Emergència climàtica ara
El canvi climàtic origina temporals a Catalunya i focs a Austràlia. També patim més morts per contaminació, amb més de 400 víctimes a l’any a Barcelona
Mitigació i adaptació al canvi climàtic, aquests conceptes són claus. Si no els coneixíem, aquests dies del temporal Gloria, escoltant i llegint persones especialistes en aquestes matèries, els hauríem d’haver incorporat. Però fa anys que tenim informes, projectes, plans d’actuació que ens en parlen. Mitigar el canvi climàtic significa fer-ho menys viu, reduir-lo. Mitigar i adaptar-nos, necessitem viure d’una manera diferent per continuar fent possible la vida.
Divendres passat una periodista en iniciar la seva tertúlia, una de les dues més escoltades de Catalunya, deia: avui el temporal ens deixarà parlar d’altres coses... Com si el temporal ja hagués passat, com si ja no fos notícia... Altres coses, que no són moltes coses diferents, principalment és “la cosa”. El procés, que no s’acaba... Voler escriure un article dedicat a l’emergència climàtica per ser publicat quan el Parlament de Catalunya ha de decidir com actuar davant de la retirada de la condició de diputat al president Torra convida a pensar en allò que parlem i en allò que no parlem (molt). El que ens ocupa i el que no (molt).
En el número de gener de 1979 de la revista El Viejo Topo, Francisco Fernández Buey, professor universitari de filosofia moral i política, persona mobilitzada per diferents lluites, va escriure: “El punt de partida per a una consideració renovadora de l’ideari comunista hauria de ser el desenvolupament raonat d’aquesta observació repetida per científics de diferents professions: hem entrat en una fase nova de la història de la humanitat, en què perilla la continuïtat de l’existència de l’home mateix”.
Fernández Buey posava en el centre d’atenció una realitat que hauria de preocupar a tothom ja sigui comunista, socialdemòcrata, liberal, feminista, independentista... Ja sabíem el 1979 que la vida al planeta està en perill. Les evidències científiques ens ho deien llavors i no han deixat de fer-ho. La situació des del 79 fins ara no ha deixat d’agreujar-se per les coses que hem fet i les que no. Avui el canvi climàtic origina temporals a Catalunya i focs a Austràlia cada vegada més greus, també patim més morts per contaminació...
Per què no hi hem posat remei? Una pregunta tan essencial com complicada de resoldre. Cal tenir presents diferents assumptes a l’hora de pensar la resposta. D’entrada, no n’hi ha prou amb el coneixement. Hi ha qui posa en dubte el coneixement. Per això vivim el que s’ha dit “negacionisme climàtic”. Primer hi ha qui va negar el que els científics anomenaven canvi climàtic, després es va acceptar que existia el canvi climàtic, però es negava que l’acció humana hi tingués relació, i al final s’està aconseguint que s’accepti que potser una mica sí que hi té a veure... Però fins i tot arribats a aquest punt està costant actuar. Ens resistim a acceptar-ho, ens resistim a canviar.
No hi ha relació directa entre saber i actuar, fa falta voler-ho fer. Aquest 2019 que ha acabat, Oxford Dictionaries ha triat com a paraula de l’any "emergència climàtica", l’Institut d’Estudis Catalans l’ha escollit també com a neologisme de l’any... Emergència climàtica és un concepte nascut de la mobilització social. Es va començar a utilitzar el 2009 a Austràlia, on la consciència dels efectes del canvi climàtic està sent més alta, per denunciar la situació extrema a què calia fer front. El 2016 es va demanar al Parlament australià que fes una declaració d’emergència climàtica i actués. No va passar, però sí que ho van començar a fer municipis australians i aquesta onada ha arribat fins aquí: Generalitat, Ajuntament de Barcelona, Govern espanyol... Oxford Dictionaries defineix emergència climàtica com una situació en què es requereix una actuació urgent per reduir o aturar el canvi climàtic i evitar danys ambientals potencialment irreversibles que se’n derivin.
La mobilització social impulsada pel moviment ecologista ha portat al debat públic la necessitat d’actuar urgentment perquè estem en una situació d’emergència. És en aquest context que hem d’entendre les diferents declaracions que es fan. Però més important que la declaració és el programa de mesures que l’acompanyen. Aquí és on hem de posar l’atenció, les anàlisis i els debats, per saber si aconsegueixen el que s’han de proposar. L’emergència climàtica ja fa temps que és aquí, el temporal Gloria, els focs a Austràlia, les més de 400 persones mortes a l’any a Barcelona per contaminació, i massa altres realitats, ens ho han de fer veure i ens han de fer actuar.
Jordi Mir és professor d'Humanitats en la Universitat Pompeu Fabra.
