Selecciona Edició
Connecta’t

Atracament perfecte durant la ‘mascletà’

Ferran Torrent recrea en una novel·la el robatori del Banco Exterior a València el 1992

El novel·lista Ferran Torrent, en un carrer de Sedaví (València).
El novel·lista Ferran Torrent, en un carrer de Sedaví (València).

Els protagonistes de les tres últimes novel·les de Ferran Torrent (Sedaví, 68 anys) viuen en un estat de crisi permanent en el qual sorgeixen noves formes de vida. Ell en va crear una en el primer títol de la sèrie, Un dinar un dia qualsevol (Columna, 2015). El va anomenar “el Segon Sistema”. Està format per una sèrie de gent que viu i es nodreix del primer sistema però al marge de la llei: “Tot el que fan és il·legal”, remarca amb entusiasme identitari després de cruspir-se un arròs melós al restaurant de la seva amiga Carmina al Saler (València). A aquell títol el segueix Individus com nosaltres (Columna, 2017) i el tercer lliurament, Poder contar-ho (Columna, 2019), es publica ara traduïda al castellà per Destino. La novel·la recrea el robatori del Banco Exterior de España a València, que no es va arribar a esclarir, en el qual els atracadors van aprofitar la bullícia de la mascletà fallera per endur-se més de 100 milions de pessetes del 1992.

Per escriure aquesta novel·la, que ell retrotrau al moment de la Transició política amb un substanciós increment del botí (1.500 milions de pessetes), s'ha hagut de ficar a la pell dels delinqüents. “M'he convertit en un atracador, perquè soc el cervell de l'atracament”, confessa. Va anar al banc algunes vegades, va recórrer unes quantes més el trajecte que havien de fer l'1 de març del 1983 fins a arribar al cotxe i emprendre la fugida. Va cronometrar el temps, va mesurar el recorregut. Es va assegurar que els lladres podien passar desapercebuts a l'escala d'accés a l'entitat, posar-se les màscares, treure les metralletes de plàstic i iniciar l'assalt mentre al carrer es disparava la mascletà amb tota la gentada mirant com esclatava el cel. I, sobretot, es va assegurar que després del robatori, els lladres, cadascun amb una bossa, podien creuar el carrer amb gent i en tres o quatre minuts arribar al vehicle.

L'autoria del robatori del banc, que a la novel·la es diu Intrans, ha planejat en els títols anteriors del Segon Sistema, situats durant els anys de corrupció del PP, com una assignatura pendent de la policia i del comissari Tordera, que sempre va sospitar de la saga de rufians de quilòmetre zero engendrats per Torrent (el Llargo, el Messié, el Gordo, el Mític Regino...). Personatges tan cohesionats en el delicte com en la desconfiança mútua, perquè a Poder contar-ho “tots els que hi entren, suquen”. L'autor també recupera el detectiu Toni Butxana, el periodista Marc Sendra i l'exboxejador Hèctor Barrera. Tots passegen de manera coral per la trama a un ritme vertiginós. “Per a mi, el patró era Un, dos, tres (1961), de Billy Wilder, que no para del primer minut a l'últim. I això és el que volia per a la novel·la. Sempre estan passant coses”, apunta.

Torrent no treballa amb arguments, sinó amb idees que va enfilant. En el llibre gairebé no hi ha descripcions. No hi ha narració: hi ha diàleg. I el diàleg dona velocitat. “Un personatge, quan dialoga, es descriu. Les descripcions obstrueixen la fluïdesa de la novel·la”, justifica. A més, la ironia que traspua tota la seva obra l'obliga a no fer diàlegs llargs, sinó curts i impactants. Poder contar-ho flueix amb celeritat com una comèdia per una trama principal i subtrames que s'obren i es tanquen, que s'expandeixen amb personatges secundaris que entren i surten, i el seu protagonisme va donant forma a la novel·la. Per no perdre's en el laberint que teixia mentre l'escrivia, va empaperar part de la paret davant de la seva taula de treball amb una làmina amb tots els personatges principals, els secundaris, les vegades que apareixen i el leit motiv de la novel·la. Així mateix, va utilitzar una llibreta amb sinopsi dels capítols com a retrovisor.

Ferran Torrent no es considera escriptor, sinó novel·lista. Sosté que un escriptor fa "altres coses", mentre que ell només escriu novel·les. És l'únic autor en català a València que viu dels seus llibres, particularitat que el converteix “no en una espècie rara, sinó en una espècie de tir al blanc”, per la urticària que suscita en part del gremi: “Només em preocupo de les coses que tenen remei”, rebutja. Ha escrit prop de 30 llibres, la majoria dels quals han estat traduïts al castellà. Diverses de les seves novel·les s'han portat al cinema, com Un negre amb un saxo (1989) i Gràcies per la propina (1997), totes dues dirigides per Francesc Bellmunt, i és un dels autors predilectes de l'entrenador Pep Guardiola. Va quedar finalista del premi Planeta el 2004, amb La vida en l'abisme, el seu llibre més venut en castellà. El guardó li podria haver canviat la vida, però per evitar-ho va canviar el seu número de telèfon i es va centrar en el que considera que sap fer.

Tot i això, la seva obra es ven millor en francès i en alemany que no pas en castellà. En preguntar-li per la causa respon amb una altra pregunta difícil de respondre: “Quin autor en català ha venut llibres traduïts al castellà?”, i deixa un silenci molt expressiu. Des del seu punt de vista, el mercat en castellà es comporta amb normalitat amb els escriptors en gallec i basc, una cosa que, lamenta, no passa amb els autors en català, encara que confia que algun dia es normalitzi la situació. Ni tan sols li serveix l'exemple de Josep Pla, potser l'escriptor català amb més ressonància a Madrid. “Va tenir un ressò. Francisco Umbral li va donar via lliure, Dionisio Ridruejo el va traduir, però no va tenir una entrada important al mercat en castellà”, assenyala. “Crec que això encara està aquí”, es lamenta.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ