Selecciona Edició
Connecta’t

El mal perdre

Sense uns resultats favorables en successives eleccions, la dreta espanyola s'ha comportat com el 'perro del hortelano'

investidura pedro sanchez
Pablo Casado saluda Pedro Sánchez després de la votació d'investidura aquest dimarts al Congrés. EFE

El bon mal perdedor, el que ha fet del seu mal perdre un virtuosisme, és incansable i tossut. No es corregeix mai. Cava incansablement en la mateixa direcció, cap avall, fins a convertir el forat en fossa, fins a enfonsar-se ell mateix amb les seves obsessions.

Sense alternança, no hi ha democràcia. Hi pot haver urnes i vots, hi pot haver partits i fins i tot llibertats. La llei i l'Estat de dret es poden respectar. Però no és una democràcia de debò aquella que no dona motiu a l'alternança. Pocs s'atreveixen a negar-la en les seves paraules, excepte els oberts apòstols de la dictadura, però no són pocs els que estan disposats a obstaculitzar-la per tots els mitjans, fins i tot a costa de vulnerar l'Estat de dret o de fer burla de la democràcia.

La negació de l'alternança no és una exclusiva dels sistemes totalitaris, on el culte al partit únic impedeix imaginar ni tan sols l'existència de partits que competeixin a les urnes i encara menys que els puguin substituir. I si passa també en països de llarg arrelament democràtic, on el poder ha estat secularment sentit com a patrimoni de les idees i els partits conservadors, com no havia de passar en el nostre, on va quedar suprimida durant les quatre dècades anteriors a la Constitució del 1978.

L'espectacle parlamentari que hem viscut aquests dies ha estat una exhibició d'aquestes arts fosques del mal perdre parlamentari. Sense uns resultats favorables en successives eleccions, la dreta espanyola s'ha comportat com el perro del hortelano, que ni comía ni dejaba comer. Ni podia aconseguir una majoria de govern ni es conformava que la formessin les esquerres. Només quedava llavors el camí de boicotejar la majoria possible per tots els mitjans imaginables, incloent-hi la coacció, l'amenaça i, sobretot, una especialitat de la casa, com és l'ús i abús de les institucions.

Té tota la lògica i no és ni de bon tros una exclusiva espanyola: vegeu el rumb nefast del trumpisme. Cadascú utilitza lliurement el que considera que és propietat seva. Això solen creure les dretes respecte a les institucions, instrumentals per erosionar la democràcia quan les urnes no llancen el resultat desitjat. Disposades a sacrificar-les i erosionar-les per evitar l'alternança, incloent-hi les més altes, com la institució monàrquica, o les més delicades i arbitrals, com el sistema judicial.

Aquest cavar incansable portarà, al final, quan l'alternança sigui ja un fet, a negar també tota legitimitat al Govern legal i legítim sota excuses agosarades i increïbles que apel·len a la moral. Els qui s'omplen la boca de la Constitució, acabaran així convertits en l'autèntic front contra la Constitució, la regla de joc que exigeix les barreres de seguretat de la tolerància i de la contenció perquè la democràcia no s'escoli pel desguàs cap al qual la porta aquest groller i rancorós mal perdre.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ