Com una salamandra
'L’esperit del temps' parteix de la confessió d’un oficial nazi en mans dels russos
El punt de partida de L’esperit del temps, de Martí Domínguez (Madrid, 1966), és la pràctica que va instaurar l’URSS una vegada acabada la guerra: els oficials de l’exèrcit alemany dels camps de concentració russos, si volien recuperar la llibertat, i com a teràpia de desnazificació, havien de confessar els seus crims de guerra. I el científic austríac que protagonitza aquesta novel·la, simpatitzant del nazisme abans de l’annexió d’Àustria al Tercer Reich, actor actiu de les teories sobre l’eugenèsia i en la tria dels nens eslaus susceptibles de ser regermanitzats, en un moment de l’examen de la seva vida cau en el tòpic de preguntar-se com van ser possibles el totalitarisme, els camps de concentració i l’extermini en el si d’una societat tan civilitzada com l’alemanya: “Voldria entendre per què persones formades, cultes i llegides com jo (...), arribaren a aquella falta de sensibilitat moral que frega allò més inhumà. El poble alemany tenia una mena de fe mística en Hitler, que el veia com un enviat de forces superiors de la providència, de Wotan i altres déus germànics. Però jo no vaig creure plenament en res d’allò. Per què ho vaig fer, doncs?”. Potser la pregunta més idònia per esbrinar el misteriós cas alemany, per dir-ho amb el títol de l’il·luminador assaig on Rosa Sala Rose escruta l’imaginari cultural germànic, seria esbrinar no com una societat va fer el que va fer, a pesar de ser tan culta, sinó com va poder enganyar-se tant a si mateixa, independentment que pogués recitar Goethe de memòria. “Tot el que férem estava en l’esperit del nostre temps”, es justifica un dels científics de la novel·la.
Però sabedor que el que té entre les mans és al capdavall una novel·la, més que respondre a qüestions pertanyents a la psicologia social —o de raonar sobre el retorn impune a la vida normal de participants directes en el genocidi—, l’autor de les premiades Les confessions del comte de Buffon (1997) o El retorn de Voltaire (2007) s’esforça a presentar i a descriure el que anuncia el títol, l’esperit del temps del nazisme, l’atmosfera del canvi de codi moral que va imposar, com es va instaurant de mica en mica, i naturalment una jerarquia estricta, un pensament i una demagògia fanàtica, una altra manera d’identificar-se amb el món. Domínguez exposa les trivialitats i les truculències del desvari col·lectiu, les banalitats domèstiques, les sòrdides extravagàncies i les desmesures visionàries dels creients en la fe nazi, reconstrueix documentalment els mecanismes burocràtics de la violència sistematitzada, i l’anecdotari del protagonista li serveix per oferir un testimoniatge de la crueltat dels botxins i dels horrors soferts per les víctimes: és d’agrair que no es complagui en la morbositat del genocidi, en la pirotècnia de la sang i el foc de la guerra, sinó que opti per revelar l’abast del cataclisme, la realitat d’un malson, a través, per exemple, de les vicissituds de les dones que acudien voluntàriament a les residències oficials ideades per deixar-se embarassar per les SS per augmentar la població alemanya.
L’ESPERIT DELS TEMPS
Martí Domínguez
Proa
384 pàg. 19,50 euros
Sortosament, també, L’esperit del temps s’estalvia d’alliçonar-nos sobre el Mal sense pal·liatius. L’autor procura que els personatges no siguin ombres sense caràcter ni un compendi de les vileses característiques que se sol concedir als nacionalsocialistes, i té el bon gust d’esquivar un dels vicis de la novel·lística amb un paisatge històric al fons: el do de la ubiqüitat que permet al protagonista observar els principals episodis de la Història; a L’esperit del temps la informació no sufoca la versemblança narrativa i no es cau en l’estereotip quan és inevitable que surtin les reflexions sobre el bé i el mal i la responsabilitat moral de les ideologies.
L’esperit del temps és un relat fosc i dur, però també cristal·lí, perquè Domínguez fa que el diagnòstic que emet la veu narradora posseeixi una fredor que no costa emparentar amb l’astúcia de la resistència de qui sap que, per seguir vivint, primer s’ha de sobreviure, encara que sigui enmig de l’espant i de l’abjecció de les flames de l’infern, com una salamandra.
