Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

La usurpació

A 'La memòria de l’aigua', Barderi recopila de forma previsible, i amb molt bona fe narrativa, les vicissituds i les relacions que mantenen entre elles tres generacions de dones

La indústria tèxtil és un dels espais de 'La memòria de l’aigua'.
La indústria tèxtil és un dels espais de 'La memòria de l’aigua'.

D’entre els 51 manuscrits que van optar al 52è premi Prudenci Bertrana, amb una dotació de 30.000 euros, el que va seduir més els membres del jurat —format pels escriptors Xavier Cortadellas, Gemma Lienas, Care Santos i Albert Villaró i per l’editora Glòria Gasch— va ser La memòria de l’aigua, de Montse Barderi (Sabadell, 1969), una novel·la que serveix per saber que hi ha premis literaris que, en comptes d’apostar per textos que mostrin unes opcions del llenguatge que vagin més enllà del ressò d’una lletra de tango, d’una cançó melòdica o d’un bolero, que intentin enlluernar el lector amb alguna cosa més que els desequilibris narratius o sobtar-lo amb dificultats i exigències morals, s’estimen més complaure i satisfer els gustos i les expectatives d’un públic més atent al populisme i el relativisme que a la qualitat literària, com si ja no fossin capaços de distingir entre una literatura de prestigi i la que li usurpa l’espai.

A La memòria de l’aigua, Barderi recopila de forma previsible, amb molt bona fe narrativa, les vicissituds i les relacions que mantenen entre elles tres generacions de dones d’una mateixa família —a la manera de Gemma Ruiz a Argelagues—, en un període de temps que va des de finals del segle XIX fins ara mateix: l’àvia viu la impuresa de les condicions laborals de la indústria tèxtil, la mare ha de sobreviure a la llei del més fort que s’imposa a la postguerra, i la filla, una poeta que no entén l’ambició de prosperitat i la generació de riquesa, que es revolta contra el gènere masculí, que està enamorada del clixé romàntic del concepte “amor” i que “amb una serenitat constructiva” només vol “ser, aprendre i viure” —i que acull una nena russa— és qui s’encarrega d’escriure la història d’aquesta “nissaga de sang espessa, de pares que no assisteixen les mares, de mares que vengen les absències amb verins implacables, d’un coratge insòlit, cec, primari, antic”.

L’ambició moral de Barderi —l’exaltada denúncia de l’explotació de la dona a la feina per l’empresari sense escrúpols i a la vida domèstica per uns homes que tampoc en tenen; l’adquisició de l’experiència a través de la memòria del passat— contrasta amb l’esquematisme de la narració, que no aconsegueix la sedimentació de personatges i de circumstàncies vitals; amb el lirisme pueril i mel·liflu d’una prosa metòdicament fulletonesca quan no és metòdicament convencional; amb la poca força a l’hora de desenrotllar l’anecdotari més enllà de l’afany divulgatiu: “El seu enginy es va posar a funcionar al màxim durant la postguerra, el seu cap no parava de tramar la manera d’acudir al mercat negre, a masies, i aconseguir pa, arròs, patata, sucre, llet o bacallà...”; el lector, però, es queda sense conèixer les argúcies que devia usar la mare de la narradora per obtenir el que necessitava.

No és de suposar que La memòria de l’aigua deixi un rastre gaire memorable en el lector, però sí que ho és que el jurat s’hagi deixat guiar per uns criteris més sociològics que literaris, que hagi premiat més la defensa del somni de la igualtat de gènere i la trampa de la cursileria que les virtuts literàries. El problema més greu, però, és la innocència del responsable de creure que la novel·la de Barderi s’enfili durant setmanes als llocs més alts de la llista de llibres més venuts, com si no se sabés que, a l’hora d’anar a dormir, el mòbil ha substituït el llibre.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ