Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

Superherois

Chris Ware acostuma a parlar de personatges negligits, d’angúnies familiars i d’un pas del temps que és tant líric com entristidor

Una vinyeta de 'Rusty Brown', de Chris Ware.
Una vinyeta de 'Rusty Brown', de Chris Ware.

Chris Ware, l’aclamadíssim novel·lista gràfic, publica la primera part de Rusty Brown (Reservoir Books). Com en obres anteriors de Ware (Jimmy Corrigan, de 2001; Building Stories, de 2012), Rusty Brown és monumental, polifònica, formalment brillant i extraordinàriament malencònica. És d’aquesta malenconia que volia parlar-los.

Ware acostuma a parlar de personatges negligits, d’angúnies familiars i d’un pas del temps que és tant líric com entristidor —tot això amb una mirada carveriana i uns repunts d’humor negre que et fan empatitzar-hi dolorosament. En el món de Ware, hi ha una tensió constant entre un imaginari (superheroic, però també d’excel·lència, de superació, de felicitat) i una realitat que no s’hi ajusta gairebé mai, i que tendeix a decebre els protagonistes, que no troben, en els seus pares, els tòtems que esperaven o que topen amb una realitat on homes disfressats de Superman cauen daltabaix d’un gratacel. Això no vol dir que sigui un tristoi, en Ware; transita magistralment la línia finíssima que separa la tristor estripada de la nostàlgia cuqui i s’instal·la en la malenconia. En la lucidesa malencònica, de fet, perquè Ware utilitza aquesta perspectiva extemporània pròpia de l’acèdic per il·luminar la quotidianitat contemporània. Amb Ware, tornes a entrar en contacte amb la part més tendra de la infància, i la tornes a perdre. Constantment.

L’obra de Ware em sembla l’antítesi necessària d’una supercultura de l’èxit i d’una parafilosofia horrorosa de la voluntat. La figura del superheroi, aquí, em sembla crucial. Entre altres coses, el superheroi és la figura canònica de la falta dels límits que ens constrenyen. Pot volar, pot sentir o veure el que a nosaltres se’ns escapa i, essencialment, pot fer, sense gairebé cap limitació. Potser per això toca alguna cosa de la fantasia contemporània, que insisteix patològicament en l’absència de límits. Que vols comprar com un boig? Vinga crèdit. Que vols comunicar-te a l’instant, o saber segons què? Vinga aplicacions. Que no t’agrada el teu nas? Te’n fem un altre. M’emprenya aquesta insistència en què, si vols, pots. No, per molt que m’hi posi, no entraré al Ballet de Moscou ni creixeré el pam que em falta. No tot depèn de la meva voluntat. I està la mar de bé que sigui així. Hi ha alguna cosa alliberadora, a saber que no ho podem ser tot. De fet, prou feina tenim a ser alguna cosa, tasca irrealitzable si ens seguim tractant com a bèsties plenipotenciàries. Aquesta deliri només ens farà sentir culpables del que sigui que no fem, o no tenim, o no aconseguim. Potser és això el que fa que, sota tot el virtuosisme narratiu de Ware, s’hi desplegui una obra tan propera, tan humana. Potser perquè, al seu món, com al nostre, el límit no és obstacle, sinó punt de partida.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >