Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

La ‘troupe’ de Manel Dueso

‘Pensem, (Pausa). A la merda!’ és un colorit divertiment carregat d'ironia i de crítica que fa malabars amb el llenguatge que es pot veure a La Villarroel

Miquel Malimarch (esquerra) i Manel Dueso, a l'obra.
Miquel Malimarch (esquerra) i Manel Dueso, a l'obra.

Al fons de l'escenari hi ha unes prestatgeries atapeïdes de coses. Coses, sí, objectes. La majoria, inútils. Totes, no obstant això, jugaran el seu paper en la funció. Dos paios (Miquel Malirach i Manel Dueso) vestits amb peces virolades: mitjons amb quadres de coloraines, barrets extravagants, jaquetes llampants i corbata curta, també estrident. I, a un costat, una dona (Carme González), molt florejada també. Explicaran coses durant una hora i mitja que passarà volant.

I van a la seva. Desordenadament, parlen. De tot el que es pot criticar i més. Ara són en Mat i en Met; després, la Loli i la Lali... I, en qualsevol moment, semblen en Vladimir i l'Estragó esperant... algú; i la dona, de sobte, se sent feliç, com la Winnie... Dueso proclama que no només beu del seu admirat Beckett, sinó també de Pinter, de Ionesco, de Calders... I de Tip i Coll, de Gila, de Pepe Isbert... I jo encara diria més: els personatges, a estones, semblen Dupont i Dupond.

Dueso ha muntat un joc escènic arriscat del qual surt airós a força d'humor, imaginació i... mala llet. Molt més que clowns, els personatges són autèntics còmics, capaços de defensar un text que fa malabars amb la ironia i la crítica, esmicolant temes aparentment inconnexos però que estan units per la quotidianitat. Perquè la situació del Mediterrani, amb aquests peixos i aquests cossos morts; o el plantejament ineludible aquests dies (o setmanes, o mesos, o... anys!) sobre si som una nació o què som; o les pensions daurades; o la ingenuïtat de les ments infantils (i adultes, és clar)... Totes són qüestions que veiem, sentim i entomem en el nostre dia a dia. I totes ens tenen farts.

La troupe de Dueso no es mossega la llengua. Proveïda de tot un attrezzo surrealista (potser per ser realista) reflexiona i fa reflexionar; pensa i fa pensar; riu i fa riure. I, sobretot, entre riallada i riallada, es pren seriosament tot el que diu. És la regla número u de l'humor: ser una cosa seriosa. L'espectacle, per sobre de les estridències visuals i gestuals, té una sensibilitat i una tendresa que l'autoritzen a no deixar canya dreta. 

Dueso treu tot el profit del món de l'absurd, tan en la línia de Beckett, per més que el marc escènic se situï als antípodes. I, davant de l'evident impossibilitat de fer un món millor, es conforma amb riure's d'ell mateix (un altre gran lema de l'humor anomenat intel·ligent) per viure una mica millor. L'enrevesat títol de l'espectacle, en realitat, ho diu tot: pensem, prenguem-nos una pausa, no ens precipitem perquè el que veiem no tingui gràcia i... A la merda! L'última picada d'ullet de l'obra, tal vegada, era al principi de tot, al títol. Era per al còmic, per Fernando Fernán Gómez, és clar.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ