Selecciona Edició
Connecta’t
ART

Cosir i construir

Els Takk, com molts estudis d’arquitectura arreu del món, perpetuen aquesta genealogia que combina allò manufacturat/brodat i el high tech

Imatge de l'exposició sobre l'estudi Takk.
Imatge de l'exposició sobre l'estudi Takk.

Allargant una mica més el 2019 pel que va tenir de celebració dels cent anys de la Bauhaus, convé recordar en quin moment i lloc va sorgir l’interès institucional de l’art pel disseny industrial i l’arquitectura. L’historiador nord-americà Alfred H. Barr, que va dirigir el Museu d’Art Modern de Nova York entre 1929 i 1943, va estar molt atent a la decisiva transformació de les avantguardes cap a la producció i el disseny. El 1927 va visitar el més emblemàtic dels edificis de l’escola alemanya dissenyat per Gropius a Dessau, i, una dècada després, va organitzar la gran exposició Bauhaus al MoMA. L’establishment nord-americà, de biaix regionalista, va observar aquell internacionalisme amb una oberta suspicàcia, la qual cosa no va impedir que, en els successius plans de desenvolupament per crear els diferents departaments del museu, Barr aconseguís articular les seves idees per al seu museu-rusc, en què ja donava a entendre la connexió entre la Bauhaus i les pràctiques dels picapedrers i els arquitectes medievals. La teleologia d’aquesta visió de l’art dins d’una institució, que no posava en qüestió la integració de les pràctiques artístiques en l’esfera de la vida quotidiana, s’ha mundialitzat, i avui no hi ha acció, actitud o material que s’exclogui d’aquest vessant historicista, per més que convisqui sense torbació amb altres anàlisis estàtiques del decòrum de les arts.

De la mateixa manera, hauríem de preguntar quins van ser els motius del gran èxit discursiu, des del punt de vista institucional i pedagògic, del dadaisme, el surrealisme i altres llegats de l’inconscient convertits en una constel·lació de sorprenents objectes i assemblages en el moment de Rauschenberg, Johns, Conner i Kienholz, és a dir, dins dels registres de la cultura de l’espectacle, i una mica abans, amb Duchamp, Schwitters, Dubuffet, Reverón i Cornell. En certa manera, el seu triomf —com el de la Bauhaus, convertit avui més que mai en la versió ultraconsumista del projecte d’art a la producció— és el mateix que el de l’arquitectura en els museus, com a revestiment del cub blanc, com a agència o com a performance. De tot plegat se’n fan ressò algunes figures més o menys controvertides però reeixides, que tracten l’arquitectura com una pràctica disruptiva, ecològica, cínica i fins acadèmica.

MATERIAL ASSEMBLIES

Estudi Takk
Galeria H2O
Verdi, 152. Barcelona
Fins al 28 de febrer

Nascuts a la dècada dels setanta, Izaskun Chinchilla, Santiago Cirugeda, Andrés Jaque, Mireia Luzárraga i Alejandro Muiño entenen l’ofici de l’arquitectura com a creació comunitària —un parlament— i els seus projectes com a objectes polítics, transmaterials, ecologitzadors. De Luzárraga i Muiño, que treballen sota el segell Takk, s’exhibeix des d’avui a la galeria H2O una retrospectiva amb deu anys d’assemblages materials —maquetes, objectes i instal·lacions— que fan servir dispositius evidentment moderns, com ara el marc, la peanya, el dibuix, la fotografia, la maqueta, però amb implicacions ecològiques i feministes, posant en relleu la investigació material en l’estudi. L’exposició reprodueix el seu espai de treball com un laboratori on experimenten a escala 1:1 els conglomerats materials en una combinació de funcions divertida i una mica kitsch.

Als professors i alumnes de la Bauhaus se’ls va titllar de marxistes, quan en realitat no havien fet més que actualitzar una pràctica col·lectiva, relacional, hereva dels entorns de producció artesanal previs a l’edat moderna. Els Takk, com molts estudis d’arquitectura arreu del món, perpetuen aquesta genealogia que combina allò manufacturat/brodat i el high tech. Paradoxalment, els seus assemblages, la majoria efímers, entren més fàcilment en els circuits artístics que a la vida pràctica, en cas de poder ser útils en zones d’escassetat, de conflictes bèl·lics o de catàstrofes naturals.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >