Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

És la cultura, estúpid

El sintagma 'ascensió social' s’associa amb el pas d’un esglaó social baix a un altre de més alt. Tots n’hem estat testimonis. Qui no ha conegut un treballador de Seat que ha tingut un fill que ara és advocat?

Pere Aragonès, Jéssica Albiach y Meritxell Budó, pactant els Pressupostos.
Pere Aragonès, Jéssica Albiach y Meritxell Budó, pactant els Pressupostos.

La nit dels Premis Gaudí, la presidenta del cinema català, Isona Passola, va pronunciar un discurs ple de realisme i sentit comú –fa molt que no s’escoltava un discurs així–, a més d’una molt agraïda absència de proclames èpiques. Va parlar d’un assumpte que ens interpel·la a tots. No va tenir cap inconvenient a adreçar-se directament als respectius ministre i conseller de Cultura que estaven presents al pati de butaques. Va parlar de la situació del cinema i els mitjans audiovisuals a Catalunya. El seu diagnòstic va ser desolador. Els diners que es destinen a cultura a Catalunya són 17 euros per persona (a Espanya són tres euros), mentre que a la resta d’Europa són 300 euros. I, seguint el fil de la deplorable situació de la indústria audiovisual a Catalunya, va parlar de la cultura. Del paper de la cultura en la societat. I va rematar la seva intervenció dient una cosa que no acostuma a subratllar-se amb l’èmfasi que es mereixeria. La cultura també és motor d’ascens social. Aquesta menció em va tocar la fibra. Em vaig sentir al·ludit i li ho vaig agrair immensament des del sofà. Som molts en aquest món a qui la cultura ens ha salvat, no tant de la irrellevància social com de la més important de totes, la humana.

El sintagma ascensió social és un concepte d’arrelament sociològic. S’associa substancialment amb el pas d’un esglaó social baix a un altre de més alt. Tots n’hem estat testimonis. Tots hem tingut en algun moment de les nostres vides l’oportunitat d’observar aquest fenomen de prop. Qui no ha conegut un treballador de Seat que ha tingut un fill que ara és advocat? O una infermera que té una filla que és metgessa? O una treballadora de la neteja que va tenir una nena que ara és infermera (Infermeria és una carrera universitària) especialitzada en UVI? Aquesta ascensió social es materialitza en coses concretes, materials. Es guanya més, es vol viatjar més, es menja millor, s’accedeix a habitatges més dignes, es valora més el lleure, etc. En una paraula, el que ascendeix socialment viu menys alienat. O, dit d’una altra manera, la seva nova alienació (que pot ser comprar ara compulsivament, viatjar perquè dona prestigi o anar a restaurants cars, etc.) agafa una dimensió menys urgent, amb conseqüències psicològicament molt menys alienants.

S’acostuma a parlar de l’ascensió social com un premi a l’esforç, comptant aquest esforç personal amb una bateria d’ajudes de l’Estat que el promouen i l’estimulen. I no és menor el paper que juga en aquesta terminologia un altre concepte: l’educació. És evident que l’educació és un trampolí per a l’ascens social dels fills. Si un pare és paleta i el seu fill cursa una formació de grau superior, és evident que aquest fill haurà aconseguit escalar socialment. Però aquell mateix fill de paleta haurà aconseguit, alhora, escalar culturalment? Aquí rau la qüestió crucial a la qual em sembla que es referia en certa manera Isona Passola, tot i que jo matisaria que més que tractar-se d’un ascens social mitjançant la cultura, es produiria un ascens espiritual de les persones, fins i tot aquelles que no hagin ascendit socialment. No oblidaré mai aquell cambrer extremeny que treballava en un bar del carrer Aribau, a dues travessies d’on havia nascut Carmen Laforet i a una de la Universitat de Barcelona. El Julio treballava de vuit del matí a sis de la tarda. Un dia li vaig preguntar què feia quan arribava a casa, i quan jo esperava que em contestés que mirar la tele, em va dir que es posava a llegir. Ja s’havia llegit gairebé tots els autors del Boom i quan jo el vaig conèixer, a principis dels seixanta, estava amb La oscura historia de la prima Montse, de Juan Marsé.

Amb motiu de l’acord signat, en els darrers dies, per presentar els Pressupostos de la Generalitat, cada un dels representants dels partits signants va anar a la cita amb els periodistes, radiants d’alegria pels acords aconseguits. Em va cridar molt l’atenció que cap d’ells esmentés l’increment de la partida en cultura (37,1 milions d’euros, és a dir, un 14,2% més que el 2017). Els portaveus de cada partit van fer èmfasi en els increments en salut, educació, universitats, economia productiva, Mossos, bombers i crisi climàtica. Però cap, cap va fer cap mena d’esment als increments en cultura. Com si tenir accés a llegir Joan Margarit o veure La hija del ladrón o escoltar una cantata de Bach, no fos crucial per al nostre esperit, ascendim o no de categoria social.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ