se n'ha anat, i així sense parar: només cal tenir present per exemple Alcácer, ara que es vol Rodrigo com a 9. Tot plegat sembla un gran disbarat, i el darrer que n'ha rebut les conseqüències és un noi de Granollers que es diu Carles Pérez.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >