Selecciona Edició
Connecta’t
ULL DE PEIX

Festes de foc i carn

Els costums revenen nous al carrer i la bullícia, esdevenen empeltats i multiplicats en multitud

Sobrassades autèntiques, no xoriços.
Sobrassades autèntiques, no xoriços.

El calendari que duu a l’hivern muda, canvia i adesa la pell geogràfica i humana, els sons, olors, sabors i colors del país i del paisanatge. L’aire del cel i la boira baixa, per redols, fan olor de nit cremada i fumada, de carn i greix torrats: sobrassada/llengonisa, ventresca, xulla, llom, botifarrons. Fetes i fets, congregació, menjar, foc i gent; molts de dimonis, molts, i alguns cants vells amb el ronc mascle de la ximbomba.

L’excusa de la gran cosa neix als temps dels antics però te guió i maquillatge nous, coses de sants barbuts i bestiar, l’època de pors, pestes i temor del fred. Emperò, els costums revenen amb les festes de carrer i la bullícia generalment; esdevenen empeltats i multiplicats en multitud. És una tradició de fa poc, una interpretació universal del costumari d’una societat tancada.

L’èxit creixent sembla imantat en la competència entre pobles veïnats, i són cerimònies de gentades, d’un llunyà motiu religiós, un fet emparat per les parròquies emperò consagrat arreu potser per la divulgació televisiva. La finestra i el mirall d’IB3 hi té a veure: Aquesta globalització illenca passa pel focus pagès real de sa Pobla i gira per Manacor, Muro, Artà, Algaida... El pi de Pollença i els tres tocs de Ciutadella són cerimonials apart. Palma és la gran mescladissa.

Sembla una optimista gran contradicció contemporània. Aquesta explosió comunal folklòrica de pagesia, de cultura popular per massiva, passa enmig del procés de devastació, l’extinció progressiva i inexorable de les èpoques d’ahir, aquell domini tranquil i secular del sistema rural, el dur circuit pagès de la vida i les anyades.

Als parenòstrics, calendaris rurals de nadius temorosos, hi havia rituals atàvics pagesos que no sempre quadren amb la retòrica i els llibres sagrats. El dia 1 de gener, per Cap d'Any, també la Mare de Déu de Bonany i Sant Salvador, els foravilers parlaven als arbres perquè aquests, agraïts, donassin més bones anyades.

Els protocols eren orals, s’heretaven en secret, com qui rebia el poder de llevar fics, pigues i berrugues, o tenia el do de calmar cremades o picades perquè naixia el dia d’un sant; en jorns assenyalats segons la lluna vella o nova també era (i toca) la poda i el sembrar. Les esglésies reunien oficis d’uncions d’oli pel coll, cendra pel front, i benediccions per totes les parts del cos i per sempre; i panets contra els llamps.

Els darrers protagonistes d’aquesta història que va néixer quasi fa un mil·lenni miren i torren devora el jovent els seus penúltims botifarrons, vinclats i dignes, amb mans arrufades i ullets petits. Viuen aquesta renaixença d’indefinida identitat just devora i mesclats amb els urbans. S’escalfen i torren allà on cremen troncs dels seus arbres que moren drets (ametlers emmalaltits). La cremació del fracàs, un fester, un funeral festiu.

Els esdeveniments —foguerons, i menjar, balls i cants populars—, municipals, corals del mes de gener, semblen com una completa de celebració i un rèquiem avançat, perllongat. Reneix un relat social una mica col·lectiu de bullícia i menjar dominant de ressò religiós, litúrgic, on els dimonis són immensa majoria.

Enmig del camí de la mudança, entre els arguments de les festes esporàdiques que reprenen, s’intueix, s’evidencia, una lenta substitució social de protagonistes i veus, per sectors i no sols agrícola o de la part forana.

El cant vell d’una llengua antiga s’expressa amb majoria juvenil i instrucció anciana als pobles emperò, a les capitals i als nuclis dels perfils turístics la llengua que era pròpia ha reculat i és minoria en l’ús públic.

Els canals emocionals de festa compartida ultrapassen ara —i sempre— els sentiments originaris i mètodes convencionals, lògics. Són fets mesclats, gairebé un engany al regne del sentits. Torrar carn en un fogueró comunal, a unes graelles improvisades, amb flamades desfermades, i massa fúria de calor, sol carbonitzar, cremar, secorrar les viandes del porc.

La boca, la llengua, el paladar i els metges molts de cops s’escarrufen en el que és un dels subjectes de l’esdeveniment. La festa del foc i la torrada no és un acte gastronòmic ni gastrosòfic, o gastrolàtric, segons els clàssics premoderns. És una manifestació contradictòria, entre ressons neotribals i reunió buida d’indumentària social.

Per ventura els focs de carrer controlats i, per sobre, el ronc de les ximbombes i el bell gemec de les veus metàl·liques dels cantaors vells i novells, on sa Pobla comanda, és d’allò més bell, la finestra oberta a la caverna. Bull la jovenesa i els granats al fred i al caliu de les tradicions micropopulars ara agentades, repetides, copiades, potser neofestes de trull i crit, de suc i torrat, rituals.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >