Selecciona Edició
Connecta’t

Oscar Tusquets: “Es pot ser un vell verd i a més un geni, com Nabokov”

El creador s'autoretrata en el llibre ‘Pasando a limpio’ i considera l'art contemporani “una aixecada de camisa monumental”

L'artista Oscar Tusquets, al seu domicili de Barcelona.
L'artista Oscar Tusquets, al seu domicili de Barcelona.

Oscar Tusquets (Barcelona, 78 anys) té una provada tirada per la conversa expansiva, multidireccional, oberta. Si de la que va tenir amb la seva germana, l'editora i escriptora Esther Tusquets, sobre els records d'infantesa, va sorgir un dels seus últims llibres, fet a quatre mans, Tiempos que fueron (Bruguera, 2012), ara ha construït diàlegs imaginaris a partir d'aforismes en els quals personatges tan diversos com Ciceró, Groucho Marx, Jules Renard, el mateix Tusquets o Mies van der Rohe es van donant rèpliques precises i divertides. Però això és només una part de Pasando a limpio (Acantilado), un llibre en el qual aquest arquitecte, dissenyador, pintor i assagista aplega idees, arguments i observacions sobre assumptes francament diversos, traçant el seu peculiar autoretrat. La mirada d'aquest barceloní, membre de la gauche divine dels seixanta, va creant el fil que entrellaça el relat d'una delirant visita a l'Ikea amb la seva defensa de la perspectiva cònica, la seva crítica al llibre com a objecte fallit pel que fa al disseny, o una llista de coses que el treuen de polleguera.

Al menjador de casa seva amb vista a un preciós jardí a la zona alta de Barcelona, Tusquets arrenca lamentant el vici actual de tanta gent que sembla que no té temps per res. “Tu creus que Einstein o Picasso tenien una agenda complicada? Per favor!”. Nega que mai hagi passat a net anotacions, perquè no n'ha pres mai: el títol del seu llibre més aviat fa referència a intentar fer comprensible una intuïció posant-la per escrit. En la introducció adverteix que les seves idees han canviat poc; el que ara té són més dubtes. “Cal passar a net, resoldre. Crear és el més divertit que hi ha, però sempre estàs molt sol a l'hora de prendre decisions, aquest és el risc més apassionant”, explica.

Ja no busca que ningú el convenci de res, ni tampoc convèncer ell, sinó que prova de suggerir. Per aquest motiu s'atura a analitzar el treball d'artistes que van aconseguir dotar de frescor i misteri el que era rutinari, com les piscines de Hockney o els paisatges de Friedrich. I carrega contra l'art contemporani, que defineix com “una aixecada de camisa monumental”. “Si hagués viscut en l'època de Dadà m'hauria excitat moltíssim però no pot ser que tants anys després continuem amb els mateixos objectius. Vaig visitar Venècia, a la Punta della Dogana, la col·lecció de Pinault i quan vaig arribar a un quadre de dos per dos que era totalment blanc no podia parar de riure. Una altra vegada, però si d'això fins i tot se n'ha fet una obra de teatre! Com pot ser?”.

Tusquets va ser amic i col·laborador de Salvador Dalí. ¿Va avançar el surrealista el circ de l'art? “Ell es va obstinar a pintar somnis com un gran mestre holandès. Era ultratradicionalista, però en l'aspecte de com vendre's va avançar immensament. A Portlligat fins a les set de la tarda pintava i llegia i després actuava, ens rebia, la premsa, etcètera. Ara hi ha artistes que actuen molt més que quatre hores al dia”.

Arguments millors

En una frase d'Orson Welles Tusquets hi troba una clau fonamental, que es podria aplicar a Dalí i a tants altres: cal dotar tots els personatges dels seus millors arguments. “Aquesta frase em va marcar, em va passar a net intuïcions que tenia de per què unes obres m'agradaven i d'altres no. El que era pedagògic m'avorria. De vegades quan veig una pel·lícula o llegeixo un llibre penso que el que falla és que a un determinat personatge no li han donat els seus millors arguments, és un ximple o un dolent i prou”. ¿Costa més apreciar els arguments dels altres a la vida real? “Hauríem d'intentar-ho també. Mira, quan em diuen que un artista és molt irregular penso: ‘Fantàstic!’. Perquè això vol dir que de vegades és excel·lent. El pitjor són els regulars, el que és pla, el que ja esperes”.

Tusquets assenyala Nabokov, Buñuel o Balthus com a lascius i escriu: “No tots els vells verds tenen aptituds artístiques, ni aconsegueixen passar a net les seves obsessions”. “D'això no hi ha discussió, ho van ser. Es pot ser un vell verd i a més un geni, com Nabokov”, respon. L'enfrontament entre l'obra i la vida o el caràcter d'un artista és un altre dels temes en els quals entra. “És una cosa que no té solució. ¿Un artista ha de ser bona persona? Tenim exemples contradictoris. Podem pensar que sí i després pensem en Picasso, que amb les seves dones no era gaire bona persona, o en Caravaggio, que va ser un assassí. No ho pretenc solucionar, sinó posar-ho sobre la taula”. Avui, quan està en marxa la revisió de la biografia de molts, què n'opina? “Amb l'edat, la capacitat d'escandalitzar-se és menor, però sí que m'escandalitza la situació a Catalunya o el que està passant amb Woody Allen. Hi ha una mena d'hipocresia moral”.

La moralitat dominant no és una cosa tan nova, menys encara en un país que era una dictadura. “En el franquisme el sistema era repressiu però els teus amics no. Ara amb cada persona has de pensar si és independentista o no, i en la conversa no saps què arriscar, estàs en l'ambigüitat. Això és nou”. Tusquets, que ha expressat la seva posició contrària a la independència de Catalunya, no es vol veure reduït a ocupar el paper de portaveu d'una causa, però no creu que “la pocatraça de l'Estat espanyol, que ha existit, sigui la culpable exclusiva del que ha passat”.

Defensor acèrrim de la llibertat, Tusquets encara sembla sorprès del gir que han pres les coses. “De joves volíem tenir ales, i ara et diuen que el que cal tenir són arrels del teu lloc i la teva tradició. Com hem canviat! Són dues actituds diferents davant la vida. Jo pertanyo a la generació dels seixanta i el que volíem era volar”.

En defensa de Benidorm

Oscar Tusquets declara taxatiu que en general no li agrada “l'arquitectura contemporània” i es defineix com a anti-Le Corbusier. I no obstant això, “no sempre però alguna vegada l'arquitectura pot suggerir noves maneres, per exemple, d'assistir a un concert, com passa a l'auditori de la Filharmònica de Berlín i és molt emocionant”.

Marca una nítida distinció entre fotogènia i bellesa i aquesta última, en qüestió de disseny, ve sempre de la mà de la seva funcionalitat. “La bellesa d'una tetera està fent-se servir”, sosté. Pot ser que en part per això faci una defensa encesa de Benidorm. “És fantàstic. Hi ha un bon rotllo allà, la gent va feliç pel carrer. Només hi ha gratacels i després el paisatge, no té suburbis. Això és únic i no ho han de perdre. El consum d'aigua i de recursos és molt més eficient que en una ciutat jardí. Molt poca gent es mou amb cotxe, és prou dens per anar caminant”, argumenta. “És la primera platja des de Marsella que està totalment orientada al sud, amb una muntanya darrere que et protegeix del vent i és pla. Té unes condicions extraordinàriament favorables, i un pla urbanístic que ja té 60 anys, d'una valentia i d'una intel·ligència tremendes. Carrers amplíssims. No és com Wall Street, que és molt bonic però fa por. El dolent és que del seu model s'ha copiat la llibertat d'altura sense acceptar la limitació de volum”, sosté.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >