La profecia de Fellini fa 100 anys
Itàlia celebra el centenari del director, a qui la Filmoteca de Catalunya dedica un cicle, convertida en la prova vivent de l'univers social i estètic que el seu cinema va augurar
El diccionari italià reconeix la paraula fellinià. Significa gairebé tot allò que té a veure amb el Mag de Rímini i el seu cinema, sens dubte. Però també és l'adjectiu que descriu un univers estètic, social i polític que ha impregnat tota una nació des de fa sis dècades. La tensió entre l'home modern i els rudiments del passat, els somnis eròtics, el masclisme caricaturesc o una estranya barreja de crítica i enamorament simultani cap a una societat de l'espectacle que va acabar convertida en odiosa indústria publicitària. Federico Fellini (Rímini, 1920-Roma, 1993) va guanyar cinc Oscar, va llegar algunes de les pel·lícules més sorprenents produïdes a Itàlia i va fundar una nova manera d'explicar el món des dels somnis i el costat més grotesc dels seus propis records. Un segle després del seu naixement, el big bang estètic creat durant els anys que va viure a Roma rebenta les costures del diccionari.
Una placa al número 110 de la silenciosa Via Margutta, entre la Piazza di Spagna i la Villa Borghese, recorda el lloc on Fellini va viure durant dècades amb la seva esposa, Giulietta Masina. La casa es va buidar i es va vendre el 1994, quan ella va morir, i avui pertany a un altre propietari. Però els confins d'aquell món més prosaic i rutinari, fet de passejos, discussions amb els sospitosos habituals com Ennio Flaiano –escriptor, periodista i guionista/ventríloc de les seves millors pel·lícules– o llargs àpats amb Marcello Mastroianni no s'expandien tant com la seva imaginació. Cada matí feia un cafè al Canova i es deixava caure per dinar a Dal Toscano, al barri de Prati, sempre a la mateixa taula.
Roma va ser el lloc que va esculpir un noi que hi va arribar amb 18 anys buscant sort com a vinyetista i dibuixant des de Rímini. La ciutat de la costa adriàtica de teulades vermelles i estanqueres voluptuoses va ser un eixam de records màgics i inconnexos que va aconseguir recopilar a Amarcord (1973), també a I Vitelloni (Els inútils, 1953) o a La Strada (1954). La veritable pàtria de Fellini, no obstant això, la que mai va tenir fronteres, va saber mantenir-se oculta entre les quatre parets del Teatro 5 de Cinecittà, on va construir la majoria de les seves fabulacions.
Aquest malenconiós Hollywood italià, al final de la Via Tuscolana, a l'altra punta de Roma, intenta recuperar el vigor amb nous rodatges. La casa de Fellini, l'estudi que va cremar el 2012 i on molts no han volgut rodar intimidats per vells fantasmes, ha estat ocupada fins fa poc pels decorats de The New Pope, la sèrie vaticana de Sorrentino, pot ser que el principal hereu –imitador, remuguen alguns a Itàlia– del cineasta de Rímini. Aquí es van rodar 8 1/2 (1963), La dolce vita (1960), Les nits de la Cabiria (1958)… també alguns dels últims films, com E la nave va (1983) i Ginger i Fred (1986), film en què va començar la seva relació amb el dissenyador de vestuari Maurizio Millenotti. “El set de rodatge era casa seva. Li encantava ser aquí perquè estimava la família del cinema. L'entusiasmava trobar-se enmig dels maquinistes, electricistes, il·luminadors... Tenia una relació particular i individual amb tots. Per aquí van passar reis, grans cineastes com Scorsese, polítics de tota mena… Tots volien veure'l treballar al seu espai. Quan menjàvem fora sempre explicava anècdotes apassionants i l'escoltàvem com nens”, recorda al telèfon el dissenyador.
L'última mitja hora de Ginger i Fred transcorre en un plató amb una orquestra gairebé sempre present. Nicola Piovani –que es va endur un Oscar per La vida és bella el 1997– es va encarregar de la partitura i va substituir l'històric Nino Rota, de qui havia après, i no li va voler trair mai la línia en els següents films. “Durant aquella pel·lícula vaig viure gairebé tres setmanes aquí. Fellini em feia improvisar músiques en un petit piano vertical amplificat. Em donava indicacions ràpides, eixelebradament… jo improvisava i l'orquestra, escoltant, venia al darrere simulant els moviments més representatius. Van ser uns dies inoblidables”, recorda Piovani, que després d'aquella experiència va escriure també la partitura de La voce della luna (1990).
Unes escales de ferro del Teatro 5 s'enfilen cap a una mena de balcó posterior on es pot veure, al costat d'un tros de l'antiga Roma de cartró pedra, el plató i decorat de Grande Fratello VIP. Una frontera entre els somnis i allò grotesc que avui funciona com a involuntari homenatge a l'univers d'un artista que va viure els últims anys obsessionat amb la televisió i els efectes del món imaginari de la publicitat en la salut mental dels italians. “La mirada felliniana és, en realitat, una mirada que anticipa. L'impacte de la seva obra ha estat immens, una lliçó incorporada de manera inconscient per la cultura italiana. També en la política, especialment de Berlusconi en endavant. Ell és aquesta figura típica d'Itàlia que mostra la relació entre la modernitat i la tradició. Avui el país s'assembla molt a com Fellini se'l va imaginar. Però compte, sense gràcia, sense poesia, mancat de fantasia i d'aquesta nostàlgia”, assenyala l'escriptor i periodista Filippo Ceccarelli.
El dia que va morir Fellini, el 31 d'octubre del 1993, Berlusconi llançava el logotip de Forza Italia. Casualitat o no, el cineasta va passar els últims anys obsessionat amb Il Cavaliere i va arribar a escriure un guió que no es va rodar mai sobre una Venècia distòpica convertida pel magnat en un plató per rodar-hi anuncis: el Gran Canal passaria a anomenar-se Canale 5 (per Tele 5). A diferència d'altres cineastes coetanis, com Pier Paolo Pasolini, va mantenir sempre una mirada crítica, però desideologitzada i desvinculada, malgrat la seva gran amistat amb Giulio Andreotti, dels corrents polítics. “Era amic de tots i de ningú. Feia els seus negocis esplèndidament i es mantenia fora dels assumptes de partits, no s'hi pronunciava. Podia semblar un director allunyat de les tensions, però en realitat va ser qui millor va entendre tot el context. El problema llavors no era la dictadura contra la classe obrera, o els estudiants reclamant protagonisme… la qüestió de debò era la del capitalisme en la seva extrema realització. Un fenomen pel qual ja no calia imposar les coses, sinó capturar la ment de la gent amb la televisió. I en aquesta interpretació Fellini va ser molt més polític del que sempre es va dir”.
Veritat i memòria
La veritat entre el que es va explicar i el record de com va ser realment pertany avui a molt poques persones. L'actriu Sandra Milo va treballar amb ell en pel·lícules com 8 1/2 o Giulietta dels esperits (1965) i va ser la seva amant durant 17 anys. Tots dos es van conèixer fugaçment una tarda d'estiu en una pineda de Fregene, a la vora del mar romà, quan Fellini compartia taula amb Ennio Flaiano (molt abans que aquella relació acabés violentament). “L'Ennio em va cridar i me'l va presentar. Vaig quedar meravellada, era guapíssim, tenia un gran magnetisme… aquests ulls tensos, curiosos, capaços d'absorbir-te, però de manera agradable, gens invasiu ni agressiu. En aquell moment me'n vaig enamorar, bojament, inevitablement i fatalment”, recorda al telèfon Milo. No es van tornar a veure fins al cap de dos anys.
Milo acabava de començar la seva carrera. Havia rodat amb Rossellini la pel·lícula Vanina, Vanini (1961), destrossada per la crítica, i condemnatòria per a ella. Va caure en l'oblit i va deixar el cinema. Però un dia el cineasta va aparèixer de bon matí a casa seva, la va treure del llit, li va fer una prova i la va contractar per fer el paper de Carla, l'amant de Marcello Mastroianni, reflex de la vida del mateix Fellini. Tot encaixava premonitòriament, una vegada més. “Avui molts directors no volen treballar amb mi perquè no faci comparacions. Però ell era una persona molt especial. Tenia una capacitat increïble de fer-te sentir el predilecte, una manera màgica d'entrar dins teu, entendre exactament qui eres, trobar la teva part més preciosa i portar-la a la superfície per fer-te conscient d'alguna cosa que ignoraves que tenies. Tots volíem treballar amb ell i que sigués a prop. Tenia aquest poder, un art sempre a favor de l'ésser humà, mai en contra”.
La relació de Fellini i Milo només va acabar quan ell li va proposar abandonar la clandestinitat i tenir una vida junts gairebé 20 anys després d'haver-se conegut en aquella pineda. Ella s'hi va negar. Temia la corrosió de la rutina, les discussions, no saber gestionar la normalitat amb aquella persona tan extraordinària... no es van tornar a veure mai més. Però el cineasta sempre va tornar a Giulietta Masina. “Era una dona meravellosa, intel·ligentíssima, curiosa i culta. Ella sabia que era impossible tenir una relació tradicional amb el Federico”.
Fellini i Masina van tenir un fill, Pier Federico, però va morir tot just 11 dies després de néixer. La seva neboda Francesca, única hereva del seu llegat, va ocupar durant anys aquest lloc en la rereguarda sentimental del seu oncle. Ella té el seu propi Amarcord –“me'n recordo” en dialecte romagnolo– sobre aquells anys en què veia arribar el seu oncle convertit en una estrella internacional. “Tornava a Rímini a veure la seva mare, la seva germana Maddalena, a mi… Tinc records molt lligats a la taula. La Giulietta cuinava a Roma i la meva mare a Rímini. Es començava amb la piadina, una mica de parmesà, després la pasta farcida amb brou. I es tancava amb la sopa anglesa, les postres que més li agradaven. Tothom volia saber coses d'ell. Jo mai em vaig atrevir a demanar-li res ni a interrogar-lo. Què li preguntaria avui? Potser si no hagués preferit gaudir més de la seva família i dels seus éssers estimats, en lloc d'estar permanentment creant i treballant. Li preguntaria si es penedeix de no haver gaudit més de la seva mare, del seu germà Riccardo, de mi… Era el geni creatiu que va canviar el cinema, amb cinc Oscar… però suposo que sempre cal pagar un preu”. Potser aquesta va ser la part menys felliniana de tota la seva vida.
Sobre la firma
