Selecciona Edició
Connecta’t

Niklas Natt och Dag, un llop entre Rousseau i Sade

L'escriptor suec, autor del 'thriller' històric ‘1793’, és un dels convidats de la propera edició del festival BCNegra

L'escriptor suec Niklas Natt och Dag, autor de '1793'.
L'escriptor suec Niklas Natt och Dag, autor de '1793'.

Si algú té el cognom de Niklas Natt och Dag (Niklas Nit i Dia), és de les famílies nobles més antigues de Suècia i escriu un thriller històric detectivesc és fins i tot coherent que, en la seva trama, en les putrefactes aigües que bressolen l'Estocolm del XVIII hi floti un cadàver sense les quatre extremitats ni res que no sigui extraïble del cap (ulls, dents, llengua), que no hi hagi gaire diferències en la brutalitat que impera entre els desfavorits i la que regeix entre els aristòcrates i que el pèndol mental oscil·li entre el filosòfic Jean-Jacques Rousseau –llegit pel protagonista, l'advocat-detectiu Winge– i l'inquietant Marquès de Sade, l'ombra del qual l'amenaça i el converteix, sense voler, en un llop entre llops.

És, doncs, un atractiu marc psicològic el que ofereix 1793 (traduït al català, a Proa, amb el subtítol El llop i el vigilant), primera part d'una trilogia que es traduirà a una trentena de llengües i de la qual s'han venut més de 300.000 exemplars només a Suècia, amb què Natt och Dag (Estocolm,1979) ha obtingut el premi al millor debut de l'Acadèmia d'Escriptors Policíacs i, de fet, serà un dels autors convidats a la propera edició del festival BCNegra. A la novel·la gairebé no té importància que l'advocat Cecil Winge (a les portes de la mort per un tifus galopant; cartesià; paradigma dels científics temps moderns que s'acosten) i el seu ajudant accidental Mickel Cardell (veterà de la guerra contra Rússia, un ideal i un braç lliurats per res a una pàtria insensible) busquin tant la identitat de l'assassí com la de l'assassinat. Ni que això doni peu a un bon periple per la vida quotidiana, dels palaus als casalots, de la físicament i espiritualment embrutida Estocolm, amb unes elits que temen els ecos de la Revolució Francesa; i així el lector espia des de la vida als orfandats fins als prostíbuls de luxe, passant per presons femenines o pels cementiris, on s'acumulen cadàvers no enterrats pel gruix del gel que cobreix les tombes.

La batalla de Natt och Dag no es troba en la trama detectivesca, sinó al cap dels personatges i de la societat mateixa. D'aquí l'interès cap a aquest Winge que es corca entre la raó i el sentiment. “Era la meva manera de reflectir la dualitat de l'època, que tenia un peu en el feudalisme i un altre en les noves idees; l'ésser humà sempre s'ha debatut entre aquests dos conceptes; potser avui impera més el segon i així ens va com a societat”, llança. Un deix de pessimisme que es tradueix en l'obra en la sensació que l'home és dolent per naturalesa, un gest antitètic cap a la famosa màxima d'aquest Rousseau que Winge tant llegeix i cita. “L'home sempre ha estat un llop per a l'home; som caníbals i la història així ho reflecteix; la humanitat, per a mi, és malvada”.

Ningú diria que les coses no han evolucionat en veure l'escriptor vestit com un gentleman, amb una cartera, pels carrerons impol·luts de Gamla Stan, el nucli antic d'Estocolm, on transcorre bona part de la novel·la, per on passen avui bons vehicles i gent refugiada amb costosos auriculars. Ell mateix podria ser Winge, almenys espiritualment: a més d'un bell anell, en porta un altre platejat de gruix anòmal, els cabells esbullats, el rasurat de la cara és imperfecte i el seu paraigua és d'uns impossibles tons violetes. En qualsevol cas, una Suècia formalment molt diferent, però encara capaç de l'assassinat d'un polític com Olof Palme (1986) o un cas més recent d'abusos sexuals a l'Acadèmia Sueca que concedeix els Nobel. “La naturalesa humana no ha canviat tant; a Suècia, tampoc: passa que als anys seixanta i setanta es va arribar a tal benestar que el més fàcil era des d'aquí perdre més que guanyar, i això és el que ha passat”.

Autors com el mític matrimoni Maj Sjöwall i Per Wahlöö o el criminòleg Christoffer Carlsson ja han escrit, en clau policíaca, aquesta nova misèria social de la idíl·lica Suècia. “No soc un gran lector de novel·la negra, però són autors molt d'esquerres que havien idealitzat les classes baixes; jo tinc una visió més negra del món: els qui no tenen res no són més bones persones; només passa això, que no tenen diners, així que no tenen poder; els pobres són iguals que la gent de les classes mitjana o alta”. En el llibre apareix una estranya orde, la dels Eumènides. Els seus adinerats membres només per ser-ho tenen dret a tot, i mostren les pitjors depravacions. “Com a tal no va existir, però sí que hi va va haver sectes semblants en aquella època; per ambientar-la vaig pensar en Sodoma i el Marquès de Sade, tot i que ordes de gent pudorosa apareixen en la majoria de novel·les negres escandinaves d'avui”. La vigència sembla inqüestionable: “Els grans capitals senten que no tenen limitacions i creuen totes les línies morals i ètiques perquè se saben intocables; això està portant a una decadència amb una societat d'extrems brutals”. En la novel·la, un personatge censura que se'ls critiqui quan són els qui mantenen la meitat dels hospicis d'Estocolm. La donació que justifica i renta consciències. “No està gaire allunyat del que fan avui grans fortunes: viuen en bombolles morals i físiques, i uns temps de valors difuminats faciliten aquestes mirades del món”, resumeix Natt och Dag, en un enèsim i inquietant paral·lelisme entre el que narra en la seva novel·la de la Suècia del XVIII i l'actualitat.

Bona part dels protagonistes de 1793 es troba en un adeu, ja sigui físic o espiritual, i molts desenllaços tenen com a catalitzador un remordiment. “Quan ets al final del camí hi ha una oportunitat per redimir-se i tots els meus personatges la tenen; tots sabem, i més en una cultura cristiana, que hem fet alguna cosa malament i ens sentim millor si al final ho podem arreglar”. Li sembla una actitud actual? “No soc religiós ni nostàlgic, però abans la societat era més religiosa i hi havia uns valors que avui hem substituït per un materialisme sense cap pudor: hi havia un control d'un mateix que ara és impensable; m'agrada que els meus personatges tinguin aquesta opció”.

La novel·la té força escenes brutals, fregant una violència extrema, gairebé gratuïta. “No faig més que recrear una època; he estat molt rigorós en tot i no volia deixar de ser-ho en això; Rousseau versus Sade? No, aquí no és tan evident aquesta pugna com en la segona part, a 1794 [ja publicada a Suècia; i ja té set capítols escrits de la tercera]; aquí és més Seny i sensibilitat, de Jane Austen”, refereix a qui el sorprèn aquesta reacció dels seus lectors “en aquests temps de sèries de televisió tan cruentes”. Ell s'hi va fer des de ben jove. “De petit vaig llegir molts relats de terror, hi vaig buscar refugi per superar les meves pors: de Poe i Lovecraft a Stephen King… però va ser de gran quan vaig començar a llegir coses esgarrifoses de debò, com el que explicava Erich Maria Remarque a SRes de nou a l'oest”, recita a la llum de la xemeneia d'un dels subterranis amb voltes de Dan Gyldene Freden, una taverna del 1722 que es manté intacta amb els terres de fusta i pedra i espelmes com a il·luminació, i on Winge i Cardell satisfan la seva voracitat física.

En la propícia penombra, l'elegant escriptor admet, no obstant això, la seva admiració per l'Umberto Eco d'El nom de la rosa, però també per Ichi, the killer, de Hideo Yamamoto, un manga sanguinari i cruel, però on traspuen, és clar, els remordiments del protagonista. Potser la fascinació de Natt och Dag per la cultura japonesa (“els seus rituals i els seus valors em fascinen”, confessa) no està tan allunyada de la que sent pels protocols que ha manejat durant més d'11 segles la seva aristocràtica família, de les més antigues de Suècia, amb un escut d'armes amb els famosos colors fundacionals groc i blau i que l'escriptor assenyala amb el seu paraigua a la Riddarhuset, el Palau de la Noblesa, on es pot veure amb 2.331 emblemes més. “Vam tenir un gran pes polític, però va haver-hi un membre que va portar a la derrota les tropes sueques contra els danesos; un segon, que era comte, va tenir 10 filles i va perdre el llinatge i un tercer es va polir tot sol tota la fortuna; ara porto una vida normal i no, fora d'alguns episodis amb els quals enriqueixo els personatges, no hi ha en el llibre res amb el que redimeixo ni verso remordiments sobre la meva família; estic una mica en cadascun dels personatges”, confessa. Però potser més, encara que no ho digui, entre Winge i l'assassí, el vigilant i el llop.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >