Selecciona Edició
Connecta’t

Brossa, poesia a peu de carrer

Un llibre agrupa en itineraris la trentena d'intervencions artístiques urbanes del poeta i els seus llocs fetitxe, des de Barcelona fins a l'Havana

L'A majúscula al Velòdrom d'Horta de Barcelona, primer poema urbà corpori permanent de Brossa.
L'A majúscula al Velòdrom d'Horta de Barcelona, primer poema urbà corpori permanent de Brossa.

Una llagosta gegant metàl·lica en una cornisa; unes empremtes de passos en una paret mitgera; dues lletres A majúscules vermelles entrellaçades com trapezistes a l'entrada d'una botiga; una bota d'aire militar en un pedestal al mig d'un poble; una mosca en un monòlit blanc al campus d'una universitat... Allò xocant, inopinat, l’assalta a un en ple carrer. “La pàgina del llibre o el cartell són substituïts pel paisatge [...] l'espai real es converteix en el suport del poema amb tota la riquesa de possibilitats que el fet comporta”, afirmava l'escriptor Joan Brossa quan argumentava el projecte que va batejar com a Poema visual transitable en tres temps per al Velòdrom d'Horta de Barcelona el 1983 i que el va convertir en pioner de la poesia urbana permanent.

Sempre impactants, el primer dels seus “poemes corporis” obriria pas a gairebé una trentena més de peces en tot just 20 anys (entre 1983 i 2003), visibles en sis dels 10 districtes de Barcelona, però també a tres països (i dos continents): Alemanya, Andorra i Cuba. Des del seu estudi, Brossa pensava i dissenyava molt els seus poemes visuals urbans perquè sempre transmetessin alguna cosa al vianant; per això solia deixar per escrit la intenció del que pretenia, pensant que els arquitectes poguessin materialitzar al mil·límetre l'efecte que buscava. Aquestes explicacions acompanyen i augmenten el valor dels set itineraris per les obres de carrer del polifacètic poeta que Judith Barnés i Glòria Bordons, de la Fundació Joan Brossa, han recopilat a Itineraris brossians, que publica l'Ajuntament de Barcelona com a aportació al centenari del naixement del poeta, que es va tancar fa uns dies.

Brossa, 'barallant-se' al taller amb la llagosta que coronaria el Col·legi d'Aparelladors. ampliar foto
Brossa, 'barallant-se' al taller amb la llagosta que coronaria el Col·legi d'Aparelladors.

Aquestes indicacions no sempre van sorgir efecte, difícil de satisfer la imaginació desbordant de l'artista. Així, el pla per a la intervenció al Velòdrom (A majúscula gegantina com a pòrtic en un camí vermellós de signes de puntuació disseminats que condueixen a una A menor trossejada) havia de tenir per bancs públics balancins Thonet de ferro clavats a terra. I ser contrapunt al mateix velòdrom i al proper palau del Marquès d'Alfarràs, que Brossa va proposar com a seu d'un museu de màgia. No ho va aconseguir, com tampoc, per costosos problemes tècnics, que el llibre que se sustenta sobre mitja esfera a l'encreuament de Gran Via amb passeig de Gràcia (Homenatge al llibre, 1994) es balancegés. Encara més espectacular hauria estat que On es bada l'ona (1988), l'escultura far que juga amb les lletres de Badalona –concebuda inicialment per al polígon industrial de Montigalà, redissenyada per a la terrassa de l'Institut Pau Gargallo i transformada després a pell per tapar una antena d'una empresa de mòbils–, llancés rajos làser des de l’esfera de metacrilat que la corona i que el poeta, a més, també va imaginar mòbil.

Un altre tipus de mutació, més subtil, la va viure Record d'un malson (1989): l'Ajuntament de Sant Adrià de Besòs li va encarregar un poema objecte que simbolitzés la llarga mà especulativa de l'alcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles. Brossa va concebre una cadira d'oficina de ferro, on reposa una safata de bronze amb un espectral cap de marbre del polític. La peça s’havia d'instal·lar al Camp de la Bota, però la dura proposta va fer que el consistori es repensés la seva exhibició pública i, després de passar per la Biblioteca Popular de la localitat, recaigués en un aparador del Museu de la Immigració de Catalunya. Un desplaçament estratègic va patir també, a Andorra, Capvespre o Incomunicació (1994), on una paret de totxo divideix una taula de bronze: incomunicació total, un dard ubicat en una plaça pública davant una gran empresa... de telecomunicacions; el 2016, l'obra va ser traslladada al vestíbul del Consell General d'Andorra. Una bota de tall militar al Poble Vell de Corbera d'Ebre (Contra l'oblit, som!, 1988) per recordar els caiguts republicans en la batalla de l'Ebre davant la violència de l'exèrcit franquista o una mosca de coure en un monòlit de pedra blanquinosa per escenificar la dialèctica entre caos i ordre, el desassossec que impulsa a l'acció intel·lectual, davant del rectorat del campus de la Universitat de les Illes Balears (Moscafera, 1998) són exemples dels particulars contrastos als quals Brossa li encantava sotmetre el vianant. Res gaire allunyat del que buscava en el paper.

Per tècnica, política o diners, algunes peces no van acabar com les va imaginar

El joc amb les lletres és gairebé una constant, una marca brossiana: l'alfabet (present en tots els formats possibles, protagonista del seu últim projecte urbà, tot l'abecedari apilat excepte les 11 lletres del nom de l'Hospitalet, a la plaça de Francesc Macià, a Santa Eulàlia) és per a l'autor d’Els entra-i-surts del poeta l'origen del llenguatge; i deambular per ell metàfora del pas, del trànsit inexorable per la vida, com resumeix l'obra que recull unes petjades que van de l'A a la Z a la paret mitgera del carrer València, 252, de Barcelona. I l'A, generalment vermella, gairebé sempre protagonista per ser la lletra que “representa la intel·ligència, el coneixement, la saviesa”. Per això lluu, majestuosa i estilitzada, per exemple, muntada en una barca al parc de Catalunya de Sabadell, que té un llac navegable (A de Barca, 1996); o n’hi ha dues joguinejant (sempre alta cultura i sentit lúdic junt a Brossa) atlètiques, a la botiga d'El Ingenio, del carrer Rauric, 6, a Ciutat Vella (Lletres gimnastes, 1997). Les va portar, fins i tot, a Cuba, a les parets del Casal Català de l'Havana (1999). Una lletra que regna fins quan sembla que no hi és, com en la popular intervenció de la façana del Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona, dominada icònicament pels 16 colors de les lletres i la llagosta de la cornisa (El llagost, 1993). Però la pota de l'animal forma l'A.

La grandesa del petit Itineraris brossians és tal que recull fins i tot coses que no es poden veure, com una instal·lació efímera que Brossa va fer el 1987 per al Festival de Cinema de Barcelona amb 150 cadires de directors de cinema amb els noms dels seus preferits, del que sí que ha quedat constància gràfica. De la mateixa manera que es mostra les banderoles promocionals per a la inauguració del Pavelló de la República (una diana amb les lletres de Barcelona escampades i, després, al centre: La ciutat renovada, 1992). O els tres estudis (plens de papers assetjant el seu balancí Thonet) que va tenir el creador... Són alguns dels detalls que han enriquit substancialment ara una primera edició del llibre de fa ja 14 anys. És també el cas de les dues peces amb què els dos artistes l'homenatgen al carrer: Perejaume, a la plaça Prosperitat de Nou Barris (A Brossa, 2009) i Robert Llimós, al Port Vell (Miraestels, 2010). O els seus llocs fetitxe, com la Filmoteca de Catalunya i la barcelonina botiga El Rei de la Màgia, entre d'altres.

La ‘marca’ brossiana: jugar
amb les lletres,
de la A a la Z,
com a metàfora de la vida

Ciutat Vella, Eixample, Sant Gervasi, Horta-Guinardó, Montjuïc i Nou Barris són els sis itineraris per Barcelona, mentre que el setè, una espècie de bonus track, acull els 16 espais amb la seva obra o presència fora de la capital catalana. Allà hi ha el Taunustor (1998), a Frankfurt: una bola amb set peus calçats; un, amb una sabata del mateix poeta, potser metàfora d'ell mateix: podia caminar artísticament com i per on volgués.

EL 'PERILL' ESCOLAR DE JUGAR AMB EL POETA

“Els poemes de Brossa fomenten el diàleg, ajuden a fer-nos reflexionar sense por d'equivocar-nos. I aquest és un aspecte clau en el procés d'aprenentatge: no hi ha una veritat única, unidireccional i inqüestionable; Brossa convida a l'argumentació”, escriu Judith Barnés. Serviria per als poemes corporis urbans, però la reflexió de la coordinadora de la Fundació Joan Brossa forma part, en aquesta ocasió, d'un dels 16 textos del monogràfic que la Revista de Catalunya acaba de llançar pel centenari del poeta. Barnés alerta que Brossa no apareix en els currículums escolars i que quan surt en els llibres de text és presentat “des de la faceta visual i no com un poeta de la paraula”; també avisa que la tendència a les aules és “treballar-lo des del joc, des de l’àmbit lúdic, però de vegades de manera poc reflexiva, anecdòtica i superficial”. Entre la polièdrica riquesa de textos de la publicació, coordinada per Pilar García-Sedas, Jordi Jané, crític i docent de circ, recorda la pionera sintonia de Brossa amb aquesta manifestació artística, que ja va reflectir en poemes el 1944 i a la peça Quiriquibú (1945). L'escriptor Carles Rebassa, per la seva banda, el reivindica com a poeta polític: “Va dur a terme un acte polític, transformador, amb vocació d'intervenir en el món.”

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >