Selecciona Edició
Connecta’t

‘Radio Libertà’, una tragèdia grega a la Barcelona de la Guerra Civil

La Sala Fènix recupera el monòleg d'Alfredo Giraldi que narra l'epopeia d'una família antifeixista el 1936

Alfredo Giraldi a 'Radio Libertà'.
Alfredo Giraldi a 'Radio Libertà'.

Carmine Cesare Grossi va ser un advocat napolità antifeixista que, el 1926, després de l'enèsima mostra de “cordialitat” per part de camises negres, es va exiliar a Buenos Aires amb la seva dona, la Maria, i els seus tres fills, el Renato, l'Ada i l'Aurelio, de 10, 9 i 7 anys, respectivament. Després d'una dècada a l'Argentina, durant la qual no va aturar la seva activitat contra el feixisme, l'agost del 1936 va tornar a fer les maletes, aquesta vegada en direcció a Barcelona, il·lusionat pel triomf de la revolució a la capital catalana després del cop del general Franco. Allà van crear Radio Libertà, que va emetre per a la Itàlia feixista, explicant una versió contrària a la que narrava el règim que col·laborava amb els revoltats a Espanya i provocant la ira de Mussolini.

Alfredo Giraldi, actor i marionetista de Nàpols, es va enamorar d'aquesta història quan la va conèixer de boca d'un paisà seu, l'historiador Giuseppe Aragno, i amb la seva companyia, La Carrozza d’Oro, va muntar Radio Libertà. Es tracta d'un monòleg basat en l'assaig d'Aragno Un ‘no’ firmato ‘emme’, que ja es va veure a Barcelona el 2014, gràcies al Memorial Democràtic i l'associació AltraItalia (que es va encarregar, a més, dels sobretítols en català), en una única funció a les Cotxeres Borrell. Ara serà a la Sala Fènix fins diumenge, dins del seu cicle sobre memòria històrica.

L'obra explica l'emotiva història d'aquesta família. Una autèntica vida de novel·la: acabada la Guerra Civil, el Renato, després de passar amb el seu germà i el seu pare pel camp de Sant Cyprien, va morir el 1941 després d'un penós pas per manicomis; l'Ada i la seva mare van patir al camp d'Argelers, on la filla va conèixer Enrique Guzmán, un metge anarquista madrileny amb qui es va casar i va anar a viure a Madrid; l'Ada i l'Aurelio van morir el 2015 i el 2017 a Nàpols, sense que la ciutat arribés a saber la història que amagaven aquests germans nonagenaris que vivien en un modest pis de la ciutat.

“Quan Aragno em va explicar aquesta història, tan injustament desconeguda a Nàpols, em vaig quedar fascinat”, explica Alfredo Giraldi. "El relat d'Aragno era com un volcà en erupció, com un riu desbordat. Ja no m'ho vaig poder treure del cap: tenia tots els elements d'una tragèdia grega i representava un episodi preciós per a Nàpols i, també, per a Barcelona”. L'odissea dels Grossi, a més, encaixava a la perfecció amb els tres principis de la companyia de Giraldi: ètica, estètica i política.

Però el to de l'historiador està impregnat d'amargor. "La família Grossi, en tornar a Nàpols després de la Segona Guerra Mundial, no va passar per l'adreçador", explica Giraldi. "Ells eren socialistes convençuts i no van combregar mai de cap manera amb els successius governs de la Democràcia Cristiana, la qual cosa els va fer caure en l'oblit. Quan Cesare va tornar a Itàlia no va poder tornar a treballar com a advocat, perquè els exfeixistes seguien al tribunal de Nàpols", es queixa, molt crític amb la política italiana d'aquells anys.

Giraldi reconeix que el procés d'escriptura ha consistit a seguir el dictat de diversos textos d'Aragno: “He reescrit els seus textos”, reconeix. “Alguns eren realment teatrals! Tenien la fascinació de l'epopeia… No m'atreviria a dir que estan escrits a quatre mans, però gairebé. La història tendia cap a un teatre narratiu i emotiu, que atrapa l'espectador”.

En escena, el mateix Giraldi i Luana Martucci (també directora de l'obra): ell parla, ell explica, ell reviu aquest malson que colpeja cadascun dels membres de la família Grossi; ella simplement escolta, s'emociona i fa alguna rèplica: “Alguns passatges els explica ella perquè diu que en escoltar-los no pot evitar plorar; en canvi, si els recita, deixa de ser una espectadora a l'escenari i es fica en el paper. Així conté les llàgrimes”.

La Fènix es mulla aquest mes per la memòria històrica

A més de l'exposició fotogràfica d'Andrés Ignacio Nunca hay que dejar de luchar aunque en eso se nos vaya la vida, sobre la violència d'Estat i la resposta del poble a Xile, la sala Fènix se submergeix en la memòria històrica amb Radio LibertàIaia (del 15 al 19 de gener), en la qual Alba Valldaura reviu, amb emoció i un formidable desplegament de recursos actorals la dura història de la seva àvia, i Fuga (22 i 23 de gener), de la companyia La Klandestina, que reflecteix la relació d'un avi i el seu net, amb el rerefons de la Guerra Civil.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >