Selecciona Edició
Connecta’t

La necessària revisió de les dolentes de Grècia

El Tantarantana estrena ‘Hey, hermana!’, una versió crítica, canyera i emotiva dels mites d’Helena i Clitemnestra

Anna Elias (Clitmenestra, a l'esquerra) i Maria Hernández (Helena de Troia).
Anna Elias (Clitmenestra, a l'esquerra) i Maria Hernández (Helena de Troia).

Més de 30 segles donant la tabarra amb això que l’Helena i la Clitemnestra eren un parell de putes, que la primera va provocar la guerra de Troia, que la segona va matar el seu marit… I, de tot plegat, pocs hi han dedicat una mirada no ja feminista, sinó… familiar, diguem-ne: l’Helena i la Clitemnestra eren germanes. I una relació entre germanes pot explicar moltes coses. Aquesta mirada lliure de tots els tòpics de la cultura occidental que han demonitzat aquests personatges és la que veiem a Hey, hermana! (a la sala Àtic, 22, del teatre Tantarantana, fins al 26 de gener), una obra que, més que ser transgressora, el que fa es “convertir aquestes dues dones en protagonistes del seu propi relat”.

Amb desvergonyiment, amb professionalitat, amb kanya, trencant la quarta paret, al ritme de música discotequera i sota uns llums estroboscòpics, elles ens explicaran la seva historia de la manera més crua i real, fent una lectura en clau contemporània i de gènere, perquè tothom se n’adoni. Així doncs, veiem una Helena desconeguda, una mica (bastant) choni, poligonera, que només pensa a ballar a la discoteca; una Clitemnestra desequilibrada, que cuidarà el fill de la seva germana i esquarterarà el seu marit Agamèmnon. Tots els mites clàssics tenen una visió esgarrifosament actual: “Violacions múltiples, manades, violència de gènere… tot està passant, aquesta és la reflexió que proposem”, explica Beatriz Bonet, actriu i codirectora de l’obra.

És més que necessari revisar un mite que ens ha arribat, en paraules d’Eric Balbàs, codirector de l’obra, “a través de punts de vista masculins que han ofegat completament les veus femenines”. “La historia no és mai objectiva, la història està escrita amb la sang dels perdedors. La història l’hem de posar en dubte. La història mai serà reescrita, però és obligació de la dissidència que sigui revisada i reanalitzada. La revisió de les putes de Grècia és una necessitat”, diu Bonet. Balbàs subratlla que “eren reines i filles de déus”, però que, “si busquem aquests mites avui, no hem de pensar en Lady Di, més aviat en el monstre de Tauró o el pallasso diabòlic d’It”.

L’argentina Vicky Salvucci, autora del text, ha volgut reflectir la seva fascinació “per aquelles dones de les epopeies i les tragèdies gregues, sempre marcades per la fatalitat”. Ella ha trenat un guió que beu dels relats originals però també de discursos de diferents escriptores i de consignes que no parem de sentir a les marxes per la igualtat, les manifestacions en defensa de les dones o les protestes contra el masclisme imperant. Un collage de llenguatges vius, propers i necessàriament irreverents. Amb les intencions ben clares: “En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Mascle. Amén”.

“Ha estat un procés de creació llarg al Centre Cívic Parc Sandaru, al Fort Pienc, durant tot el 2019”, explica Bonet. “La Vicky ens enviava el que anava escrivint des de Buenos Aires i nosaltres li anàvem donant forma. Ha estat un treball molt col·lectiu, gairebé assembleari, en què vam anar teatralitzant el text, aportant-hi idees que sorgien als assajos, com ara el monòleg inicial, en què el meu personatge fa una mena de resum de com ens ha arribat el relat”. Beatriz Bonet, en principi ajudant de direcció, també explica com hi va haver un canvi en la direcció sobre la marxa: “El director era l’Eric, però en un moment donat, i tal com s’explica a la mateixa obra, tot l'equip va decidir que era més just que fos jo qui assumís les regnes, perquè si no el que estàvem fent era explicar una vegada més la història d’unes dones sota la mirada d’un home. A partir d’aquell moment, ell va passar a ser l’ajudant i jo vaig acabar de dirigir l’obra”.

No és la primera ni serà l’última revisió dels mites clàssics. En vam veure la de Miguel del Arco a Juicio a una zorra, en què Carmen Machi es vesteix d’Helena de Troia per sotmetre’s a un judici en què ens parlarà amb les seves paraules, no les dels homes que ja l’han condemnat. O, la temporada passada, al TNC amb Kassandra, en què l’esclava d’Agamèmnon (interpretada per Elisabet Casanovas), una transsexual que ara viu exiliada, ven el seu cos a desconeguts. O amb Iphigenia en Vallecas, que vam poder veure en aquest Temporada Alta, en què María Hervás ens mostra com Ifi, una quinqui d’extrarradi invisible, lluita per tenir el seu fill, ignorada fins a uns límits insospitats per una societat classista i hipòcrita.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >