Crònica visual d’un país en ruïnes

Ponts enfonsats, edificis destruïts, vaixells mig submergits, poblacions arrasades, i per tot arreu, l’impressionant silenci fúnebre de les ruïnes. Les fotografies dels efectes de la Guerra Civil en el territori català que conté el llibre dels historiadors David Gesalí i David Íñiguez Catalunya any zero, subtitulat Crònica visual de la desfeta (Angle Editorial, 2019), mostren un grau tal de devastació que un pensa que es troba davant d’algunes de les tan conegudes imatges d’Europa en acabar la Segona Guerra Mundial. Però són d’aquí, de casa. El pont ferroviari amb les pilones de ciment abatudes i els raïls retorçats que sembla de la Polònia martiritzada per la Blitzkrieg, o el mateix pont de Remagen, és en realitat el de Lleida sobre el Segre; els altres tres ponts destruïts que suggereixen la França envaïda pels Panzer el 1940 o Arnhem el 1944 són al Llobregat, a l’altura del Prat; el vaixell del qual només sobresurt la xemeneia no l’han enfonsat a Le Havre, sinó a Barcelona; el paisatge urbà assolat no és Rotterdam, sinó la Granadella, mentre que l’edifici ensorrat pels bombardejos rere el qual despunta la torre d’una catedral no és al Londres del Blitz martiritzat per la Luftwaffe, sinó al centre de Lleida... i així fins a compondre una sorprenent i inesperada geografia del nostre propi horror, d’una destrucció que poques vegades s’havia vist abans reflectida en tota la seva magnitud.

Catalunya any zero, amb fotografies espectaculars, moltes d’inèdites i en bona part procedents de les càmeres d’un membre de la Legió Còndor i d’un oficial italià del contingent feixista, ens posa davant dels ulls com va quedar el país en acabar la guerra amb una claredat i una cruesa que aterreixen i commouen.

El llibre, que segueix un ordre geogràfic i cronològic, se suma a una sèrie d’obres actuals de documentació de la catàstrofe, com Sota les bombes, sobre els atacs aeris a Catalunya durant la guerra, dels mateixos Íñiguez i Gesalí, amb Josep R. Casals (Angle, 2017); l’utilíssim atles Víctimes, 1936-1945, de Jordi Barra, publicat el 2018 per Memorial Democràtic, arran de l’exposició del mateix títol, que mostra molt visualment en fantàstics mapes temàtics els resultats de la Guerra Civil a Catalunya amb informacions sobre els morts, la destrucció patrimonial, els bombardejos, els camps d’internament, els sumaris i les fosses; o l’impressionant Topografia de la destrucció (editat per l’Ajuntament de Barcelona i la Fundació Pi i Sunyer, 2018), de les historiadores Laia Arañó i Mireia Capdevila, que descriu gairebé bomba a bomba i edifici a edifici afectat, els devastadors efectes dels atacs aeris franquistes a la capital catalana.

Textos dels vençuts

“El nostre era un vell projecte que teníem moltes ganes de tirar endavant”, expliquen al bar Bovary de Gràcia, envoltats de cafès —el millor hauria estat l’Hotel Florida de Madrid, on es reunien els aviadors de l’Escuadrilla Malraux—, Íñiguez i Gesalí, coneguts en l’ambient acadèmic com “els dos Davids”, especialistes a treballar sobre els conflictes bèl·lics i historiadors tots dos d’ADAR, l’Associació d’Aviadors de la República, amb destacables obres sobre l’aviació a la Guerra Civil (Íñiguez és també un conegut discjòquei de soul i funk a les sessions The Titanium Pelvis al Poble-sec, però aquesta és una altra història). “La fi de la guerra a Catalunya està mal estudiada, i la idea era fer una crònica visual acompanyada per textos dels vençuts que els donessin veu i compensessin la visió dels vencedors, que sovint són els que mostren les imatges. No és de cap manera un simple catàleg de ruïnes, hem volgut donar-li una perspectiva humana, del sofriment humà. Disposàvem d’un ampli arxiu de fotos que hem anat adquirint al llarg de les nostres investigacions, i en què es pot apreciar el nivell de destrucció sofert per Catalunya, que creiem que no ha estat prou explicat”. No són fotos dels cèlebres fotoperiodistes de la Guerra Civil. “No, no són de la maleta de Capa, són imatges que hem anat aconseguint, algunes anònimes, altres d’aquests dos membres del bàndol franquista que van retratar el que van veure aquí. En general són fotos humils, però molt honestes com a fotos, que no busquen res d’especial, cap efecte estètic, descontaminades també de la propaganda. La seva falta de pretensions, la seva neutralitat en la visió, les fa molt útils i valuoses per a l’investigador”.

Dues de les fonts fotogràfiques principals, que els autors compensen al llarg el llibre amb textos de testimonis de soldats i civils republicans, són l’alemany de la Legió Còndor Carl Schmidt, del qual se sap molt poc (una foto al final del volum en la qual apareix amb la càmera a la mà al port de Barcelona, la destrucció del qual va documentar, podria ser o no ser ell), i el sotstinent d’enginyers i fotògraf militar Michele Francone (Bosconero, Torí, 1913), destinat a Espanya amb la Divisió Littorio el 1937 i encarregat de documentar les activitats de reconstrucció d’infraestructures. “De Francone sabem moltes coses més, havia estat a Eritrea el 1935 i durant la Segona Guerra Mundial, en 1941, va prendre part en la operacions militars a l’Alta Savoia. L’armistici de 1943 el va deixar a la zona feixista, així que va haver de continuar lluitant contra els Aliats i el van col·locar d’instructor de les tropes de la República de Salò. En els últims compassos de la guerra va perdre una cama en esclatar un canó durant uns exercicis i va morir de les ferides”.

Pel que fa a Schmidt, va ser un de tants militars alemanys que, amb la Leica a la mà, es van dedicar a fotografiar, com si fossin turistes, el país en guerra o tot just acabada, fent fins i tot un tour de la destrucció. “Els àlbums d’aquests militars alemanys, abundantíssims, són tot un gènere, i sovint les fotos es venen soltes”. L’interès dels alemanys ofereix una clau significativa: el 1939 encara no havien vist res igual, és clar, i els semblava un espectacle nou, curiós i interessantíssim. Això explica la minuciositat amb què Schmidt va retratar els vaixells enfonsats al port de Barcelona (hi ha imatges espectaculars i una que mostra el magatzem de l’Estació Marítima destrossat). Diverses de les fotos presenten membres de la Legió Còndor, d’uniforme, un cop finalitzada la guerra, passejant per la Rambla, sota l'avió del Tibidabo o, sorprenentment, visitant Montserrat!, avançant-se d’aquesta manera a la tan esbombada visita de Himmler l’octubre de 1940. Potser el Reichführer no va trobar el Grial perquè ja l’hi havien portat els homes de Goering per decorar Carinhall. Íñiguez i Gesalí somriuen pacientment davant la broma. Tots dos subratllen la qualitat de les fotos com a documents històrics. “Treballem amb elles com a fonts a les quals cal interpel·lar i que responen, quan ho fan, llançant informació valuosíssima i sovint inesperada. Són una font primària més, imprescindible per a l’historiador”.

Els dos estudiosos han fet parlar les seves fotos sotmetent-les a un tercer grau d’escorcoll amb la col·laboració d’altres historiadors i de geògrafs per tal d’extreure’ls tota la informació. “Avui dia hi ha molta foto de l’època en llibres i en exposicions mal identificada i datada; fer-ho correctament multiplicaria la nostra informació”. Un exemple és la colpidora foto aèria suposadament de Belchite destruïda que un col·leccionista va regalar als David en comprar una altra, i que, un cop estudiada, va resultar ser de la Granadella, població devastada per l’aviació franquista durant l’ofensiva de 1938. Una altra imatge “que sembla treta de Dotze del patíbul”, amb un edifici presidit per una enorme bandera amb l’esvàstica, és de l’actual centre de primària d’Ulldecona, llavors un immoble requisat per a casernes de la Còndor.

Per saber per què es van fer algunes fotos els estudiosos s’han hagut d’esprémer la closca, com la de Coll de Balaguer, en la qual aparentment no es veu res. “Era un enclavament estratègic entre el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, i va ser bombardejat per tallar les comunicacions per tren i carretera, i si un s’hi fixa bé, s’aprecia un antic punt fortificat, amb construccions de formigó. Això va ser el que cridar l’atenció del fotògraf alemany, igual que la destrossa que podem veure en una altra instantània a la torre de Sant Sebastià del port de Barcelona”. Així com Schmidt tenia una mentalitat de freda racionalitat teutònica, a Francone de vegades el pot l’estètica i es posa fantàstic, com en fotografiar un pont a Capellades del qual només queda un arc i que l’italià retrata com una ruïna romàntica; curiosament la foto va servir per a la portada del llibre del 1939 L’arma del genio nella battaglia della Catalogna, que documenta la tasca dels pontoners del Corpo Truppe Volontari (CTV).

Hi ha fotos en el llibre que encara mantenen el seu enigma intacte. Per exemple, la de la pàgina 134, una imatge del pas del riu Tordera amb el pont bombardejat i militars i civils deambulant per la riba. “Qui és la misteriosa figura que apareix al centre de la imatge, la qual mostra tot el caos i l’absurditat de la guerra?”. En una altra foto estranyíssima (p. 146), apareix una hiena dissecada amb tropes italianes de la divisió Littorio instal·lades a Arenys. Els historiadors no saben si es tracta d’una mascota portada d’Abissínia o bé un exemplar tret d’un museu de ciències naturals local. “A les fotos sempre hi ha alguna cosa per descobrir, de vegades l’important és en un segon pla”. La foto de Barcelona vista des de Montjuïc i de la qual brollen columnes de fum “no és una evidència de bombardejos, sinó de les fogueres enceses als carrers en entrar les tropes franquistes per eliminar papers i altres materials comprometedors, com carnets i uniformes”.

La foto de les restes d’un Polikarpov I-16 Mosca mentre són retirades en un aeròdrom del nord de Girona serveixen per recordar la història que s’explica al llibre dels dos germans Magriñá: el petit, Rafael, pilot, mort el 1937 en ser abatut el seu avió per caces alemanys, i el segon, Pau, conductor de camions d’intendència, metrallat des de l’aire camí de la frontera el 1939. El llibre inclou la foto de carnet de Rafael que Pau duia com a record a la cartera i que dos fragments de metralla minúsculs van travessar abans d’enterrar-se en el seu cor i matar-lo. Possiblement és la foto més petita però més commovedora del conjunt, i també explica una història de guerra i catàstrofe. La mare, Teresa Vidal, va moure cel i terra fins a aconseguir recuperar els dos cossos dels seus fills i enterrar-los junts a la seva localitat de Masllorenç. “Hem tingut a les mans la cartera i la foto”, recorden amb veu entretallada els historiadors, que han inclòs en el llibre un text del pare tan desolador com la major de les ruïnes: “I quan d’ells no resti rastre, nostra terra dissortada, sobre els ossos seus i els nostres, un temple podrà bastir, on juguin els nostres orfes, nostres vídues, nostres mares...”.

Catàstrofe humana

Altres fotos mostren la catàstrofe humana de la postguerra que començava: cues a les Arenes, convertida en lloc d’identificació i concentració de presoners i sospitosos amb una Model col·lapsada de presos; parades de carrer en què les tropes mores venien llaunes del subministrament militar a la població famolenca; la Barceloneta devastada com un autèntic front de guerra; la plaça de Colom i altres espais emblemàtics deserts de vehicles a motor. Els historiadors assenyalen la significativa foto aèria de la desfilada militar del 21 de febrer de 1939, presidida per Franco, a la cruïlla de Diagonal amb el passeig de Gràcia (el Cinc d’Oros), una imatge en què s’aprecia que les multituds entusiasmades amb el Caudillo no eren ni de bon tros tantes, cosa que explica que es preferís el pla curt per a l’esdeveniment...

Només a Barcelona van resultar derruïts 1.800 edificis, una quarta part dels de tota la ciutat. El llibre mostra una imatge colpidora de les cases en ruïnes al voltant del Coliseum, zona arrasada en els bombardejos italians de 1938. “S’ha perdut bona part de la memòria de tota aquesta destrucció, el resultat de la qual va ser visible durant anys”, apunten els estudiosos, “fins a sis anys després de la guerra hi havia el pont provisional de fusta a Lleida, que semblava el del riu Kwai”. La destrucció mostrada al llibre palesa que Catalunya va quedar en un nivell de ruïna comparable al dels paisatges de la Segona Guerra Mundial, avançant imatges que anys després espantarien. I com sintetitza eloqüentment David Gesalí, les fotos i els testimonis proven que els nostres pares, avis o besavis “van viure un puto apocalipsi”.