_
_
_
_
_
ANÀLISI
Análisis
Exposición didáctica de ideas, conjeturas o hipótesis, a partir de unos hechos de actualidad comprobados —no necesariamente del día— que se reflejan en el propio texto. Excluye los juicios de valor y se aproxima más al género de opinión, pero se diferencia de él en que no juzga ni pronostica, sino que sólo formula hipótesis, ofrece explicaciones argumentadas y pone en relación datos dispersos

Recrear el passat

Obrir el 2020 amb l''Aida' dels decorats de Cabanes respon al mateix objectiu del Liceu de sorprendre el públic que la futurista 'Turandot' de Franc Aleu

L''Aida' del Liceu, amb el decorat de Cabanes.
L''Aida' del Liceu, amb el decorat de Cabanes.ANTONI BOFILL

En obrir el 2020 amb la reposició de la vella producció d’ Aida creada per Josep Mestres Cabanes el 1945, el Liceu proposa una mica més que un exercici de nostàlgia. El mateix teatre que l'octubre passat sorprenia en la inauguració de la temporada amb una aposta per les tecnologies d'avantguarda —un muntatge de Turandot, de Puccini, amb estètica de videojoc, llums Led, braços robòtics i ulleres de realitat virtual, creat pel videocreador Franc Aleu—, saluda el nou any amb un emocionant viatge al passat que ens transporta amb una bonica artesania teatral a l'Egipte fantàstic i idealitzat per Mestres Cabanes, amb hiperrealistes telons pintats creats fa setanta-cinc anys per al seu històric muntatge de la joia verdiana.

Dos mons, dues estètiques, dues formes de somiar l'escena operística que, curiosament, comparteixen un objectiu comú que els uneix en el temps; en el fons, entre la Xina d'aires galàctics d'Aleu i l'Egipte de paper pintat i perspectives majestuoses de Mestres Cabanes, el repte és el mateix: sorprendre el públic amb un marc escènic en el qual s'agitin les passions líriques.

Els decorats, restaurats per Jordi Castells, brillen amb una ben matisada il·luminació d'Albet Faura que utilitza focus de menys potència: l’escalfor que desprenien els focus moderns que el Liceu utilitzava fa vint anys posava en perill la integritat dels decorats de paper i la seguretat del teatre. I els cantants, acostumats a l'empara de les caixes escèniques actuals, se senten més nus en cantar entre fràgils decorats que deixen l'espai obert, i que limiten la projecció de les veus. Verdi, doncs, a la manera antiga, però amb el mateix repte, deixa que la passió pel cant, la bellesa musical i el pols dramàtic de la partitura emocioni el públic.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_