Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

L’any que hem viscut judicialment

Les presses de jutges i fiscals per acabar la seva part de la funció els han jugat una mala passada. Massa ànim de revenja entre els togats. Massa tossuderia entre els qui continuen defensant una Espanya amb olor de naftalina

Una imatge del judici del procés al Suprem.
Una imatge del judici del procés al Suprem.

El balanç d’un any té a veure amb el caràcter de la persona. Si un és pessimista hi farà constar les pàgines negatives per sobre de les positives. I al contrari si s’inverteixen els termes. També pesen les expectatives que es van traçar convertides aquests dies en la base de les que s’esperen per al temps següent. Ja ho va advertir Lev Tolstoi a Anna Karènina: tot depèn de la nostra capacitat de reflexió. I en aquestes circumstàncies, habitualment s’aconsegueix controlar el passat i idear plans per al futur. El 31 a la mitjanit és el paradigma d’aquest desig i el raïm, la fruita canalitzadora.

L’última setmana de l’any es caracteritza per repassar el que queda enrere del període que mor. I ens adonem de quants detalls arribem a oblidar i quants confonem perquè la memòria ens la fem selectiva. El temps, veloç, se’ns escapa i la intensitat amb què ens veiem obligats a viure’l passa a ser directament proporcional a la incapacitat per absorbir-ho tot. Però tot i transitar en època de turbulències permanents sempre queden clares algunes idees, molts conceptes i unes quantes espurnes que pel seu fulgor enlluernador difícilment desapareixen.

Ningú posarà en dubte que el 2019 espanyol ens deixa com a llegat el protagonisme de la justícia. I, com si fossin les tres parts en què es divideix una obra de teatre, el que va començar sent una exposició dels fets de la tardor catalana del 2017 ha acabat amb un gir propi del principi de contradicció. La justícia ha estat jutjada. El nus que va ser el judici més important que s’ha fet en dècades. Una vista que, amb la referència oficial de Causa especial 20907/2017, va començar el 12 de febrer i va finalitzar el 14 d’octubre amb la publicació de la sentència. Però el que semblava el punt final del procés que no hauria d’haver estat mai per significar la impotència, la incapacitat i la nul·litat de la política –com també opinava llavors algun dels magistrats de la sala– es va convertir en un senyal. I així, dos mesos i cinc dies després, s’interpretaria una última escena imprevista per a una part del públic que ja havia abandonat la platea. Una retranca final que depara episodis nous perquè en temps de Netflix tota narració té la seva sèrie. I tota sèrie, les seves temporades.

És una màxima que el que va malament és susceptible d’anar pitjor. Així ha passat i així continuarà fins que la política no torni a recollir la poma que va fer mossegar a la justícia

És una màxima que el que va malament és susceptible d’anar pitjor. Així ha passat i així continuarà fins que la política no torni a recollir la poma que va fer mossegar a la justícia. La que va cometre la relliscada precipitada de deixar vist per a sentència el 12 de juny un procés que l’endemà, el 13, i amb la proclamació oficial dels resultats electorals al Parlament Europeu del 24 de maig, atorgaria immunitat al primer dels acusats, que condemnarien a 13 anys de presó. I tot s’ha remogut.

Això els passa per creure’s a ulls clucs el relat del Tribunal Suprem, clama l’advocat Gonzalo Boye, actor que no ha tingut paper en la representació fins ara perquè el seu tenia a veure amb la defensa de qui, sobrevolant l’obra i tot i ser citat en diverses ocasions, no ha trepitjat mai l’escenari. Les circumstàncies han volgut, no obstant això, que Carles Puigdemont es convertís, de moment, en el gran protagonista i es beneficiés de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea en suport de la reclamació d’Oriol Junqueras. L’interessat convertit, també de moment, en el perjudicat. La setmana vinent conclou el període de cinc dies hàbils perquè les parts, com si fossin guionistes, exposin les seves consideracions sobre una resolució que reverteix un procés que seguirà donant durant els mesos que vindran molts titulars i més maldecaps.

Pirandello no ho hauria pogut escriure millor. Aquí tots els personatges continuen buscant el seu autor. I aquest s’esmuny perquè ja no controla els seus fills imaginats, que tenen vida pròpia. Fills d’un moment polític que la mirada posterior ha demostrat vergonyós i el seu reconeixement durant el judici ha deixat la impressió d’una improvisació per a la qual els actors no estaven preparats. Tampoc els jutges ni els fiscals. Les presses per acabar la seva part de la funció els han jugat una mala passada. Massa ànim de revenja entre els togats. Massa tossuderia entre els qui continuen defensant una Espanya amb olor de naftalina.

Fora del teatre, l’aire és més nítid. I el públic torna a casa després de la llarga i sorprenent representació, adonant-se que el pot respirar amb més llibertat i esperança. I això el convida a tenir una mirada serena, àmplia, continental. La mirada que hauria de fer seva la política per a l’any que comença i convertir-la en el seu propòsit principal. Una mirada constructiva per evitar que continuem vivint judicialment.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >