Anys de xarleston

Fa un segle el món es va donar una treva. Es deixava enrere un gran desastre a escala global que va començar amb un assassinat i va acabar en la Primera Guerra Mundial. Aquesta, per la seva banda, seria analitzada més endavant com un assaig de la Segona. Més terrible, més cruel, més desoladora. I en l’interval la societat va decidir divertir-se. La festa va durar menys que la dècada perquè va arribar el Crac del 29 i va fer que s'aturés. Però van quedar per a la posteritat els feliços vint que els més desinhibits van qualificar de bojos i que van protagonitzar “fantasmes dissortats, que respiraven somnis en lloc d’aire i anaven sense rumb d’una banda a l’altra”. Així els va observar F. Scott Fitzgerald des de la talaia de la seva pròpia experiència convidat a les festes inigualables del Long Island nord-americà que va transitar El gran Gatsby.

Tota evocació a aquells temps decorats amb art déco, subjugats per la màgia del cinema i acompanyats per l’incipient poder de la ràdio sol anar acompanyada per una banda sonora a ritme de xarleston. Una melodia enganxosa que obliga a fer moviments regulars de cames i braços i que va tenir un impacte social tan fort com breu. El símbol d’uns moments estel·lars que pretenien enterrar amargors, encomanar alegries i potenciar esperances. I tot i que han estat reproduïts fins a la sacietat també pel paper de la màfia i la llei seca nord-americanes, l'advertiment que van destil·lar no ha declinat. Tampoc com a exemple del que van anomenar deteriorament moral. Per això, aquell primer període d’entreguerres, seguit per la dramàtica Gran Recessió, es va convertir alhora en inspiració literària, que rellegida ara, més que evocar, espanta pels fàcils paral·lelismes que s'hi poden establir. Allà va començar a plorar Stefan Zweig el seu món d’ahir que avui observem com un potencial preàmbul a una nova narració. La del model polític, econòmic i social que s’ensorra. La pauta que ha marcat el nostre rumb durant els últims i generosos 70 anys.

El doble debat d’investidura ha tingut recurrents referències a Azaña, fins i tot per part d’una dreta irredempta

Karl Marx ens va ensenyar que la història succeeix dues vegades: la primera com una tragèdia i la segona com una miserable farsa. Seguint aquesta premissa, i tenint en compte les sessions del doble debat d’investidura amb les seves recurrents referències a Azaña, fins i tot per part d’una dreta irredempta, qualsevol observador estranger coneixedor del comportament dels nostres avantpassats es podria preguntar si no som avui davant del segon supòsit marxista. Perquè les essències pàtries han substituït els projectes polítics i l’intent de patrimonialització de la figura del cap de l’Estat i del marc legal inalterable ha doblegat la tolerància negant, alhora, la base mateixa de la democràcia liberal per part dels qui diuen que s’hi emparen. I aquesta és la trampa dialèctica a la qual ens han acostumat esperant que a força de repetir convertim en virtut el que és un defecte. Mentrestant, els insults i les desqualificacions que tampoc eren nous s'han imposat a les propostes imprescindibles per debatre les raons d’un present fàcilment alterable davant del dubte permanent d’un futur angoixant.

És evident que no estem en condicions de reproduir el malbaratament que es va viure ara fa 100 anys en el mateix període de temps. Potser podríem si n’invertíssim els efectes. Perquè la gran crisi es va avançar i encara en patim les conseqüències. Perquè la seva inferència ha provocat la lògica alteració social, que al seu torn ha mogut el paisatge polític. I perquè al final el resultat és el d’un món en inestabilitat permanent fomentada alhora per uns líders cada dia més proclius a oferir solucions simples a problemes complexos per insistència en les xarxes socials. Vet aquí els diversos Trump que monopolitzen l’escena i els seus rivals que l’emulen amb menys gràcia que encert i que semblen empesos a aplicar la llei del talió perquè ja sabem com rivalitzen els buscabregues.

Amb aquest panorama comença a caminar el primer govern de coalició i d’esquerres de la renovada democràcia espanyola. No és poca cosa. Amb la voluntat de donar un gir imprescindible a una situació enquistada des de tots els angles analitzables. Amb la necessitat d’il·lusionar una societat cansada de tants despropòsits acumulats. Amb l’obligació de posar al dia un país que presumeix de més del que fa i, a vegades, de menys del que és. Amb l’exigència de salvar els mobles d’un sistema que la dreta més enconada i descarada pretén fustigar mentre els seus congèneres, acovardits, la deixen campar. És el somni de bona part d’una ciutadania expectant que, com al Gran Gatsby, pot semblar-li tan proper que difícilment el pot deixar d'abastar. És clar que no depèn només d’ells. En cas contrari, i seguint la línia de F. Scott Fitzgerald, podem continuar avançant treballosament, barques contra corrent, en regressió i sense pausa cap al passat.

El nou govern neix amb la voluntat de donar un gir imprescindible a una situació enquistada des de tots els angles