Selecciona Edició
Connecta’t

Un cinèfil agnòstic al cinema del Papa

Román Gubern explica amb humor i ironia en un nou llibre les seves aventures a la Filmoteca del Vaticà

L'estudiós del cinema Román Gubern, a casa seva a Barcelona.
L'estudiós del cinema Román Gubern, a casa seva a Barcelona.

No és estrany que Román Gubern posi el seu llibret deliciós Un cinéfilo en el Vaticano (Nuevos Cuadernos Anagrama, 2020) sota l'advocació de Mark Twain i el seu Un ianqui a la cort del rei Artús: l’estudiós del cinema català manifesta el mateix sentit de l'humor i ironia que l'escriptor nord-americà i considera la seva peripècia vaticana tan curiosa i extravagant (i divertida) com la del protagonista de la famosa novel·la. Efectivament, és gairebé igual de sorprenent que un tècnic de Connecticut desembarqui a Camelot, com que un cinèfil agnòstic barceloní ho faci en el secretíssim i tancat món del cinema pontifici. Gubern (Barcelona, 1934) ho va fer el 1995, en rebre una invitació de la Santa Seu (concretament del Pontifici Consell per a les Comunicacions Socials) a fi d'unir-se a la comissió que havia d'organitzar el programa oficial de la Filmoteca Vaticana amb motiu del centenari del cinema. El que va passar a partir de llavors inclou episodis tan divertits com la indiscreció de Gubern que va fer que encara avui el cinema no tingui un sant del gremi propi...

Román Gubern ens rep al seu pis entre llibres i papers dispersos i vestit de manera una mica sorprenent per estar per casa: amb dessuadora universitària, caçadora de cuir i bufanda vermella. “Tinc 85 anys i poca vida social”, apunta abans d'entrar en matèria i explicar que va escriure el llibre l'agost passat d'una tirada, per encàrrec del seu cunyat Jorge Herralde, aprofitant que guardava al seu arxiu tots els documents sobre el tema. “El papat està d'actualitat”, diu a propòsit de la polèmica entre Ratzinger i Francesc i la pel·lícula sobre els dos papes, encara que confessa, en canvi, que encara no ha vist la sèrie El joven Papa. “No voldria que s'interpretés el meu llibre com si fos satíric o combatiu, perquè la veritat és que al Vaticà van ser molt amables amb mi. M'he inspirat amb Un ianqui a la cort del rei Artús perquè m'agrada aquesta idea d'algú que arriba a un lloc que no coneix i ho mira tot amb ulls nous”.

Gubern explica que havia arribat a Roma com a director de la seu de l'Institut Cervantes a la ciutat, i que suportava com n’és de difícil treballar en un país amb “una burocràcia ingrata” i es veia amb freqüència amb el seu amic Umberto Eco, o organitzava actes amb Lucia Bosè, quan va rebre la sorprenent invitació del Vaticà. El reclamaven en qualitat d'expert internacional en cinema. “Mai no se m'esborrarà l'escena del guàrdia suís que em va aturar a l'entrada del Vaticà i en presentar-li les meves credencials em va indicar afegint un gest de solemnitat medieval i retirant l'alabarda: ‘¡Avanti dottore Gubern!”. Entrava en un món complex, “sí, com es veu ara amb això del Papa i l'ex-Papa”. El contacte de Gubern al Palazzo de San Carlo —seu del consell pontifici que el va reclutar— era l'arquebisbe John P. Foley, president del comitè organitzador per al centenari del cinema, ja mort. “De tot això fa 25 anys i em veig alliberat del secret de confessió”, fa broma. Les reunions de la comissió, en les quals a part de la secretària, Gubern era l'únic laic —“el laic oficial”—, començaven després de la pregària del parenostre i l'oportuna jaculatòria “Iluminat Domine". L'estudiós barceloní, sempre sota sospita, no va tardar a descobrir que el cinema era per al Vaticà “un instrument d'apostolat”, una cosa molt diferent que per a Cahiers du cinema.

Les reunions començaven amb un parenostre i una jaculatoria

La comissió va redactar diversos textos teòrics (el de Gubern sobre cinema i universitat va quedar aparcat) i va elaborar unes llistes de pel·lícules exemplars per als fidels, atenent valors religiosos, d’una banda, i morals i humans, d’una altra, i artístics de la tercera. Se’n van fer algunes a títol previ, per discutir-les, en les quals el català va col·locar les seves candidates, entre elles Teorema, de Pasolini, Les dents del diable, de Nicholas Ray, o Solaris, de Tarkovski. “Hi va haver molt debat, es tractava que no quedés com a cinema de beats, i vaig insistir en què el cinema asiàtic i el de l'Amèrica llatina havien d'estar-hi representats, cosa que vaig aconseguir en línies generals”. En les tres llistes finals —que inclouen titols previsibles com La missió, de Rolan Joffé, La passió de Joana d’Arc, de Dreyer, i Un home per a l'eternitat, de Zinnemann (també Ben- Hur, de William Wyler), i altres d'inesperats (Dersu Uzala, La diligència, Nosferatu...), hi apareixen alguns títols que Gubern no hauria posat, com Carros de foc, altres que li semblen bé com 2001, una odissea de l'espai —“per a ells rescatable en tons cristians”, comenta—, i només un dels que ell recomanava, La strada. Com era de preveure, no hi ha La llavor del diable. Gubern riu, “no, i mira que és una bona pel·lícula sobre el diable”, i aprofita per parlar de la seva amistat de joventut amb Polanski —“Román com jo”— i la vegada que es va frustrar una orgia en la qual el cineasta i la seva parella li van proposar de participar-hi.

No hi ha sant del cinema per culpa de Gubern. “Mea culpa, sí, li vaig explicar a una periodista que estàvem treballant en això i va saltar als titulars. Em van renyar i la qüestió es va aturar. Es pensava en Sant Francesc d'Assís, per haver inventat el pessebre, i com que hi havia de papa Wojtyla —al qual per cert tampoc no li agradava el cinema: havia estat actor, però de teatre— se sospesava també Maximilano Kolbe, el frare assassinat a Auschwitz i canonitzat per Joan Pau II”. Kolbe va entrar entre els candidats a sant patró del ram, agrega Gubern, perquè se li havia aparegut la Verge, la qual cosa d'alguna manera l'identificava amb els espectadors de cinema.

De si existeix un arxiu secret del Vaticà referit al cinema, Gubern respon que no ho sap. “Allò és el castell dels misteris i els laberints, Kafka seria feliç allà. De tot es diu que hi ha arxius secrets, jo si n'hi ha no he arribat a veure'ls, al Vaticà li agrada conrear el misteri”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >