Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Un bàrbar a Europa

Coincideixen diverses exposicions que repassen l'obra de Jean Dubuffet, artista que va emancipar l’art sense formació i va donar relleu a l’art dels bojos

'El geòleg', de Jean Dubuffet, de 1950.
'El geòleg', de Jean Dubuffet, de 1950.

Ressorgeix en exposicions arreu, com si aquest temps fos millor per a la mirada antiinstitucional que la seva obra escrita i pintada pretenia i defensava, en l’art de les criatures, els bojos, els presoners i la gent sense preparació artística, bastint ponts amb objectes i figures de civilitzacions primeres en continents diversos. Com si museus i espectadors fóssim bojos conscients del que veiem. Cosa que és dir molt, i em refereixo a la consciència. Sobre la nostra bogeria com a humans és millor callar, que està a punt d’arribar l’any VintVint i no penso rebre’l entre tenebres.

Atractiva i ben muntada, aguda, l'exposició que organitza l'IVAM et submergeix en mons infinits

És el pintor francès Jean Dubuffet (1901-1985), artista de difícil classificació de l’art modern. Us sona l’art brut? Se’l va inventar Dubuffet, tant el nom com la manera. Un bàrbar a Europa és el títol de l’exposició que l’IVAM ens ofereix fins a mitjans de febrer. Una mostra atractiva i ben muntada, aguda, que et submergeix en mons infinits. És una cita ineludible i gustosa, una trena d’art, civilització i bogeria. Els camins entre creació, el que ens fa humans i el que ens salva. Semblava que ja s’havia dit tot sobre l’art brut i sobre Dubuffet, però alguna cosa està fent que torni. A cavall de dos moments greus de l’art modern, abans i després de la guerra del 45, entre l’Europa de la velocitat i l’atroç i l’Europa salvatge que la va seguir, Dubuffet ha passat molt de temps al purgatori on ell mateix es va tancar amb el seu museu suís de l’art brut, un purgatori d’on ara surt.

Un senyal, un indici, qui sap de què. El seu espantós mal caràcter, la raresa que per a col·legues i galeristes va significar veure com començava a exposar quan tenia més de 40 anys (fins llavors era cellerer i vinater), la força amb què va marcar certs ambients de París durant i després de l’ocupació nazi, l’enrenou que va causar amb l’art brut en suma, no li han reportat la simpatia d’historiadors de l’art ni dels seus gestors. Ara ve a rescatar-lo l’antropologia. Amic durant anys de l’escriptor i pintor belga Henri Michaux, autor el 1933 d’Un bárbaro en Asia, que Borges es va afanyar a traduir al castellà, la mostra valenciana, comissariada por Baptiste Brun, professor de la Universitat de Rennes, enllaça els dos creadors des del títol mateix, un tribut a Michaux i una guia de lectura aquí de Dubuffet. És una producció del museu valencià i dos centres més, el Museu de les Civilitzacions d’Europa i del Mediterrani (MUCEM, Marsella) i el Museu d’Etnografia de Ginebra (MEG). El muntatge revela un notable sentit escenogràfic des de l’antropologia i l’etnografia, certament.

El seu tremend mal caràcter no li ha reportat la simpatia dels historiadors de l'art ni dels seus gestors

L’escriptor belga relatava en el llibre el seu llarg viatge el 1931 per la Xina, el Japó, l’Índia, Corea i Malàisia. En aquelles terres, el bàrbar era ell, va dir Michaux, ell era l’altre radical. Al cap de tres dècades el va tornar a editar, igual però amb un prefaci sorprenent: sense contemplacions renega d’un llibre que li fa vergonya per com se situa davant d’altres cultures i el to que utilitza, a vegades despectiu, d’altres bavós d’admiració. En prendre Michaux com a clau d’accés d’avui a Dubuffet, el comissari i el seu equip executen una operació similar. No en reneguen, al contrari, sinó que el presenten des d’una altra òptica, només en aparença contrària a l’habitual: culta, la història de les civilitzacions. Res a objectar-hi. L’art salvatge dels anys més salvatges d’Europa, en el qual Dubuffet va tenir la seva part com un dels constructors d’aquest ordre salvatge, es mereix veure’s així, amb prisma culte. Ni Dubuffet va ser un naïf ni els molts artistes–anartistes, els va anomenar, amb el prefix an- que denota absència, en aquest cas de formació—que va reunir en la Col·lecció de l’Art Brut de Lausana es mereixen més purgatori. És només que ara tot sembla tan i tan culte que et posaries a ballar una dansa allà mateix que no sé si seria d’avui.

Són paradoxes de les revisions de l’art, una indústria creixent. El passat, el passat. Un assumpte menor que potser no ho és: exposició i catàleg persisteixen a traduir art brut del francès com a art brutal, quan sembla més sensible dir art en brut. En la desaparició de la noció d’obrar en brut, directa, salvatge per selvàtica, sense més, pot ser que aquí hi hagi algunes de les raons del retorn de l’artista que va emancipar l’art dels bojos. Així, l’art dels bojos, el nostre art, és ara brutal. N0 ho sé pas.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >