Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA i

Gloriosos decorats per a una ‘Aida’ sense glòria vocal

La històrica escenografia de Mestres Cabanes brilla més que l'irregular repartiment que ofereix el Liceu

Espectacular decorat del Mestres Cabanes per a l''Aida' que es representa al Liceu.
Espectacular decorat del Mestres Cabanes per a l''Aida' que es representa al Liceu.

El Liceu torna a representar la històrica producció d'Aida del 1945 amb l'encant dels vells decorats de paper pintat realitzats pel pintor i escenògraf català Josep Mestres Cabanes. Amb aquesta producció, el teatre celebra els 75 anys de la seva estrena i, de passada, s'estalvia despeses. L'espectacle, amb decorats restaurats per Jordi Castells, una delicada il·luminació d'Albert Faura i l'elegant vestuari de Franca Squarciapino, es va estrenar el 2001 i el seu cost ha estat ben amortitzat amb diverses reposicions –l'última el 2012– i la seva edició en DVD.

No gastar-se diners en una nova producció és un gest digne d'aplaudiment, sobretot en temps de crisi. Però, en un Verdi tan majestuós i estimat pel públic –és l'òpera més representada de la història del Liceu–, serveix de poc l'esforç si les veus no estan a l'altura. I el repartiment és tan irregular que, posats a contemplar una Aida tal com l'aplaudien els nostres avis, es troben a faltar les glorioses veus, d'autèntica fibra verdiana, de les quals van poder gaudir en la seva època.

AIDA

Aida, de Giuseppe Verdi. Angela Meade, Yonghoon Lee, Clémentine Margaine, Franco Vassallo, Kwangchul Youn, Mariano Buccino. Direcció escènica: Thomas Guthrie. Escenografia: Josep Mestres Cabanes. Vestuari: Franca Squarciapino. Il·luminació: Albert Faura. Orquestra i cor del Liceu. Direcció musical: Gustavo Gimeno.
Gran Teatre del Liceu, Barcelona, 13 de gener.

Davant dels desplegaments tecnològics del nou Liceu –sense anar més lluny, la galàctica producció de Turandot, amb estètica de videojoc, que va obrir la temporada– té molt d'encant aquest Verdi decorat amb humils tires de paper. És un viatge a un passat gloriós que, en paraules de l'enyorat Agustí Fancelli, "avui mirem posant-nos les ulleres de la ingenuïtat dels nostres avis, conscients dels mentiders trompe-l’oeil als quals assistim. En aquest sentit, fer alguns canvis d'escena amb el teló alçat, descobrint tots els trucs, és un encert de la versió revisada que s'hauria de repetir més, a fi d'evitar els tres entreactes, sens dubte excessius". Amén.

Encara que la fama d'Aida deu molt a les seves escenes de masses, el que de debò emociona és el Verdi més intimista, que agita les passions en àries i duos d'excepcional bellesa i tensió dramàtica. Aquests dos mons, el Verdi més espectacular davant del Verdi més humà, exigeixen molt d'equilibri al fossat. Ho aconsegueix el director d'orquestra valencià Gustavo Gimeno, que en el seu debut al Liceu assegura la tensió dramàtica amb eficiència i mesura en els contrastos. Bona resposta de l'orquestra, amb consistència en les escenes de més fragor orquestral, i del reforçat cor del Liceu, que va enlluernar en el triomfal segon acte.

Les dues protagonistes de l'òpera.
Les dues protagonistes de l'òpera.

En el paper titular, la bella veu de la soprano nord-americana Angela Meade va ser un bàlsam, per la puresa del so i els seus aguts cristal·lins, davant de la potència desaforada del tenor coreà Yonghoon Lee, que projecta molt bé la seva consistent veu, tot i que els bruscos canvis de color i la mala dicció enlletgeixen el seu cant. Molt musical, la mezzosoprano francesa Clémentine Margaine en el paper d'Amneris, rival d'Aida en el seu amor per Radamès, amb un fraseig de classe i bon instint dramàtic.

El temperamental Amonasro del baríton italià Franco Vassallo, el sòlid Ramfis del també sud-coreà Kwangchul Youn i el discret Rei del baix italià Mariano Buccino van completar un repartiment irregular. Hi ha novetats, no gaire encertades, en la direcció escènica de Thomas Guthrie, amb crits de figurants i ballarins que enterboleixen la música, i una coreografia d'Angelo Smimmo que recrea un combat a l'arena més propi d'Espàrtac que no pas de l'Egipte faraònic.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >