Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA i

Entusiasme líric en el primer recital de Javier Camarena al Liceu

Tot i el refredat, el famós tenor mexicà va conquerir el públic amb passió i entrega

Un moment de l'actuació Javier Camarena al Liceu.
Un moment de l'actuació Javier Camarena al Liceu.

El tenor mexicà Javier Camarena va obrir el seu primer recital al Gran Teatre del Liceu demanant excuses al públic –un moment sempre temut– per no trobar-se al cent per cent. “Arrossego un refredat que no acaba de marxar i m’he passat el matí tossint, però puc cantar, així que som-hi”. Va temperar la gola i, amb l’acompanyament del pianista d’origen cubà Ángel Rodríguez, fidel company en recitals i gravacions, va interpretar amb lògica cautela, una ària tan difícil como Ah! Lève-toi soleil, de Romeu i Julieta, de Charles Gounod. Va coronar amb èxit el lluminós agut final i tots vam respirar més tranquils.

Amb aquest recital, el famós tenor obre una gira espanyola que es tancarà a l’Auditori Nacional de Madrid el 7 de febrer i inclou actuacions a Sant Sebastià (23 de gener), Oviedo (28 de gener), València (4 de febrer), més un concert a Màlaga (31 de gener) amb l’Orquestra Filharmònica de Màlaga.

El caliu del públic, que omplia el coliseu barceloní –davant l’èxit de taquilla, es van col·locar diverses fileres de butaques a tots dos costats de l’escenari–, va anar in crescendo al llarg d’un programa confeccionat amb el cor, com a recorregut històric i emotiu pel repertori líric francès i italià que freqüenta el fabulós tenor, que ha concedit bisos històrics en teatres com la Metropolitan Opera House de Nova York, el Teatro Real de Madrid o el Liceu.

Camarena ho va passar malament, amb problemes a l’hora de mantenir el fiato en els pianíssims i projectar els aguts amb tota la seva intensitat, però cal treure’s el barret davant de la valentia i entrega del cantant, que va desprendre efusivitat i calidesa lírica, deixant per al record frases d’extraordinària bellesa en un repertori de màxim compromís.

En la primera part va cantar àries de La favorite, Dom Sébastien, roi de Portugal i La fille du régiment, totes de Gaetano Donizetti, i Le roi d’Ys, d’Éduard Lalo. I en la segona, àries de Lucia di Lammermoor, de Donizetti; I Capuleti e i Montecchi, de Vincenzo Bellini; Martha, de Friedrich von Flotow i La traviata, de Giuseppe Verdi, amb bravos i aplaudiments entre ària i cabaletta.

No pot cantar sempre amb l’encert i el control precís dels seus generosos mitjos –tot i els entrebancs, van causar furor els seus sobreaguts, i la noblesa del fraseig i la intensitat en l’expressió van guanyar el favor d’un públic entregat des de l’inici de la vetllada.

Probablement, davant d’aquesta entusiasta resposta, un Camarena en plena forma hauria estat molt generós en la tanda de propines, però, per evitar més riscos, només en va concedir dos. En la primera, la romança Flor roja, de Los Gavilanes, de Jacinto Guerrero, va fer filigranes donant intensitat a cada paraula, amb gust en els detalls. Més tard, després d’anunciar-la, amb molta gràcia, en català, va abordar un clàssic tan emotiu com Rosó, la famosa cançó de Josep Ribas, de la seva comèdia musical Pel teu amor, tan lligada a la memòria d’Emili Vendrell. I, tot i els símptomes de fatiga i la dificultat idiomàtica, Camarena va recrear accents d’una efusivitat que va disparar la passió lírica al Liceu.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >