Selecciona Edició
Connecta’t

Les cartes inèdites de Miró al seu galerista: “La meva obra transporta un món de real irrealitat”

Un llibre reuneix per primera vegada les missives entre l’artista i el seu marxant Pierre Matisse

Esbós del mural per al Saló de delegats de l'ONU.
Esbós del mural per al Saló de delegats de l'ONU.

La projecció universal de Miró no s’entén sense Nova York i la tasca del seu marxant nord-americà, Pierre Matisse. La historiadora Élisa Sclaunick acaba de publicar Pierre Matisse & Joan Miró. Ouvrir le feu. Correspondance croissée, 1933-1983 (L’Atelier contemporain), un llibre que reuneix per primera vegada la totalitat d’un epistolari imprescindible per documentar la història de l’art del segle XX, enriquit amb cartes inèdites de l’escriptor Jacques Dupin, el marxant Pierre Loeb i André Breton.

Pierre Matisse (Bohain-en-Vermandois, 1900-Saint-Jean-Cap-Ferrat, 1989) va ser el marxant novaiorquès de Giacometti, Dubuffet, Chagall, Balthus o Tanguy, però sobretot va ser galerista i un dels amics més fidels de Miró. Fill d’Henri Matisse, s’havia traslladat a Nova York el 1924, fugint d’un matrimoni insensat i de la ira del seu sogre, el pare cors de Clorinde Peretti, que l’havia amenaçat de mort per haver abandonat la seva filla. Als EUA es va associar amb el galerista Valentin Dudensing, per qui treballava com a observador a París. El 1928 Pierre Loeb, marxant de Miró, li va regalar un quadre del català, Peinture, però el seu ull no estava acostumat a aquest llenguatge pictòric i el va arraconar en un armari de la casa que tenia a Nova York. No va ser fins al cap d’uns anys que el va redescobrir.

L’abril del 1934, Matisse va aconseguir els drets exclusius de Miró per als EUA: “Vostè”, escriu Miró, “fill d’un gran pintor, sap millor que jo el que representa la vida d’un artista, i vostè ha estat testimoni de la vida de lluita i més tard del seu formidable èxit”. Li cedia tres quartes parts de la seva producció d’un any, compartida amb Loeb, a canvi d’una paga mensual, entre els dos galeristes, de 2.000 francs (poc més dels 900 euros d’avui). En les cartes, Miró el renya per retards en la paga (“Si no cobro regularment, no puc viure”) i comparteixen confidències: “La meva obra crec que et transportarà a un món de real irrealitat”.

La història dels anys trenta batega en la correspondència, amb moments agònics, com la fugida de Miró a París durant la Guerra Civil (l’assassinat del seu cunyat, la crema de la capella de la seva masia a Mont-roig…) i l’impacte que va tenir en la seva pintura: “Estem vivint un horrible drama que deixarà profundes empremtes en la meva ment... Tots els meus amics m’aconsellen que em quedi a França. Si no fos per la meva dona i la meva filla jo tornaria a Espanya”.

Pilar Juncosa, Patricia i Pierre Matisse i Miró en una fira, en 1953.
Pilar Juncosa, Patricia i Pierre Matisse i Miró en una fira, en 1953.

Són els moments més tràgics del pintor, amb prou feines temperats per l’orgull que li suposa l’encàrrec d’un mural per al pavelló de la República a París: “Només Picasso i jo hem estat sol·licitats”. I el 2 de gener del 1939: “Estem molt angoixats perquè l’ofensiva dels rebels està cada vegada més a prop de Mont-roig, on encara roman la meva mare. Jo estic convençut que al final acabarem esclafant el monstre feixista”. Sense temps de recuperar-se de la derrota, inicia una fugida de l’afable Varengeville, quan els alemanys irrompen a Normandia i es planten en uns dies a París. Matisse li havia aconsellat el 1938 exiliar-se a Mèxic, i els seus amics (Masson, Sert, Calder), als EUA, però no troba passatge i la seva dona li implora que torni a Espanya. Atrapat a la frontera, escriu: “He decidit tornar a casa. Crec que és el més intel·ligent que puc fer en aquest moment per salvaguardar la Pilar i la nena i tranquil·litzar les nostres preocupades famílies”.

Miró s’amaga a Mallorca i escriu les cartes amb el nom de la seva dona per no ser detectat. Va tornar a Barcelona el 1942, quan ja s’havia atenuat el risc de ser detingut. La solitud de Miró és absoluta i les comunicacions amb els EUA tan deficients que l’artista, sense poder vendre, es creu abandonat pel seu galerista nord-americà fins al punt que és el brasiler Paulo Duarte qui negocia amb el MoMA l’exposició de l’obra mestra de Miró que ha estat pintant a Varengeville. Matisse en reivindicaria els drets i acabaria organitzant a la seva galeria, el 1945, l’exposició que significaria la consagració definitiva de Miró, refermada després amb el seu primer viatge a Nova York el 1947.

L’artista, endurit per anys de penúria, dona un ultimàtum als seus dos marxants, Matisse i Loeb. “O aconsegueixo poder viure com ho feien a la meva edat (52 anys) els homes de la generació precedent (Picasso, Matisse, Braque), o me les arreglaré per cancel·lar els meus deutes, cosa que faré venent un immoble, i amb el que em quedi aniré a viure a Mont-roig, on continuaré treballant amb la mateixa passió i entusiasme que he fet sempre, ja que en això constitueix una necessitat per a mi i la meva raó de viure, però cessant per complet qualsevol comerç exterior, de manera que ningú senti parlar més ni de mi ni de la meva obra”. Matisse accepta el repte; Loeb no, i Miró signa, el 1948, un contracte per a Europa amb el galerista Aimé Maeght, que representava una nova manera d’entendre el comerç de l’art.

El mural de l’ONU que no va poder ser

En la correspondència entre Miró i Matisse es dona notícia de projectes importants que no es van dur a terme. Com un mural per al Saló de Delegats (48 metres de llarg) de la seu de l’ONU, del qual es conserven les maquetes. El 19 de març del 1952, Matisse informa Miró de l’encàrrec. El mural no es va fer per falta de pressupost. Un altre projecte frustrat va ser una gran escultura per al Central Park, el 1972, en una zona de joc per a nens. Miró va pensar en una figura femenina amb una enorme vagina (maternitat). L’Ajuntament de Nova York la va trobar inadequada. També la va rebutjar el Museu Hirshhorn de Washington. Hi ha còpies a Texas, Milà i Jiddah (Aràbia Saudita).

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >