Selecciona Edició
Connecta’t

Pintures falses com duros sevillans

El Museu d’Art de Girona analitza en una exposició el fenomen de l’engany en el món de l’art

'Predicació de Sant Joan Baptista', de Pere Mates, la taula original i la falsa, juntes a l'exposició de Girona.
'Predicació de Sant Joan Baptista', de Pere Mates, la taula original i la falsa, juntes a l'exposició de Girona.

Si hi ha una frase relacionada amb la falsificació de monedes és la d’“ets més fals que un duro sevillà”, en referència a unes excel·lents encunyacions falses, impossibles de detectar a simple vista, que van circular de mà en mà a l’Espanya de finals del segle XIX. Una cosa semblant els va passar pel cap als responsables del Museu d’Art de Girona després que sortissin a subhasta el 2010 tres taules atribuïdes al pintor renaixentista Pere Mates (1490-1558) del retaule de Sant Joan Baptista datat el 1536. El museu, que té el conjunt més ampli i significatiu d’aquest artista, les va comprar per 2.400 euros cadascuna. Però l’alarma va saltar quan l’octubre del 2016 van sortir a subhasta a Madrid sis taules més atribuïdes al pintor, i dues d’elles, El baptisme de Jesucrist i Predicació de Sant Joan Baptista, eren, sorprenentment, iguals que les comprades el 2010, mostrant que en algun moment algú les va duplicar.

L'obra atribuïda falsament a Lluís Borrassà que va comprar el Ministeri i va dipositar al MNAC.
L'obra atribuïda falsament a Lluís Borrassà que va comprar el Ministeri i va dipositar al MNAC.

Com amb el cas dels duros, a simple vista era impossible determinar-ne la falsedat, només va ser possible fer-ho amb anàlisis científiques realitzades al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya; sobretot dels pigments que van determinar que les taules comprades el 2010 es van pintar posteriorment al 1921, any en què va començar a comercialitzar-se el blanc de titani, present a les taules.

“Va ser un cop molt dur”, van admetre els responsables del Museu de Girona de llavors. Després que es fes públic l’engany, van aconseguir que els retornessin l’import pagat (9.457 euros incloent-hi la comissió i l’IVA), tot i que encara no se sap qui les va fer ni amb quina finalitat, si només es van copiar o es van fer per enganyar. Tampoc si només es van duplicar aquestes taules o tot el retaule. Després d’assimilar-ho i acabar comprant les autèntiques taules (per 36.500 euros), des del museu han sabut rendibilitzar l’anomenat cas Pere Mates com a punt de partida d’altres falsificacions conegudes, analitzant i meditant sobre les motivacions –cobdícia, vanitat, burla i joc intel·lectual–, els principals casos i els seus protagonistes, alhora que es poden veure plegades, i establir un joc de mirades entre obres autèntiques i falses que, la majoria de vegades, enganyen.

Al costat de les peces de Pere Mates es poden veure un total de 15 obres falses. Com les dues taules del cas Solsona, que va patir el Museu Diocesà de Solsona el 1970 quan dues pintures del Mestre de la Dormició del segle XVI van ser copiades durant la seva restauració per substituir-les per les autèntiques, un engany que també es va conèixer quan les originals es van posar a la venda en un antiquari. Després del judici, totes quatre van tornar al museu el 1985 i ara es poden veure juntes.

Tres obres del falsificador hongarès Elmyr de Hory a l’estil de Braque, Degas i Picasso.
Tres obres del falsificador hongarès Elmyr de Hory a l’estil de Braque, Degas i Picasso.

Altres falsos catalans que s’exposen són peces com un nu femení atribuït a Picasso i una natura morta amb fruites a l’estil de Pierre Bonard, del Museu d’Art de Sabadell; un típic jardí, còpia, de Santiago Rusiñol, del mateix Museu de Girona; un retrat de dona amb barret tal com el pintaria Ramon Casas, del Museu de Valls; una deliciosa i petita Marededeu atribuïda a Matteo di Giovanni, del Museu de Montserrat, i una exquisida taula de Lluís Borrassà, que en realitat van pintar els, fins al moment, falsaris més coneguts de Catalunya: els germans Sebastià i Carles Junyer i Vidal. Aquesta pintura és només una de les prop de 50 que els experts han aconseguit establir que van pintar al seu taller de Barcelona a mitjans dels anys trenta i que han acabat en mans de col·leccionistes privats i museus com el Metropolitan de Nova York, el Museu de Peregrinacions de Santiago, el Museu de Peralada i el MNAC, on va ingressar després que la comprés el Ministeri de Cultura. No s’havia exposat fins ara. Era tal la producció dels germans que donaven feina a artistes del moment, com Josep de Togores. “El seu negoci es movia en el màxim silenci i misteri. La preocupació pels coneixements tècnics de Sebastià i el seu afany per restaurar les taules va influir molt en el fet que algunes teles de la seva col·lecció s’hagin posat en dubte respecte a l’autenticitat”, va escriure d’ells el col·leccionista Frederic Marès.

El cas Solsona: 'Verge de la llet' i 'Dormició de la Verge', del segle XVI, al costat de les seves falses reproduccions.
El cas Solsona: 'Verge de la llet' i 'Dormició de la Verge', del segle XVI, al costat de les seves falses reproduccions.

La mostra també permet repassar alguns dels llibres publicats sobre el tema i conèixer la perícia tècnica de grans falsificadors internacionals, com Federico Joni, autor de marededeus que va vendre al Metropolitan; el virtuós Eric Hebborn, que va crear un miler de dibuixos de mestres antics que van acabar al British Museum; Wolfgang Beltracchi, autor de quadres a l’estil d’Ernst o Léger que legitimava mostrant fotos antigues amb ells a les parets; els Van Gogh que Otto i Leonhardt Wacker inventaven i distribuïen com a autèntics, i Tom Kesting, autor d’obres excel·lents fetes imitant Goya i Degas. Cap com Elmyr de Hory, que va falsificar obres de Matisse, Modigliani, Braque i Picasso com les que es poden veure a l’exposició procedent d’Es Baluard i del Museu d’Art d’Eivissa, l’illa on va residir els seus últims anys de vida. “No he copiat mai cap obra, perquè no m’interessa. Em deixo inspirar per un pintor, penetro en el seu esperit... i d’aquesta manera va prolongar el seu art”, va declarar el 1973 el que va ser protagonista de la pel·lícula F for Fake, d’Orson Welles, el 1973. Hory es va suïcidar tres anys més tard quan estava a punt de ser extradit a França.

“No és fàcil fer una exposició sobre aquest tema tan delicat; és un món molt complex amb moltes ramificacions. Hi hem treballat més de dos anys”, explica Miralpeix.

El 'cas Pere Mates'. Uns visitants inspeccionen diminutes mostres al costat de la veritable obra de Pere Mates, 'Bateig de Crist', 1536, i el seu fals realitzat després del 1921.
El 'cas Pere Mates'. Uns visitants inspeccionen diminutes mostres al costat de la veritable obra de Pere Mates, 'Bateig de Crist', 1536, i el seu fals realitzat després del 1921.

“L’exposició mostra com l’ull de l’historiador de l’art no és suficient, perquè està subjecte a l’habilitat del falsificador; però la ciència tampoc ho és tot, perquè no es poden analitzar totes les obres que entren en el mercat cada mes. És impossible. A més, els anacronismes no els pot detectar la ciència i sí l’historiador. On no arriba un hi arriba l’altre”, continua l’expert, que manté que són moltes les obres falses que encara són en col·leccions i que poden aflorar quan vagin sortint al mercat de l’art.

Pel que fa a la resolució del cas Mates, assegura: “Tenim una idea d’on van sortir aquestes obres. Sabem, més o menys, el moment en què es van produir: el 1925, quan les obres es venien de la col·lecció Estruch a la col·lecció Josep Jover. També el tipus de pintor: molt hàbil en l’àmbit de la restauració, que entenia de pigments i de composició i que tenia accés a les obres, i fins i tot les va arribar a calcar. Tot això redueix molt el cercle, però és massa arriscat. És només una conjuntura que no podem convertir en una hipòtesi”, conclou Miralpeix.

Han van Meegeren, l’artista que va enganyar els nazis

Van Meegeren, durant el judici del 1947.
Van Meegeren, durant el judici del 1947.

Hans van Meegeren ha passat a la història de les falsificacions com a autor de còpies de Vermeer que van acabar comprant museus com el Boijmans i el Rijksmuseum i clients com el mariscal nazi Hermann Goering, que el 1942 li va comprar Crist i la dona adúltera. Després de la guerra, va ser jutjat el 1947 per vendre als nazis elements preciosos del tresor nacional holandès. Acorralat, va admetre que tant aquesta com altres obres atribuïdes a Frans Hals i Pieter de Hooch, les havia pintat ell: “No vaig entregar cap Vermeer als alemanys, sinó un Van Meegeren”. El tribunal per acabar-s’ho de creure el va obligar a pintar a la sala un Crist entre els doctors. Al final, només va ser condemnat per frau i no a pena de mort.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ