2010-2019: dècada de mobilització social

“Emergència climàtica” i “animalista” són les dues paraules que l’Institut d'Estudis Catalans ha escollit com a neologismes de l’any 2019. És a dir, paraules que podem considerar noves i que en aquest moment tenen un ús que les fa d’actualitat. L’IEC fa una primera proposta d’un grup de paraules i una votació popular acaba sent determinant per triar. En aquesta edició, “emergència climàtica” i “animalista” han empatat, és la primera vegada que passa. Les dues paraules ens diuen moltes coses sobre la importància de la mobilització vinculada a l’ecologisme, ens parlen de la voluntat d’assenyalar la urgència de les actuacions a desenvolupar per evitar un col·lapse de la vida al planeta i de la reivindicació dels drets dels animals.

Les mobilitzacions són un dels elements que han marcat la dècada i això es reflecteix en el llenguatge

“Sororitat” va ser l’escollida el 2018; la solidaritat, la fraternitat, entre les dones, que podem vincular al feminisme. Un moviment social que feia anys que creixia i s’ha convertit en un pensament compartit en la nostra societat com mai abans no havia passat. “Cassolada” va obtenir el suport més gran el 2017. Això s’explica per la seva utilització com a recurs per a la mobilització vinculada al moviment independentista i contra la repressió. “Vegà-ana” va ser el neologisme del 2016. Les noves formes de vida associades al replantejament de les nostres maneres de fer han crescut en tot, també al nostre país. El veganisme es pot definir com un estil de vida basat en el respecte pels animals que exclou l’ús de productes i aliments d’origen animal. “Dron” va ser la paraula triada el 2015, l'única que no té res a veure amb la mobilització social des que s’escull el neologisme de l’any. El 2014, quan es va començar a escollir aquest tipus de distinció va recaure en “estelada”. Una evidència més de la importància de l’independentisme i el seu creixement durant aquests anys.

La dècada que acaba ha estat marcada per molts elements, la mobilització social n’és un, i això es reflecteix, entre altres coses, en el llenguatge. La dècada començava amb les mobilitzacions en contra de les polítiques d’austeritat per les retallades. Els efectes de la crisi ja eren molt presents. El 2009 naixia la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Ho feia per reivindicar el dret a l’habitatge. D’on sorgia aquest activisme? De la mobilització que els anys anteriors havia reivindicat també l’habitatge com un dret en un context de creixement econòmic que els feia dir “No tindràs casa en la puta vida”. Les dificultats per accedir a un habitatge arriben en moments de crisi i creixement, una altra cosa és quan pot sorgir una mobilització. El 2011 emergia el 15-M i uns anys després hi havia qui pensava que tot s’havia acabat, però els seus efectes es continuaven vivint, encara que no fos en primer pla. El 2015 Barcelona en Comú arribava al govern de la ciutat... Com es poden explicar tantes coses que estan passant en la política i molt més enllà sense fer cas de la mobilització social?

La dècada acaba amb molta gent que es considera antisistema, fins i tot premis Nobel com Joseph Stiglitz

La dècada començava amb una paraula molt repetida: antisistema. Era la manera de presentar i desprestigiar persones que es mobilitzaven en defensa de la universitat pública, contra les retallades... La dècada acaba amb molta gent que es considera antisistema, fins i tot premis Nobel d’economia com Joseph Stiglitz van reivindicar aquesta denominació. En aquesta dècada que ara s’acaba és quan trobem més persones que en qualsevol altre moment històric que es consideren feministes, ecologistes, independentistes, defensores del dret a l’habitatge, dels drets dels animals... I que es volen mobilitzar per aconseguir els seus objectius. La dècada també s’acaba amb molta gent, i molts poders, que ho veuen i ho intenten aprofitar, per això també és temps de cinisme i rentats. Parlem de greenwashing o purplewashing per fer referència a qui vol fer passar la seva acció com a defensora del medi o de la igualtat de gènere quan té pràctiques que en són contràries.

La mobilització social no l’hauríem de considerar bona o dolenta, pot ser de molts tipus i donar per a molts debats. Segons la meva opinió, la mobilització social democratitzadora és essencial en qualsevol societat que vulgui ser democràtica. Ho és, especialment, quan les seves pràctiques també suposen un aprofundiment en la democràcia i ens obren a pensar el món com potser mai no l’havíem imaginat. Potser aquest començament de dècada és el moment per tenir debats importants que no hem fet sobre el paper de la mobilització i el seu potencial en una societat que vol ser democràtica. Especialment, quan veiem com creixen idees contràries a la democràcia.

Jordi Mir és professor d'Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra.