Selecciona Edició
Connecta’t
TEATRE: AQUELLA NIT CRÍTICA i

Coses per fer als 40

'Aquella nit' és una comèdia vital i irònica de David Greig, amb Ivan Massagué i Marta Bayarri, dirigits per David Selvas

Ivan Massagué i Marta Bayarri, a 'Aquella nit'.
Ivan Massagué i Marta Bayarri, a 'Aquella nit'.

De vegades es va al teatre per conèixer gent. O per reconèixer-la. Quan és gent que et vindria de gust conèixer és magnífic, és clar. L'altra nit vaig tenir sort. En la mateixa funció, a La Villarroel, vaig conèixer dos personatges, dos intèrprets, dos músics i dos autors. Midsummer, que va triomfar al Fringe d'Edimburg el 2009, es titula en català Aquella nit. “No és un musical”, assenyala David Selvas, el director, “sinó una comèdia romàntica amb cançons”. David Greig signa l'obra; Gordon McIntyre, les lletres i la música. Tots dos són escocesos. Ara que ho penso, a Greig el coneixia una mica: Julio Manrique va dirigir la primera obra que vam veure de l'autor, L’arquitecte, al Lliure de Montjuïc el 2011. Ha estrenat moltes peces des de l'èxit inicial d'Europa (1995), i ara emprèn un projecte tan arriscat com adaptar per a l'escena el Solaris de Lem i Tarkovski. McIntyre ha gravat cinc discos amb la seva banda, Ballboy. Transmeten el mateix que l'obra: alegria irònica amb vetes de sarcasme i aquest impuls que porta a abraonar-se sobre una oportunitat imprevista, quan la pantalla de la màquina del pàrquing anuncia “opció de canvi”.

La tasca de David Selvas és mantenir l'esplendor, l'escuma, el ritme: només hi ha una part, cap al terç final, en què la història decau una mica. La traducció, fluïda i viva com sempre, és a càrrec de Cristina Genebat. Els dos intèrprets, Ivan Massagué (Bob) i Marta Bayarri (Helena), desborden això tan difícil d'aconseguir: química. És esplèndid veure'ls. I canten molt bé, amb força i naturalitat, acompanyats per Aurora Bauzà i Pere Jou, el duo Telemann Rec. M'arrisco a imaginar vincles amb el perill que es confonguin amb comparacions. Jo vaig tenir la sensació que Massagué podia ser de la família de Manel Sans. O d'Andrés Herrera (per cert, no us perdeu Herrera i companyia a Desayuna conmigo, d'Iván Morales, a La Abadía de Madrid, fins al 26 de gener). I Marta Bayarri em va fer sentir que era cosina germana de Sílvia Bel.

A la poca estona comprens que el tema d'Aquella nit són les segones oportunitats

Anem a la història d'aquella nit. L'Helena i el Bob ja no són unes criatures. Han deixat enrere moltes coses i molts trens. Ella és advocada divorcista. Embolicada amb un casat. Sembla que no és una bona relació. Incòmoda, més aviat. La intuïció i la feina li han llimat una miqueta la sentimentalitat, però últimament li agafen plors sobtats. I la vida li sembla una merda irrevocable. El Bob potser no diria “irrevocable”, però ve a pensar el mateix. Va fent amb martingales, algunes de perilloses. Ha d'improvisar moltes històries, i ho fa amb força gràcia. Volia ser escriptor, encara que d'això ja fa molt de temps. Llàstima. El seu any va ser el 1987. Des de llavors tot ha anat cap avall. L'Helena i el Bob es coneixen, estranyament, en una vinoteca. Un bar de pijos amb pasta, com diu el Bob. Una mala nit, almenys així és com comença. L'Helena no vol estar sola perquè, si ho fa, haurà d'afrontar un secret que no es pot explicar ni a si mateixa. Té una ampolla de vi molt car i necessita que algú li ajudi a baixar-lo. I a pujar els dos cap amunt.

De seguida entens que el tema d'Aquella nit són les segones oportunitats. El Bob i l'Helena van narrant la història com si fos d'algú altre, però saben molt bé que és la seva. Potser sí que fan alguns canvis. L'escolto i penso que podria ser una novel·la de Nick Hornby. Com aquesta frase que diu el Bob: “El sexe és un enorme i meravellós ara i aquí”. I llavors passa alguna cosa amb Buzz Lightyear. Per cert: el meu tema preferit de la funció es diu Cançó de la polla del Bob, a l'estil de Ricardo Castella a La resistencia. Després els escomet la ressaca més salvatge de la història. L'Helena la relata amb frases com aquestes: “Si la meva ressaca fos un país, seria Bèlgica. Si fos una olor, seria de les que no se'n van. Si fos un déu, seria venjatiu. Si fos una pel·lícula, seria francesa i duraria quatre hores. Si fos un noi, series tu”.

Així és com arrenca la segona part. Ningú va dir que hagués de ser fàcil. El Bob ha de fer una feina per a Sam Callahan, El Flacucho. I l'Helena, fer de dama d'honor en unes noces, com en les comèdies angleses dels vuitanta i de demà passat. Ah, i el Bob fa els 40. No cal perdre de vista les seves encertades reflexions sobre aquest tema. I en el que estan d'acord ella i ell. Sí, no serà fàcil, però convindria agafar aquest tren. La resta la veureu a La Villarroel, on romandrà fins al 8 de març, pronosticaria que amb un èxit notable. No pretén descobrir la pólvora, però és una graciosa i sàvia funció. Si m'ho permeteu, crec que una mica més curta, només una mica, estaria millor.

Aquella nit. Text: David Greig i Gordon McIntyre. Direcció: David Selves.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >