Selecciona Edició
Connecta’t

“Un acte de justícia per a un editor únic i irrepetible”

L'Ajuntament de Barcelona lliura a títol pòstum la Medalla d'Or al mèrit cultural a Claudio López Lamadrid en un Saló de Cent ple de gom a gom

Medalla de Oro al Merito Cultural
Un moment del lliurament de la Medalla d'Or al mèrit cultural, a títol pòstum, a l'editor Claudio López Lamadrid, a l'Ajuntament de Barcelona.

Hauria estat poc probable, va assegurar el crític Ignacio Echevarría, que l'Ajuntament de Barcelona li hagués concedit aquest any la Medalla d'Or al mèrit cultural a Claudio López Lamadrid si Claudio López Lamadrid, l'editor tità “i poderosament humà” que va voler ampliar –i ho va fer, com va dir Elvira Navarro en el seu discurs d'obertura– “el camp de batalla”, seguís entre nosaltres. “Hauria estat encara massa jove per rebre una distinció com aquesta”, va recordar, la nit del dia en què hauria fet 60 anys. “Però imaginem-nos”, es va aventurar, “que, a despit seu, aquest Ajuntament hagués decidit distingir-lo: hauria acceptat el Claudio la distinció?”. L'hauria acceptat? “Imaginem que sí”, es va respondre el crític, que va fer broma sobre el fet que ho hauria passat molt malament, si hi hagués accedit, esperant el seu torn per parlar.

“El Claudio, que era d'esmunyir-se de qualsevol situació imaginable, hauria estat aquí assegut, mirant descaradament el mòbil, dels nervis, sentint-se molt honrat de rebre una distinció com aquesta, no per vanitat sinó pel que significa: el reconeixement a una tasca que va desenvolupar amb veritable passió”, va relatar Echevarría, des del faristol d'un Saló de Cent ple de gom a gom. El seu equip, i pràcticament tota la divisió literària de Penguin Random House, encapçalada per Núria Cabutí, la seva consellera delegada, i els directors editorials Pilar Reyes i Miguel Aguilar, ocupaven una bancada. La resta l'omplien familiars, alguns escriptors, agents, periodistes, i, sobretot, amics, que van assistir, emocionats, al moment en el qual el mateix López Lamadrid va prendre la paraula des d'una pantalla per recordar com d'invisible havia de ser sempre la seva feina.

En el petit clip homenatge, obra de Poldo Pomés, que es va passar al centre de l'acte, l'editor repassa, des del seu despatx, i amb la impaciència que sempre el va caracteritzar, com van ser els seus inicis –traslladant el magatzem de l'editorial Tusquets–, i de quina manera va arribar a projectar la reunió de la literatura dels diversos països de parla hispana, el projecte sobre el qual Echevarría va voler puntualitzar: “S'ha dit que la seva tasca ha ajudat a ampliar la condició de Barcelona com a capital del món hispànic des del punt de vista editorial, però la gran aposta del Claudio a Llatinoamèrica va consistir a dotar de personalitat i autonomia cada seu per trencar l'empremta colonial de Barcelona. Així, Barcelona funciona en peu d'igualtat amb Santiago de Xile i Mèxic en el mapa capaç d'integrar totes les veus, estils, imaginaris, poètiques”.

El seu discurs va seguir el d'Elvira Navarro, que va traçar un retrat del que va ser el seu editor, un editor que, “de totes les tasques, preferia la d'editor amb accent a la e”, el del que té cura dels textos, envoltat d'“un equip meravellós que era un reflex de la seva immensa talla humana”. “El Claudio no volia ser un intel·lectual tancat a l'oficina, volia donar la cara, establir una interlocució directa amb els seus lectors”, va apuntar l'escriptora, i el seu apunt, que va ampliar a la seva omnipresència a les xarxes socials, es va sumar a un aspecte que més tard diria Echevarría en comparar-lo amb “el llegendari Herralde”, rostre absent en l'homenatge, que López Lamadrid “va encunyar el model més plausible d'editor del segle XXI” que “no va perpetuar el model clàssic d'editor”, sinó que va afrontar “sense prejudicis i amb esperit aventurer, els reptes d'una nova època”.

“La nostra ciutat no seria la mateixa sense gent apassionada com el Claudio”, va manifestar Joan Subirats, tinent d'alcalde, encarregat de fer lliurament de la medalla als seus fills, Jimena i Jacobo López Lamadrid, en absència de l'alcaldessa Ada Colau. “El d'avui és un acte de justícia per a un editor únic i irrepetible que va ajudar a estendre l'idil·li màgic que aquesta ciutat té amb els llibres”, va sentenciar el polític, abans de donar la paraula als fills de l'editor, que, emocionats, van dir unes paraules. “La modèstia del meu pare no el va deixar gaudir dels seus triomfs, però li hauria encantat rebre aquest gran reconeixement de la seva ciutat estimada”, va dir el seu fill Jacobo. “El meu pare no era d'homenatges, entenia la seva feina com una cosa discreta, però avui crec que estaria molt orgullós de rebre aquest reconeixement, tant com nosaltres”, va dir Jimena.

El tancament de l'acte va correspondre a la seva parella, l'escriptora Ángeles González-Sinde, que va llegir el poema d'Antonio Machado Saber esperar, i un emocionant “retrat parcial” de l'editor que havia publicat aquest mateix dia en el qual es refereix a la corporeïtat del viu i al que queda després, una cosa “molt semblant a l'ànima”, que “es pot expandir en els qui queden”. “El que té de bo el món és que és gran”, va dir que acostumava a dir-li, i que li agradava la idea que les possibilitats no s'acaben mai. “Si hagués estat viu avui, m'hauria fet llegir el seu discurs abans de venir, buscant amarrar-m'hi, amb una necessitat d'elogi infantil i tendra que és el que jo estimava d'ell”, va afegir, i va concloure amb un “de tot cor, gràcies, gràcies pel reconeixement a un veí de Barcelona”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >