_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Virtuts i defectes de l’ambigüitat

L'acord entre socialistes i republicans ja és molt, encara que només perquè inicia el desglaç, però és molt poc en el seu contingut

Lluís Bassets
Imatge d'una de les reunions entre dirigents d'ERC i del PSOE.
Imatge d'una de les reunions entre dirigents d'ERC i del PSOE.ULY MARTIN (EL PAÍS)

Ambigüitat en les formes, però claredat en el fons. Aquesta és la clau del document de dos folis signat pel PSOE i Esquerra Republicana. Les formes són les que corresponen a un compromís per garantir la investidura de Pedro Sánchez mitjançant l'abstenció d'una formació que fins ara pretenia la ruptura unilateral amb la Constitució espanyola i té encara alguns dels dirigents que paguen penalment per haver actuat en correspondència amb aquest objectiu. No és un programa de govern, amb la seva exigència de claredat i precisió en els objectius, els mètodes i fins i tot les dates. Ni és tampoc un manifest, en el qual s'expressin coincidències ideològiques.

És un simple acord per convocar una taula de diàleg en el termini de quinze dies entre dues parts que coneixen i han explicitat les seves clares diferències de fons: ERC propugna la celebració d'un referèndum d'autodeterminació en què es pregunti per la independència i demana una prèvia amnistia per als seus polítics presos o fugits de la justícia espanyola; els socialistes propugnen una reforma de l'Estatut que sigui sotmesa a votació dels catalans i encaren la qüestió dels presos amb un especial èmfasi en la independència dels jutges, espanyols i europeus, i el conegut rerefons dels desitjos expressats pel socialisme català d'un indult que alleugereixi aquesta càrrega insuportable per a la normalitat política a Catalunya i al conjunt d'Espanya.

Sense ambigüitat no hi havia cap possibilitat d'acord entre dues posicions tan separades. Per això no és d'estranyar l'hostilitat que suscita la mateixa ambigüitat entre els que no volien l'acord i la unànime traïció denunciada per uns i altres, independentistes i constitucionalistes de tots dos extrems. Cadascun dels irats enemics de l'acord considera imprescindible la rendició de l'adversari, fins a fer-li jurar i empassar-se els principis irrenunciables, els socialistes el dret d'autodeterminació i l'amnistia i els republicans la Constitució espanyola. A un pas cadascun d'exigir el perdó a l'altra part com a condició prèvia per seure a parlar de la investidura.

El detall de les ambigüitats permet entreveure alguna cosa més que una simple simetria de posicions encastellades. La primera és la mateixa constitució de la taula. Tal com s'ha dit, l'instrument, la taula, és l'objecte mateix de la negociació. La seva pròpia existència permet saltar de l'actual bloqueig a una nova situació, en la qual la política, és a dir, la capacitat de diàleg, de negociació i de pacte prenguin la davantera a la pressió del carrer, a la desobediència institucional, a l'acció de la justícia i a l'organització permanent de la deslleialtat mútua.

El reconeixement de l'existència d'un conflicte polític no hauria de ser objecte de l'ambigüitat. Que sigui efectivament polític com reconeixen les dues parts no exclou que també sigui un conflicte de convivència, com uns subratllen i altres s'entesten a amagar, ni que hagi tingut moments de conflicte d'ordre públic. Però és difícil defensar que es tracta exclusivament d'un conflicte de convivència i d'ordre públic a resoldre exclusivament als tribunals. És difícil, però és l'únic que s'ha fet fins ara. El conflicte és sobre el futur de Catalunya, no entre dos subjectes polítics diferenciats, Catalunya i Espanya, com volien els independentistes i com s'entesta a llegir malintencionadament el constitucionalisme de dretes.

Una altra pedra de toc, on pren cos la traïció, és la consulta. Tal com està redactat l'acord, pot ser el referèndum constitucional previst per a la reforma estatutària de Catalunya. També podrien ser unes eleccions catalanes. Aquestes dues modalitats complirien la limitació de cens als ciutadans de Catalunya inclosa en el compromís. Qualsevol altra possibilitat, la de referèndums exclusivament autonòmics per exemple, exigiria majories al Congrés per modificar la llei orgànica que els regula. Menteixen descaradament, per tant, els qui asseguren que s'ha pactat un referèndum d'autodeterminació en què es consultarà només als catalans, que és el que Torra i Puigdemont volien.

Hi ha una cosa molt millor que aquest acord de dos folis, l'existència de la qual està prevista ja per l'Estatut i forma part per tant del bloc constitucional. És la Comissió Bilateral Estat-Generalitat, constituïda per l'article 183 del text estatutari, en la qual hi cap tot, absolutament tot, el que s'ha volgut incloure en l'acord d'investidura. Aquesta comissió s'esmenta a la fi de l'acord, com a organisme amb el qual es coordinarà, igual que succeeix amb la taula de partits de Parlament de Catalunya, però no és arriscat apostar per la plena absorció de la taula en un organisme de més rang, que és la forma més segura d'institucionalitzar el diàleg i fins i tot de constitucionalitzar-lo. En el bon rumb d'aquesta comissió es revelarà la capacitat inclusiva d'una Constitució que alguns, d'un costat i l'altre, han utilitzat precisament per excloure ells mateixos o per excloure els altres.

L'acord entre socialistes i republicans ja és molt, encara que només perquè inicia el desglaç, però és molt poc en el seu contingut, precisament per la seva santa ambigüitat. Serveix per sortir del pas amb la investidura. El seu autèntic valor es veurà en la capacitat que tinguin uns i altres en institucionalitzar-lo i en fer-lo durar, no tan sols per aprovar els pressupostos, sinó sobretot per revertir la divergència entre el nacionalisme català i el conjunt de les forces majoritàries espanyoles i començar a recuperar així el consens constitucional perdut.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Lluís Bassets
Escribe en EL PAÍS columnas y análisis sobre política, especialmente internacional. Ha escrito, entre otros, ‘El año de la Revolución' (Taurus), sobre las revueltas árabes, ‘La gran vergüenza. Ascenso y caída del mito de Jordi Pujol’ (Península) y un dietario pandémico y confinado con el título de ‘Les ciutats interiors’ (Galaxia Gutemberg).

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_