Selecciona Edició
Connecta’t
TEATRE COLUMNE i

Lagarce torna a volar

Oriol Broggi obre la temporada del Teatre de la Biblioteca de Catalunya el 12 de febrer amb 'Només la fi del món'

Una escena de 'La bona persona de Sezuan', dirigida per Oriol Broggi el 2019.
Una escena de 'La bona persona de Sezuan', dirigida per Oriol Broggi el 2019.

“A França s'ha fet i es fa moltíssim. Fins i tot forma part del repertori de la Comédie”, em diu Oriol Broggi. “Jean-Luc Lagarce és menys conegut aquí que Koltès, però jo hi veig un paral·lelisme: la mateixa passió per la vida i el teatre. I van morir joves, tots dos de sida”. Broggi m'explica que Lagarce va publicar 25 obres, molt valorades, però el seu veritable èxit va arribar en la recta final, Juste la fin du monde (1990), que amb el títol de Només la fi del món, en la versió catalana de l'actor Ramon Vila, obrirà la temporada del Teatre de la Biblioteca de Catalunya el 12 de febrer.

“La traducció castellana de Cristina Vinuesa, Tan solo el fin del mundo, és molt bona”, segueix Broggi, “però la de Vila és magnífica. Jo no sabia com respirar el text. Em semblava molt dur i alhora molt bonic: vaig seguir llegint i vaig entendre per què havia fascinat tanta gent. I també em va atrapar a mi. El 2016, per cert, la va portar al cinema Xavier Dolan, i va guanyar el Gran Premi del Jurat a Canes”.

És una funció per a cinc actors. El Louis (David Vert) és el germà gran de la família, un escriptor que s'adreça a nosaltres per explicar-nos que torna a casa, absent durant molt de temps, perquè li queda poc temps de vida. És una família, m'explica Broggi, amb grans dificultats per relacionar-se. “Una vegada has entrat en els seus codis, tens la sensació que tu i els intèrprets aneu descobrint els personatges a cada moment. Hi ha un pare mort que no apareix. La mare (Muntsa Alcañiz) en parla, però sense afecte. La germana petita, Suzanne (Claudia Benito), vol escapar-se del poble, com va fer el Louis a la seva edat. L'Antoine (Sergi Torrecilla), el mitjà, des de l'adolescència que treballa en una fàbrica, i és infeliç amb la Catherine (Màrcia Cisteró). Gent que es troba en un espai buit, i que sent enveja de la sensibilitat del Louis. I el Louis diu que a casa seva hi ha hagut massa por, i que no ha aconseguit cridar prou a la vida".

“Fa dues setmanes que l'estem assajant. A mi em fa pensar una mica”, diu el director, “en una barreja entre Eugene O’Neill i Thomas Bernhard. Estem d'acord que no volem caure en una pornografia del sentiment. Últimament s'ha caigut una mica en això, a recrear-se en el dolor. Em diuen que fins i tot a Van Hove li ha passat. I si no aprens del dolor, és masoquisme”. Després de Només la fi del món, Broggi vol muntar Assedegats (Assoifées), de Wajdi Mouawad, una peça breu “amb tres joves assedegats de vida, de bellesa, d'absolut”, i una comèdia italiana amb Clara Segura, encara per decidir, “perquè entri una mica de bonhomia". "També em venia de gust que amb La Perla tornéssim a fer treballs de grup, molt de nus, gairebé sense escenografia. De grup o de duo. Vull fer un espectacle a partir del conte preciós que va fer Carver sobre la mort de Txékhov. Hi ha gent que em diu que tinc tendència a fer històries tristes. Sempre els dic: 'Aquesta serà l'última”, riu.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >