_
_
_
_
_

Núria Espert al Romea: “Aquest teatre em va fer actriu”

La intèrpret, que no actua a la sala des de fa 35 anys, torna a l'escenari del seu debut amb ‘Romancero gitano’ i dirigida per Lluís Pasqual

Jacinto Antón
Núria Espert, dimarts al vestíbul del Teatre Romea.
Núria Espert, dimarts al vestíbul del Teatre Romea.CARLES RIBAS

Núria Espert (l'Hospitalet, 1935) s'ha trobat aquest dimarts al migdia amb records i fantasmes de la seva vida actoral. Mentre la retrataven a les escales del Romea i es reflectia als miralls del vestíbul del centenari teatre barceloní, l'actriu semblava ensumar com una pantera l'atmosfera del lloc, recreant-se en la memòria. L'Espert torna al Romea, on va debutar als 13 anys, i després de 35 anys d'absència (no actuava a la sala des del 1985), per oferir del 8 al 26 de gener el seu aplaudidíssim Romancero gitano, un espectacle unipersonal sobre l'obra de Lorca amb direcció de Lluís Pasqual.

"Estic emocionadísima de ser aquí", explicava en roda de premsa després que el director del Romea, Josep Maria Pou, li fes de teloner, es declarés el seu incondicional admirador i demanés que se la nomenés "referent del teatre del país”, com s'ha fet a la Gran Bretanya amb sir Ian McKellen.

"Ahir vaig parlar amb Julieta Serrano", continuava Espert, "i el primer que faré ara és buscar el camerino del segon pis on érem totes dues; érem dues nenes i vam ser molt felices. Aquí vam aprendre teatre, hi vam entrar com a aficionades i en vam sortir com a actrius de debò". La intèrpret ha recalcat emocionada: "Aquest teatre em va fer actriu".

“Federico t’obre totes les portes, n’hi ha prou amb deixar-se portar pel Duende”, afirma

L'Espert rememorava quan recitava de nena als cafès populars amb escenari, on els seus pares prenien cafè amb llet i ella un danzón (beguda dolça, exquisida, deia la publicitat), "i un senyor va anar a la taula dels meus pares i els va demanar que fes una prova per a un conte infantil al Romea, Lali, perquè els faltava algú per fer el paper de gat". Van acudir a la prova "i jo vaig dir La pubilleta, de Pitarra, el meu plat fort, amb la qual feia plorar i jo mateixa plorava". Li van donar el paper. La nena Núria, llavors, "no tenia vocació teatral, jo volia ser ballarina i estudiava ballet, però al Romea, aquí, em va canviar la vida, vaig fer papers minúsculs infantils i després frases, intervencions curtes, en funcions d'adults". Al segon any, "mirava les funcions entre bastidors i me les aprenia de memòria, i al quart, ja sabia que era actriu".

L'últim muntatge en què Espert havia actuat al Romea va ser a La tempestad, de Jorge Laveli, “i ara torno amb el Romancero, que no és un espectacle, no és un recital, no són memòries, i alhora ho és tot; a més dels versos immutables de Federico, hi ha la meva vida i l'amor de Pasqual i meu per Lorca, un amor que ens ha portat per camins diferents mentre hem fet tot el seu teatre: el Lluís comprèn més el Lorca difús, espiritual, Comedia sin título, El público, jo més el de carn i ossos, Erma, Doña Rosita, La casa de Bernarda Alba, que també he dirigit”. L'actriu ha recordat que ha fet “milers de recitals” amb Pasqual, per tot el món, davant dels auditoris més diversos, i ha reflexionat que “Federico t'obre totes les portes, n'hi ha prou amb deixar-se portar pel Duende, no fa falta la intel·ligència ni la mirada crítica; ho sent i ho entén tothom”. Ha dit que se sent molt lligada a Lorca, “sento que ell està d'acord amb això que fem, amb la manera de dir i escenificar els seus poemes”. Per a Espert, que, geni i figura, es va lamentar de la foto de la portada del programa de l'espectacle –heu vist què dolenta és la gent?: estic horrorosa!"–, cada poema del Romancero té prou contingut per convertir-se en una obra de teatre sencera. “Tens la sensació que no s'esgoten, que no serem mai capaços de treure a la llum tot el que contenen, sempre et porten per camins nous. Et transporten a un altre món”. L'actriu ha subratllat que el que fa en escena no és llegir-los, “és parlar-los i actuar-los”. A l'escenari, Espert parla en castellà i català. “Utilitzo la meva llengua i la d'ell; quan parlo de mi, ho dic en la llengua de la meva mare, que és la meva”.

En l'espectacle, només d'una hora, “però tan intensa, tan canviant”, figuren 18 poemes del Romancero gitano. Espert ha dit que el públic respon de manera especial a Muerte de Antoñito el Camborio i de vegades “salten d'entusiasme com lleons”. El seu preferit? “Tots i cadascun”, ha respost encara que ha manifestat una tirada per Romance de la luna, luna, amb el qual comença “i que em transporta a quan de nena el recitava sense saber encara qui era Federico”. La vetllada finalitza amb un poema de Poeta en Nueva York, el dramàtic Grito hacia Roma (“Pero el hombre vestido de blanco / ignora el misterio de la espiga”), “que denuncia coses que feien sentir-se tan desgraciat Federico i acaben de donar una imatge d'ell”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Jacinto Antón
Redactor de Cultura, colabora con la Cadena Ser y es autor de dos libros que reúnen sus crónicas. Licenciado en Periodismo por la Autónoma de Barcelona y en Interpretación por el Institut del Teatre, trabajó en el Teatre Lliure. Primer Premio Nacional de Periodismo Cultural, protagonizó la serie de documentales de TVE 'El reportero de la historia'.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_