Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

El mòbil diabòlic

En heretar un telèfon m’he vist sabent a la força d’algú altre. Podia espiar-lo. O, ja posats, viure amb la seva vida

Quan canviem d’aparell, en som esborrats o a quin racó del món o en quines mans hem acabat?
Quan canviem d’aparell, en som esborrats o a quin racó del món o en quines mans hem acabat?

Li he arrencat el cor, però continua viu. És inquietant. Com que vaig estudiar en una escola de monges, sé que Déu ja ens ha predestinat tant les plagues particulars com els beneficis de cada home, i a cadascú, quan li correspon, ordena que aquests mals el visitin. I a mi m’ha tocat, ara, enfrontar-me al mal en forma de mòbil. Sens dubte, el tinc posseït. El dimoni és dins de les entranyes d’aquesta bèstia electrònica meva, almenys des que es va manifestar ara fa uns dos mesos: sense previ avís, tot i que la bateria ja feia un temps que ronsejava al 50% de la seva capacitat per més que es passés la nit endollat, es va quedar en negre, no responia cap tecla. Així, de cop i volta. Kapputt. L’obsolescència programada el va deixar, amb només cinc anyets, ben mort. I sense possibilitat de rescatar res.

Per misèries que no venen al cas (però que responen a la mateixa filosofia per la qual, fa uns dies, a l’autopista un indicador m’obligava a anar a 90 quilòmetres per hora per “episodi de contaminació forta” a tot just 500 metres de la petroquímica de Tarragona, on una xemeneia immensa cremava impassible i voraç en la nit en un fotograma escapat de Blade Runner), no he obtingut de l’empresa un mòbil nou de recanvi i m’he quedat, com el míser savi versificat per Calderón de la Barca, amb l’aparell que un company més afortunat (i de més rang laboral) va descartar fa poc.

El dimoni parla a través dels seus oracles, em van ensenyar també les monges —que de números, lletres i ciències, pocs, però pors, temors i pregàries me’ls van inculcar tots—, i així el mòbil adoptat va començar amb rebel·lies estranyes. Un avís. En principi, estava ben net, tot el contingut havia estat esborrat, però a les primeres de canvi van aparèixer en algun plec recòndit de ves a saber quina carpeta més de 950 imatges de l’antic propietari; eren majoritàriament castes, si bé apareixia entre elles el DNI de la seva dona, algunes fotos familiars, col·legues en actitud festiva i posats davant de paratges o cartells. Selfifòbic com soc i pudorós fins a la pudícia (mongil), em vaig afanyar a esborrar-les. Però —no sé tecnològicament per què— no ho he pogut fer amb la imatge de l’estalvi de pantalla, una aquarel·la de Rio de Janeiro de la dona de l’antic propietari. En fi, gustos artístics a banda, resignació.

Molt més durs estan sent els ensurts sobre les tres de la matinada per les alertes amb els transcendentals resultats del Milwaukee o dels Mavericks a l’NBA, que tampoc he sabut desactivar; o les notícies d’última hora de tres diaris esportius i d’informació general; o els avisos que noms rocambolescos han penjat noves fotos a l’Instagram. I això li passa a un tecnofòbic cognitiu, per no dir ansiós, i un clar portador de l’IFS (síndrome de fatiga informativa, en anglès). I també a qui per evitar vincles afectius (mai són correspostos: l’oficina és el pitjor camp de l’homo homini lupus plautonià), fins i tot he renunciat als sopars de Nadal amb els col·legues de la feina (reminiscència freudiana dels meus temps al Diari de Barcelona, quan cada trobada era perquè acomiadàvem una víctima de la sàdica reducció de personal, perquè fugien a altres mitjans o perquè, savis, deixaven l’ofici). I ara, per un mòbil, em veia sabent a la força de la vida d’algú altre. Sí, d’alguna manera, podia reconstruir-lo, espiar-lo, fins i tot. O, ja posats, fantasiejar amb la temptació de viure amb la seva vida, si tan a disgust estava amb la meva.

Però tot va empitjorar fa tot just una setmana. De sobte, el meu mòbil vell va ressuscitar; en el rampell de desesperació després de prémer les tecles mil vegades, endollar-lo i desconnectar-lo compulsivament i fins i tot colpejar-lo, es devia quedar connectat a la xarxa elèctrica i així el devia tenir abandonat dies sencers. El trasto es va fer zombi perquè algunes tecles seguien sense respondre, però la bateria s’havia carregat al 100% com feia un any que no passava. I els correus electrònics estaven actualitzats al segon. L’únic inviable era, és clar, consultar els whatsapps i fer trucades, perquè a l’aparell li havia arrencat el cor, el xip.

Amb certa angoixa se’m va passar pel cap anar a la galeria d’imatges i, després, a les notes. Com que s’havia quedat totalment bloquejat no havia pogut rescatar res. O sigui, que allà hi havia la meva vida fins al punt on es va aturar aquell migdia en què el mòbil va deixar de funcionar: els meus fills bufant les espelmes dels seus aniversaris amb la meva sogra el dissabte anterior; reproduccions d’articles; portades de llibres; talles de les meves camises, sabates i roba interior segons les marques; el llistat de les millors pizzeries de Barcelona; obres dels meus compositors barrocs preferits; vins segons qualitat-preu per supermercats; el nombre de volums de les obres completes de Josep Pla que ja tinc i, com a estalvi de pantalla, un querubí, fragment d’un mosaic mig derruït d’una antiga masia abandonada al Priorat; me’l vaig mirar fixament uns instants: segons com, vaig pensar després de la meva experiència amb l’altre aparell, una ment malalta podria llegir-lo de manera ignominiosa… Perquè... què diu d’un el seu mòbil? Trastejant per les seves entranyes, fins i tot podem ser uns estranys per a nosaltres mateixos.

Em queda, a més, el calfred de si, quan canviem de mòbil, de veritat ens esborren dels nostres vells aparells o ves a saber en quin abocador o racó del món hi seguim o a quines mans hem anat a parar. I llavors, qui posseeix qui? Jo l’aparell o ell a mi? Vaig pensar que ho hauria de preguntar al provecte cardenal albanès Ernest Simoni, que pel que sembla fa cada dia entre quatre i cinc exorcismes pel mòbil (no especifica com ni si per fer-ho fa servir el pal telefèric per als selfis). La veritat és que tampoc sabria aclarir-li si el dimoni que cal expulsar seria de l’aparell o del meu interior. O si, en el fons, no és el mateix.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >