Selecciona Edició
Connecta’t

Una vida a la galàxia

Malenconiós comiat de 'Star Wars' 42 anys, un mes i sis dies després de veure el primer lliurament el 1977 al desaparegut cinema Montecarlo

L'escena del combat de Qui-Gong i Obi-Wan contra Maul a 'L'amenaça fantasma'.
L'escena del combat de Qui-Gong i Obi-Wan contra Maul a 'L'amenaça fantasma'.

El 3 de gener, divendres, vaig anar a veure als Verdi, en la sessió de les 19,45 hores, l'últim lliurament de la guerra de les galàxies, Stars War: episodi IX, L’ascens de Skywalker. Durant la projecció m’ho vaig passar de meravella. Em van sorprendre el petó lèsbic de les dues pilots rebels (que es pot veure al planeta Yavin IV però no a Singapur), la ingent quantitat de Siths, que semblaven un culte de masses lovecraftià (on eren quan Darth Maul va haver de lluitar sol dos contra un?), i el fet que l'emperador Palpatine aspiri a conquerir l'univers i no es pugui pagar una ortodòncia. Em va agradar que finalment hagi arribat el poliamor a la saga, així com la paritat a les tropes d'assalt imperials. I que aparegués el vell Lando Calrissian: sempre és una satisfacció veure que la vida ha tractat altres pitjor que tu. Em vaig preguntar si l'atrotinat i òbviament molt contaminant Falcó Mil·lenari (en una escena treu fum) podria escapar-se de la zona de baixes emissions de Colau utilitzant els salts a l'hiperespai.

En acabar la sessió, a les 22,15 hores, i acabar definitivament la sèrie de nou lliuraments amb el simbòlic enterrament dels sabres làser de Luke i Leia i l'ocàs dels sols bessons de Tatooine, vaig sentir, de sobte, una gran emoció, com li haurà passat a molta gent, que es tancava tot un cicle de la meva vida. Va ser com una mort galàctica, una sensació de buit còsmic que em va començar a l'estómac, barrejada amb les crispetes i la coca-cola, per anar estenent-se per tot el meu interior fins a esclatar al cor en una onada de malenconia desbordant. S’ha acabat. La gran aventura ha arribat a la fi i ja és història.

La primera pel·lícula, La guerra de les galàxies, oficialment l'episodi IV, Una nova esperança, la vaig veure —ho tinc anotat— el 28 de novembre del 1977, dilluns, a la sessió de les 22,15 a l'extint cinema Montecarlo del carrer Provença; així que el meu trajecte d'una punta a una altra de la sèrie ha durat exactament 42 anys, 1 mes i 6 dies. En tot aquest temps no és que puguis anar a Mart, és que pots arribar a Coruscant, presentar la teva candidatura al senat estel·lar i fins i tot prendre una copa a la cantina de Mos Eisley de tornada. En fi, tot aquest temps ha passat i ara, morts i traïts molts dels nostres ideals i somnis, ja tan obsolets els caces X-Wing i TIE, els AT AT, els snowspeeder i les motos imperials com les nostres Honda Scoopy, ja sabem que mai no serem Jedis, que les princeses envelleixen fatal, que els mestres moren, que la victòria del Bé mai no és definitiva i que està en la nostra naturalesa caure periòdicament i irremeiablement en el costat fosc de la Força.

Em pregunto si l’atrotinat i òbviament contaminant ‘Falcó Mil·lenari’ podria escapar-se de la zona de baixes emissions  de Colau utilitzant els salts a l’hiperespai

Deia que vaig veure el primer lliurament, amb vint anys, el 1977. Llavors el món era molt diferent. No només perquè vaig anar al cinema amb Marta Segura, amb qui pensava ingènuament que tenia opcions i que ja no em va contestar quan l'endemà la vaig trucar perquè em tornés la bufanda que m’havia deixat volent al seu cotxe (quina mala estratègia!), ni ho va fer anys després, el 1983, quan vaig tornar a trucar-li amb la vana ocurrència que vingués a veure el tercer lliurament, El retorn del Jedi (el segon, L’imperi contraataca, el vaig veure l'octubre de 1980 a Madrid, mentre feia la mili i molt pertinentment vestit d'uniforme). El 1977 no hi havia Internet, és clar, ni tan sols en la imaginació de George Lucas; per parlar per telèfon calia fer cua a casa, sobretot si tenies germà amb xicota, i faltaven tres anys per als primers Walkmans. a Sausalito, l'avui tan injuriat David Hamilton (projectaven Bilitis a l'Atlanta). A televisió donaven la sèrie històrica Europa, poderoso continente, amb Peter Ustinov de presentador. Jo jugava al rugbi, estudiava a l'Institut del Teatre i Periodisme a l'Autònoma. El meu bar era el Friends, llegia Demian, de Herman Hesse, Calígula, de Camus, Cómo acabar de una vez por todas con la cultura, de Woody Allen, rondava Jung, Gurdjieff i Castaneda, veia Annie Hall al Diagonal, era fan de Jody Sheckter i l'1 de desembre vaig anar a la posada de llarg d'Isabel Godó.

La meva vida actual és definitivament menys intensa i tot ha canviat tant que sembla que visquem no en un altre món, sinó en una altra galàxia. Una galàxia en què l'Aliança Rebel ha arribat al poder amb suports tan inesperats com perillosos, mentre l'Imperi, precipitat a l’oposició, com la Primera Ordre suma personalitats dignes del comte Dooku. Star Wars ha acabat abans que el procés, quines coses.

Han Solo i la princesa Leia a 'L'imperi contraataca'. Després va venir el que va venir.
Han Solo i la princesa Leia a 'L'imperi contraataca'. Després va venir el que va venir.

Vaig anar jo sol a veure L’ascens de Skywalker, ja que les meves filles em van abandonar en la meva afició ja fa anys, en L’amenaça fantasma, i les meves últimes notícies de Marta Segura són que es va casar amb un descendent de l'antiga casa reial de Hawaii i viu feliçment a Molokai, un lloc que em sembla tan remot com Naboo. M'agradaria creure que conserva la meva bufanda, encara que allà no la necessitarà gaire.

Cada un atresorarà els seus records favorits de Star Wars. Per a mi és inoblidable el combat a sabres de llum que enfronta Qui-Gon i Obi-Wan, aleshores el seu padawan, amb Darth Maul, apoteosi de l'esgrima galàctica (encara que reconec que no està gens malament el de Rey i Kylo Ren entre les restes de l'Estrella de la Mort al mar d'Endor). O la batalla a la neu de Hoth. I l'entrenament de Luke per Yoda a Dagobah. També l'escena de Leia esclavitzada per Jabba el Hutt, que encara desperta els meus instints més baixos. Recordar l'aparició davant de Rey del Luke envellit a l'illot d'Ahch-To a El despertar de la força em posa un nus a la gola... Ai!, com els trobo a faltar tots, jedis, contrabandistes, pilots rebels, androides, tropes imperials, fins i tot els Siths. Però com deia sàviament Yoda, i potser aquest és el seu gran llegat, “plorar-los no has, enyorar-los tampoc”, ja que “la por de la pèrdua és un camí cap al costat fosc”, i “el final és part de la vida”.

Adeu Star Wars, adeu.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >