Selecciona Edició
Connecta’t

La màgia del cervell

Neurocientífics i mags experimenten amb els mecanismes de l'engany

Un experiment amb ‘eyetracking’. El mag, amb monedes, intenta enganyar els espectadors i alhora un algoritme.
Un experiment amb ‘eyetracking’. El mag, amb monedes, intenta enganyar els espectadors i alhora un algoritme.

Alguns neurocientífics mostren un creixent interès per la màgia. I no perquè sigui una malaltia, que no ho és, és clar. No intenten descobrir els secrets de les rutines dels il·lusionistes. Les investiguen per desxifrar o comprendre millor els processos cognitius. Així m’ho explicava Àlex Gómez-Marín, director del Laboratori de Comportament d’Organismes de l’Institut de Neurociències d’Alacant. Ell, juntament amb Luis M. Martínez, responsable del Laboratori d’Analogia Visual del mateix centre, i Jordi Camí, que fa anys que indaga en aquest art i és director general del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona i de la Fundació Pasqual Maragall, formen un equip que fa una sèrie d’experiments amb l’ajuda d’un grandíssim artista de la baralla i les monedes, Miguel Ángel Gea.

Em van convidar a participar com a conillet d’Índies en un d’aquests experiments. Es tractava d’assistir a una de les tres sessions on el mag feia una sèrie de sorprenents efectes amb naips i monedes davant d’una quarantena d’espectadors –perfectament identificats al seu seient i amb càmeres a la sala per registrar les seves reaccions. Cada sessió era semblant però diferent de les altres per avaluar les diverses reaccions dels espectadors i la seva conducta com a col·lectiu, com a públic. “A més, es buscava què era memorable de la sessió i per què”, comenta Gea. De fet, a la sortida, els espectadors havíem d’enumerar els jocs que recordàvem. Una pregunta que se’ns repetiria per correu al cap d’uns dies i d’un mes.

Gea no és un nouvingut a aquesta col·laboració entre mags i científics. L’any 2011 ja va intervenir en un dels programes de Redes que Eduard Punset va dedicar al tema. Allà, amb la neuròloga gallega establerta als Estats Units Susana Martínez-Conde, que havia publicat un llibre sobre la matèria, es va parlar del frau quotidià de la percepció, de la nostra ceguesa al canvi... Gea, amb senzills jocs de daus i didals, demostrava, per exemple, com un moviment gran en pot amagar un altre de petit, el que fa el truc. “Molts mags practiquen el copipego –si faig això aconseguiré tal efecte–, però desconeixen per què passa. Jo vaig tenir un gran mestre, Arturo Ascanio, que analitzava els mecanismes de l’engany”. Ascanio, per exemple, explicava l’existència de la “pregunta obnubilant” a l’espectador, que desvia la seva atenció. L'humor pot ser obnubilant. Gea i Gómez-Marín coincideixen a subratllar que aquests experiments basats en espectacles en viu són més fiables que els que es puguin fer en un laboratori. “En un laboratori dictaminen una regla –per exemple, que un moviment corb enganya més que un de lineal– però aquest axioma en la realitat exterior s’esquerda perquè estan presents més factors”, conclou Gea.

Aquest equip ja ha fet un altre experiment amb 10 mags fent els mateixos jocs per estudiar les seves diferents rutines i habilitats motores. I un de més, en el qual també va intervenir l’estudiant Regina Zaghi-Lara, que va consistir a convertir una eina de tracking visual (la DeepLabCut) en un espectador artificial. “Es va provar d’entrenar l’algoritme i, davant del mag que jugava amb monedes, veure quins biaixos cognitius humans li havíem transferit a la màquina, de manera que en alguns jocs el mag aconseguia enganyar-nos a tots, i en d’altres només a la màquina o l’humà. Comparar llavors els apriorismes que el mag pot desmuntar ens dona informació valuosa sobre la nostra pròpia cognició”.

La percepció no és una tasca exclusiva dels ulls, té lloc dins d’un complex procés de computació neuronal. “L’interès de la neurociència per la màgia ha començat a arrencar. Es tracta d’aprofitar una tècnica mil·lenària, estudiar-la i utilitzar-la com a mètode d’investigació”, conclou Gómez-Marín. Alguns investigadors citen dues zones cerebrals que la màgia activa: l’escorça prefrontal dorsolateral del costat esquerre i l’escorça cingulada anterior. Per a Gómez-Marín aquesta és una dada subsidiària perquè detectar quines zones s’il·luminen, al marge d’imprecisions no descartables, no explica els complexos processos que es produeixen al cervell, un òrgan que malgrat suposar el 2% de la massa corporal consumeix el 20% de l’energia humana, com subratlla el psicòleg Gustav Kuhn al seu llibre Experiencing the impossible (MIT). Per cert, la bibliografia sobre la qüestió tindrà molt aviat un altre títol, un llibre de Jordi Camí i Luis M. Martínez que s’editarà en castellà (RBA) i en anglès (Princeton University Press).

En l’espectacle de màgia, el públic gaudeix d’un conflicte entre el que sap que és possible i el que contempla, un encanteri (amb truc). La màgia no enganya la vista, enganya la ment. No hi ha il·lusions visuals, són cerebrals. “La nostra visió del món és al cervell, que té limitacions de capacitat, és lent processant la informació. Per això, el porter, en un penal, es llança sense esperar a veure la direcció de la pilota, per intentar inferir-la”. Un endarreriment de la percepció que li fa dir a Martínez que: “Vivim el passat preveient el futur per interactuar amb el món real”. Constantment fem hipòtesis inconscients d’allò que succeirà i “els mags han après a hackejar el nostre sistema d’inferències, trencar les nostres prediccions. La màgia ens ajuda als científics a entendre els mecanismes d’elaboració d’aquestes inferències”.

Martínez calcula que no hi ha més de 15 grups al món interessats en l’estudi científic de la màgia. “Al segle XIX, des de la psicologia es va produir força literatura sobre el tema, però tot va decaure amb l’arribada del cinema. La màgia va deixar de ser atractiva. Grans mags es van passar al cinema”. A la màgia li ha costat tenir teòrics com Ascanio o Juan Tamariz, comenta. “No obstant això, en la primera dècada d’aquest segle torna l’interès científic per la màgia, particularment des de la neurociència”. I en això s’afanyen.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ