Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA

Pau Sabaté: “A la ‘Ilíada’, els personatges es mouen per enrabiades”

El traductor fa una versió del gran clàssic d’Homer en vers 40 anys després de la darrera, en un català planer i tan sorprenent com la seva predilecció per Helena de Troia

El traductor Pau Sabaté.
El traductor Pau Sabaté. la casa dels clàssics

De guanyar el concurs televisiu El gran dictat a traduir la Ilíada en hexàmetres en poc més de cinc anys. I, pel mig, entre altres coses, uns retocs del Nikos Kazantzakis de L’última temptació de Crist que Joan Sales va abocar al català, i ara es baralla amb els poemes del contemporani Odisseus Elitis. És la trajectòria particular del filòleg i traductor Pau Sabaté (Barcelona, 1989), que presenta una versió en català de l’obra d’Homer (Alpha / La Casa dels Clàssics), en vers, gairebé 40 anys després de la darrera, en una llengua senzilla, planera i potser per això xocant, com la seva flaca per Helena de Troia.

Pregunta. Quins conceptes definirien més bé la Ilíada? Honor, orgull, còlera…?

Resposta. Aquests valors vertebren l’estructura narrativa, però no m’agraden tant com els que vertebren l’argument, i aquests són la vida i la mort; per això es pot llegir bé avui. L’honor, en canvi, no ens diu res…

P. No cotitza l’honor al segle XXI?

R. Potser està bé que els personatges de la Ilíada perdin l’honor. Es mouen per enrabiades, defensen el seu estatus; no és un honor ètic, és social: “No em puc deixar fer això”, diuen. El seu és un honor més institucional que altra cosa, i avui aquest s’ha perdut o s’ha superat. Bé, o així hauria de ser.

P. L’aposta de la seva Ilíada, diu, és per la naturalitat i la fluïdesa. El d’Homer era un grec tan accessible en el seu moment?

R. El llenguatge homèric és artificial: ningú va parlar mai així, amb una barreja de dialectes, de registres i formes de grec d’èpoques diferents, però la seva sintaxi no és gens difícil de seguir. Si jo hagués traduït fil per randa el dialecte homèric, sonaria estrany: hauria d’haver barrejat mallorquí, valencià, català de l’Alguer… Avui crec que no es pot fer. He optat per un català accessible, crec que he captat l’expressió directa que tenen els poemes homèrics; no hi ha motiu per fer-ne una complicació innecessària.

P. S’havia falsejat la veu d’Homer en català fins ara en haver-li envellit el to?

R. Falsejat, no, però sí arcaïtzat molt per donar-li més majestuositat; crec que només donava sensació de cosa distant al lector. És una opció d’eficàcia relativa, i més quan, si alguna cosa és la Ilíada, és immediatesa i vivor; fer-la gratuïtament arcaica la reduïa. Eren traduccions amb esperit neoclàssic.

P. Vostè, potser, ha accelerat el tempo de la partitura literària?

R. Se’m pot fer aquesta crítica. En algun moment he estat temerari, ho admeto; accelerar el tempo potser no és gaire fidel, però alentir-lo tampoc. Lèxicament ho puc defensar: els col·loquialismes són meditats, hi ha aspectes en el text que ho suggereixen.

P. Ha optat per l’hexàmetre català, com van fer les històriques versions del claretià Miquel Peix i l’estudiós Manuel Balasch. En què se’n diferencia?

R. L’hexàmetre comença amb síl·laba tònica, però això, en català, és impossible. Carles Riba va ser el primer de saltar-s’ho introduint una síl·laba tònica abans que no es compta; jo m’he permès la llicència d’afegir-ne un altra: el vers corre molt més bé. I a més, anecdòticament, he fet alguna cesura al mig dels versos…

P. La seva Ilíada gairebé ha coincidit amb la pòstuma de l’hel·lenista Montserrat Ros (a Adesiara). Hi ha, almenys, vuit aproximacions a aquesta obra d’Homer en català, de les quals cinc són senceres i una, fins i tot, en prosa. No caldria tapar altres llacunes?

R. Té tot el sentit, i més. Encara me'n semblen poques, comparat amb les que tenen les cultures alemanya, francesa o italiana; les traduccions s’han d’anar actualitzant. Des dels noranta no n’havia sortit cap en vers i ja ha passat tota una generació. Buits? Els superclàssics els tenim tots fets. Ara cal anar renovant comèdies, com s’està fent amb Sòfocles, Eurípides o Aristòfanes… Potser anem pitjor amb poesia hel·lenística: Teòcrit, Calímac... Estem bé, no cal recórrer a traduccions castellanes; ara es tracta de no perdre el que tenim.

P. Perdre?

R. A Catalunya hi ha una gran amenaça: l’estudi del grec està desapareixent de secundària; hi ha qui el voldria estudiar, però són pocs els instituts que l’ofereixen…

P. Enric Casasses, al pròleg, queda enlluernat per la capacitat en el poema d’anar de la gota de rosada a la follia interior dels poderosos. És això el millor de la Ilíada?

R. Mirar-ho tot és la grandesa homèrica. És recollir allò èpic —tempesta, nevades, batalles— que ens fa sentir petits i, alhora, mirar allò que encara ens fa més petits —la gota en l’espiga del blat—, tot en el mateix poema; la mirada macrocòsmica i la microcòsmica i com ho combina: el quotidià, la tendresa al bell mig de la batalla des de les reflexions dels guerrers...

P. La dona hi té un paper ben galdós: és amant, o botí, o mare reproductora…

R. La Ilíada mai no és políticament correcta als ulls d’avui, però cal llegir-la ara per ser conscients d’on venim; es pot fer i cal fer la lectura literària perquè és una gran obra, un clàssic, però també es pot fer la lectura feminista, la de les lluites socials, la política... perquè hi són i permeten veure com es tracta l’ésser humà, com n’és de descarnada la vida: dones i fills com a botins de guerra, els esclaus com a objectes... És interessant veure com s’expressa i com s’accepta tot això. Ni que sigui una lectura com a antídot.

P. Va guanyar, el novembre del 2014, el programa de TV3 El gran dictat. Ara s’ha estrenat un altre espai de llengua, El llenguado, polèmic per la seva visió un xic laxa, en un moment en què es diu que el català guanya a les aules, però perd al pati de l’escola.

R. Fa un any que visc a Grècia, i no sé com va la cosa, però és evident que el català té un problema polític: no viu en normalitat; fins que no sigui oficial, no farem res.

P. Però és cooficial…

R. No ens enganyem: se sap que hi ha una llengua forta i un altra que s’ha de justificar; la batalla de l’ús del català es pot perdre, no és improbable: de jove, a primària tot era en català, i en arribar a l’institut, de sobte, emergia el castellà com a llengua més parlada. Crec que segueix així.

P. Tornant a la Ilíada, amb qui es queda?

R. Helena, sense dubte.

P. L’esca del pecat?

R. Sí i no; d’entrada, quan parla, no decep mai i, a banda del joc metaliterari del famós Cant III, on ella broda escenes de la guerra de Troia —és a dir, teixeix la Ilíada, de la qual és la causa—, té la consciència de ser el mal; però també es pot veure que l’hi han portat les circumstàncies. Príam, pare d’Hèctor i Paris, contemplant els dos exèrcits cara a cara, li diu que no en té la culpa, que han estat els déus... Helena és una víctima de les circumstàncies i de la instrumentalització.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

A EL PAÍS, desenes de periodistes treballen per portar-te la informació més rigorosa i complir amb la seva missió de servei públic. Si vols donar suport al nostre periodisme i tenir-hi accés il·limitat, ho pots fer aquí per 1 € el primer mes i 10 € a partir del mes següent, sense compromís de permanència.

Suscríbete

MÉS INFORMACIÓ