Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

En nom de la terra

Els pesticides inaugurats fa 60 anys com a signe de modernitat agrícola es cobren les seves vides en agricultors i en crisis sanitàries

Un pagès amb el seu tractor a Tarragona.
Un pagès amb el seu tractor a Tarragona.

I aquí terra significa camp: en nom de la terra, en nom del món agrícola. És el títol d’un film francès, una mena de ficció documental que seria bo de veure aquí. Es tracta d’Au nom de la terre, debut d’aquesta tardor del periodista Édouard Bergeon. Bé, almenys s’ha vist a les zones agrícoles. A París, segons que llegeixo als papers de la capital, no hi estan interessats, gairebé no s’ha projectat i quan s’ha fet ha estat en sales allunyades del centre. Jo mateixa tampoc no l’he vist. Però val la pena parlar-ne. A França el suïcidi d’agricultors és un gota a gota des de fa temps, i Bergeon ha aguantat tot el que ha pogut fins a adonar-se que no tenia altre remei que explicar el suïcidi de son pare, un petit empresari agrícola aclaparat per la manca de futur.

Édouard va créixer al Poitou, sense problemes, content de pujar al tractor del pare, Christian Bergeon. “Era lliure, feliç, amunt i avall, amb el pare”, explica a Le Monde l’ara realitzador, de 37 anys. “Si ho hagués de refer, ho refaria mil cops”. Fins a una matinada del 1999, quan tenia 16 anys. El que ve ara fa mal, a mi em fa mal només d’escriure-ho, igual que em va fer mal quan ho vaig llegir. El 29 de març d’aquell any el pare es mata amb pesticides. Va ser un gest salvatge, més que una voluntat de morir. Una decisió desesperada, com diuen que sovint és la de matar-se, que no sempre es pren per acabar d’una vegada per totes. O potser va ser que, en aquell cas, Christian Bergeon va veure tot d’una la cara de son fill, qui ho sap. El cas és que el pare va despertar el fill per dir-li que no volia morir, i sobretot per demanar-li perdó. Massa tard.

Impossible explicar tot això en temps present i amb els personatges de la família Bergeon. Com va fer el gran Robert Flaherty per recrear el món perdut dels pescadors a Els homes d’Aran (1934), el realitzador ha recreat la història de dalt a baix, amb actors, sense els noms originals de la família ni res, sense referències explícites al seu món originari. I el film, segons conten les cròniques, ho assoleix. L’actor, guionista i realitzador Guillaume Canet és el pare. Aconsegueix traslladar a la pantalla una cosa que va més enllà fins i tot del que acabo d’explicar. El mateix Bergeon ho va entendre quan va tenir escrit el guió, no pas abans.

“Fins que no el vaig tenir escrit no vaig entendre el sentit de l’acte del pare, l’abast polític del seu suïcidi. S’hauria pogut penjar, però va decidir utilitzar la química”. I això és el que el fill, dues dècades després, veient el que passa al camp francès, on gairebé cada dia es mata un agricultor, home o dona, va entendre. El cicle iniciat fa 60 anys amb els pesticides s’està cobrant les seves vides: no perquè les enverini, sinó perquè ha enverinat tot el cicle productiu en paral·lel a l’evolució de la política agrària europea, la temible PAC, de la qual es parla massa poc entre nosaltres.

Fins i tot les paraules per parlar-ne han canviat. Llauradors i pagesos es van transformar en agricultors amb la maquinització del camp i l’arribada dels pesticides, als anys seixanta, que alhora van portar –màquines i química– a l’agricultura intensiva, que els va convertir en empresaris agrícoles tant si volen com si no. De tot això parla aquesta pel·lícula, per posar l’accent en un altre aspecte que he sentit relatar a la meva família des dels mateixos anys: d’acord, sí, des dels seixanta s’ha inundat el camp de productes químics, però als agricultors ningú no els va explicar res excepte que ho havien de fer perquè eren “medicines per als sembrats i els arbres”, indispensables per a la seguretat alimentària, per produir més i millor, que el món no es podia alimentar sense aquests “medicaments”.

Recordo el pare, mon germà i l’oncle explicant que arribaven els adobs en sacs amb instruccions… en anglès. No sabia ningú quina quantitat s’havia de fer servir per a una cosa o l’altra, per a aquesta finca gran o aquella petita. S’anava provant i amb la collita s’intercanviaven opinions al bar. I així, anar provant. “Ara la terra es mor, almenys un agricultor se suïcida cada dia, les crisis sanitàries es multipliquen, però França continua sent la campiona del compostatge, amb 70.000 tones per any”, resumeix Bergeon. De tot plegat n’hauríem de parlar més, saber-ne més, resoldre-ho més. Gràcies, Bergeon.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >