Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La penúltima oportunitat

No és un moment per a timideses. És l'oportunitat de recompondre l'agenda política: d'incorporar les urgències del país al primer pla, sense apostar-ho tot a la qüestió catalana

El rei Felip VI, durant el seu discurs de Nadal.
El rei Felip VI, durant el seu discurs de Nadal.

Un dels discursos més anodins del rei Felip VI ha merescut amplis elogis de la classe política i mediàtica amb l’única excepció d’algunes veus de l’independentisme. Va ser un discurs d'intentar no estirar més el braç que la màniga, que és condició de la paraula monàrquica, perquè, en democràcia, el Rei pinta molt però decideix poc. Fins i tot Podem ha volgut apuntar-se al cor d’aplaudiments en veure-hi, en paraules d’Echenique, “un olfacte millor” del monarca i una voluntat de “rectificar i moderar” la seva posició. Crec que aquest afany d’apuntalar el monarca, des de posicions diverses i amb motivacions diferents, té caràcter indiciari. És expressió d’una ja innegable sensació de crisi del règim polític i la constatació d’una certa vulnerabilitat del monarca. I al mateix temps forma part de les múltiples cortines de fum per evitar anar al fons de les coses. Elogiar el Rei és una manera d’afirmar que la Constitució no es toca i que no hi ha espai per a reformes que permetin trencar les inèrcies que ens han portat a l’estancament actual. I no és casualitat que els elogis al Rei arribin en un moment d'allargat i sonor silenci del president del Govern espanyol, que transmet el pitjor dels símptomes: falta de confiança i seguretat en un moment decisiu.

Europa avisa i recorda que la Unió Europea és el resultat de múltiples cessions de sobirania (també judicial), l’independentisme s’esquerda, i la dreta viu en plena regressió ideològica, quan el neoliberalisme més radical s’alia i s'alimenta dels sectors més reaccionaris, aquí amb Vox, als Estats Units amb Trump i al Brasil amb Bolsonaro amb una àmplia satisfacció del món dels diners. I, en aquest escenari, una esquerra insegura dubta davant de la seva gran oportunitat.

Elogiar el Rei és una manera d’afirmar que la Constitució no es toca i que no hi ha espai per a reformes

A la socialdemocràcia li costa abandonar les complicitats amb la dreta, tot i que han acabat ofegant-la; la nova esquerra, ansiosa per demostrar que està a punt per governar, està polint les arestes tot i el risc de perdre el seu valor diferencial; i a l’esquerra independentista li costa fer el pas. No és un moment per a timideses. És l’oportunitat de recompondre l’agenda política: d’incorporar les urgències del país al primer pla, sense apostar-ho tot a la qüestió catalana i amb una coincidència clara que deixar d’atorgar-li el privilegi d’únic tema de l’ordre del dia és la millor manera d’afrontar-la. Perquè cal que la ciutadania recuperi la sensació de reconeixement per part dels que governen, perquè la disgregació de la dreta és una gran oportunitat per evitar el triomf del nacionalisme retrògrad en una dialèctica de confrontació patriòtica, i perquè la qüestió catalana no pot servir eternament com a coartada per ajornar les urgències del present. I si l’esquerra no fa un pas ferm, ens podem trobar d'aquí a uns pocs mesos que sigui la conflictivitat econòmica i social la que ocupa el carrer. I Catalunya no està exempta d’aquest risc: l’independentisme català, amb la seva governança monotemàtica, està fent mèrits per ser desbordat per la qüestió social.

Les negociacions per formar govern s’allarguen. Les presses són males consellers, però els alentiments són indicatius d’inseguretat, de por del que diran, de falta de convicció i d’autoritat per fer els passos necessaris. Entenc que cada part ha de protegir la seva imatge i portar-la a port amb un saldo favorable, però el que cal fer fes-ho de seguida. perquè si no es corre el risc de no fer-ho mai. I, en aquest cas, el fracàs podria tenir costos molt elevats per als seus actors.

Els alentiments indiquen seguretat, de por del que diran, de falta de convicció i d’autoritat

La democràcia liberal està amenaçada. I si l’esquerra no és capaç de construir un nou ordre de prioritats, les experiències autoritàries (avalades pel neoliberalisme) que es deixen veure a tot arreu, es consolidaran com a vies per mantenir enquadrada la societat de les desigualtats descomunals en què vivim. Canviar l’agenda de prioritats és també una manera d’ampliar el terreny de joc del conflicte català traient-lo de la lògica binària. Les incògnites i febleses són moltes: començant per la volàtil figura de Sánchez i seguint per les dificultats de tornar a la normalitat democràtica després que l’equilibri de poders s’hagi trencat en benefici del judicial. Només demostrant a la ciutadania que la política té vida més enllà del problema català, serà possible encarrilar aquesta qüestió. Retornar-la, precisament, al marc de la política, del qual no hauria d’haver sortit mai.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >