Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

Exigim eufòria

Pensem que seria bonic estar encetant una altra dècada prodigiosa sota el signe dels vint

Si no hem felicitat l’entrada d’any amb un "Feliços anys vint!", no som ningú.
Si no hem felicitat l’entrada d’any amb un "Feliços anys vint!", no som ningú.

Si no hem felicitat l’entrada d’any amb aquest petit enginy verbal, no som ningú: Feliços anys vint! Juguem amb la doble cara de l’expressió, diem que canviem de dècada, que els darrers anys vint van ser feliços i vejam si és cert que la Història es repeteix (i que ho faci per a bé, d’una punyetera vegada). Però no som Nostradamus, ni Deulofeu, ni ma mare, que sempre em diu que ja m’ho havia dit. No som, en definitiva, meteoròlegs del temps cronològic. Què ens deparen els deu anys vinents? Perquè tenim previst viure’ls i hauríem de saber si farà bo i què posar a la maleta. Si van molt mal dades, si us plau, també hauríeu de dir-nos-ho, perquè nosaltres, si no hem de ser feliços, ja ni sortiríem de casa. El temps. Quin temps farà els pròxims deu anys?

Així que, amb el punt d’alegre que té en Tomàs Molina, ens atrevim a desitjar un pronòstic tan místic com probable, parent de totes les bones intencions del gener. Més que felicitat, exigim eufòria, com diu Mazoni. I pensem que seria bonic estar encetant una altra dècada prodigiosa sota el signe dels vint. Això sí, uns segons anys vint sense el que hi va haver abans (una guerra) ni, sobretot, el que hi va haver després: un hostiot monumental.

Ens hauríem de pronosticar uns segons feliços anys vint en què regnés l’esclat de la llum neta, l’emoció borbollejant del descobriment, el talent en totes les arts i la vinguda d’una segona penicil·lina, una que guarís les infeccions postmodernes. On tot això, a més, es fes a ritme de xarleston i no de reggaeton, si pot ser. I un dia, pels volts del 2029, no hi hauria un crac perquè ho hauríem fet bé, aquesta vegada.

Però siguem realistes: ningú pot aguantar tanta felicitat, faríem un pet. Malauradament, al cel hi ha cabretes i tot fa pensar que aquests vint que hem començat fa pocs dies no distaran gaire de les dinàmiques fangoses de la dècada passada. A terra hi ha pastetes. Els últims anys vint van ser feliços perquè van ser un període de creixement econòmic i de despreocupació entre moments greus. Ara tenim els moments greus sostinguts entre les venes. Els últims vint es va inflar el globus de la felicitat col·lectiva, i això no pot ser, perquè aquí hi hem vingut a patir. Ja ho diu ma mare i l’autor de Parerga i Paralipòmena: “El primer supòsit de l’eudemonologia —això és, l’estudi de la vida feliç— és precisament el fet que aquesta expressió és un eufemisme, i que “viure feliç” només pot significar viure com menys desgraciadament possible millor, o, resumint, de manera suportable”. Que no siguem feliços per damunt de les nostres possibilitats, vaja. Però això ja ho sentirem a dir, no? De moment, aprofito per desitjar-vos un pròsper (i domèsticament feliç) any 2020!

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >