Selecciona Edició
Connecta’t

L’Albufera de València, paradís i infern

La falta d'aigua, la contaminació per abocaments urbans i agrícoles, la caça descontrolada i l'emergència climàtica amenacen el parc natural de la llacuna

Vista de l'Albufera. En vídeo, la situació actual del lloc.

El paradís i l'infern dels ambientòlegs és en un llac situat a 10 quilòmetres al sud de la Ciutat de les Arts i les Ciències. L'Albufera de València és un lloc d'alt valor ambiental i una joia paisatgística, la seva biodiversitat, només en aus, abasta 280 espècies, i actua com un pulmó verd i esmorteïdor d'avingudes torrencials, entre altres serveis ecosistèmics. Però, al mateix temps, presenta tots els impactes que poden degradar un espai natural: contaminació, escassetat d'aigua, caça descontrolada, la pressió de més d'un milió de persones que viuen a les portes d'aquest paratge i un còctel d'interessos humans contraposats.

MÉS INFORMACIÓ

En l'horitzó apareixen, a més, noves amenaces vinculades a l'emergència climàtica: encara menys aigua, pujada del nivell del mar, intrusió salina i el risc que el llac passi de ser embornal de gasos d'efecte hivernacle a emissor, a causa del descens de qualitat de les aigües. Javier Jiménez Romo, un dels principals especialistes al parc natural, ho explica al costat de la riba, en una de les dues reserves del Ministeri de Transició Ecològica que ell gestiona en aquest aiguamoll costaner mediterrani.

Dues dades resumeixen la situació de l'Albufera. El primer: l'entrada d'aigua al llac s'ha reduït a la meitat des dels anys setanta (el 2018 no va arribar a 200 hectòmetres cúbics). L'augment de la població, l'agricultura i la indústria han absorbit totes les aportacions que rebia del riu Túria i bona part de les del Xúquer. I només ara la Confederació Hidrogràfica del Xúquer ha començat a adoptar tímides mesures per corregir-ho: aquest any l'aiguamoll rebrà quatre hectòmetres cúbics procedents del Xúquer, i a partir del 2021, vuit.

La segona dada alarmant és que el nombre d'aus aquàtiques s'ha reduït un 30% des del 2009, segons el cens que elabora l'ONG ornitológica SEU/BirdLife. Fa una dècada s'estimava que n'hi havia 130.000 i el 2019, només 90.000, assenyala Pablo Vera, tècnic de l'organització. Malgrat tot, al parc natural es cacen de mitjana 11.319 ànecs l'any, segons dades oficials, que molts observadors, des de les organitzacions ecologistes a la Fiscalia de Medi Ambient de València, consideren poc fiables en basar-se en declaracions dels caçadors. El president de la Federació de Caça valenciana, Raúl Esteban, no es creu les dades de SEU/BirdLife, i diu que els caçadors començaran elaborar els seus propis censos.

L'aigua de l'Albufera també presenta un greu problema de qualitat. “No hi ha ni 10 centímetres de transparència. Però encara que en el fons hi hagi metalls pesants, la contaminació aquí no és com la que es va produir al Tàmesi o la ria de Bilbao per abocaments tòxics industrials. El color verd de l'Albufera es deu al fet que és plena de fitoplàncton, cosa que implica gairebé els mateixos mals índexs de qualitat ambiental”, afirma el biòleg Jiménez Romo. El procés es diu hipereutrofització i es deu a les quantitats massives de nutrients que des dels anys seixanta ha rebut el llac. Sobretot nitrogen i fòsfor, procedents de la mala depuració de les aigües residuals, d'abocaments industrials i dels fertilitzants químics utilitzats als arrossars, que ocupen 14.500 de les 21.000 hectàrees del parc natural. L'excés d'adob va generar una explosió de fitoplàncton, va tornar l'aigua opaca i va impedir que la llum del sol arribés al fons, cosa que va provocar la mort de les plantes aquàtiques i va desencadenar el desequilibri mediambiental. “Va haver-hi peixos i aus que van desaparèixer, i es va perdre la resistència que les plantes exercien contra les onades, cosa que va iniciar un desgast de les ribes i de les petites illes de l'Albufera”, indica Jiménez Romo.

Els nous sistemes de depuració d'aigües residuals comencen a donar resultats. “Prevèiem arribar al llindar de 90 micrograms per litre de clorofil·la, que és un indicador del grau tròfic de l'aigua, el 2021, i ja estem per sota. Les plantes aquàtiques estan reapareixent a certes zones i hi ha hagut algunes transparències”, afirma Teodoro Estrella, cap de planificació de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer.

L'ecòleg Andreu Escrivà creu que la gestió de l'espai ha millorat en els últims anys. Però veu urgent decidir “què volem que sigui l'Albufera”. I hi posa dos exemples. D'una banda, la carretera CV-500, en part una autovia construïda pel franquisme, que travessa el parc natural. La Generalitat vol adequar-la als estàndards ambientals, però s'ha topat amb l'oposició dels residents que prefereixen poder circular ràpid. I, de l'altra, la macroampliació que el Port de València està intentant executar sense una declaració d'impacte ambiental actualitzada (la que disposa és del 2007). L'obra alterarà el corrent marí i agreujarà, adverteix, la perillosa reculada que ja pateixen les platges del parc natural (que formen part de la primera línia de terra que separa el llac del Mediterrani), la qual cosa augmentarà el risc de salinització que planteja el probable augment del nivell del mar per la crisi climàtica.

Els arrossers decideixen quan entra i surt l’aigua del llac

I. Z.

L'Albufera presenta la peculiaritat que el seu règim hídric està en mans dels arrossers, que ho regulen en funció de les seves necessitats de producció i no de l'ecosistema del parc. Fan el control del nivell d'aigua a través de la Junta de Desguàs, un organisme que es regeix per normativa de la dictadura de Primo de Rivera i decideix quan s'obren les comportes que connecten el llac amb el mar. El gran desguàs que van fer al juliol va portar la Fiscalia a obrir diligències per possible delicte ambiental. Els arrossers decideixen també quan inunden els camps a l'hivern amb l'aigua que reben del Xúquer. Els agricultors planten l'arròs a la primavera, cullen a la tardor, i tendeixen a deixar els camps secs a l'hivern, guardant l'aigua per a la temporada següent. Però aquests mesos són crucials per a les aus, que tenen als arrossars el seu principal rebost i, diu SEU/BirdLife, acusen la falta d'inundació hivernal. Garantir la biodiversitat a l'hivern és, a més, una de les raons per la qual els arrossers de l'Albufera reben ajudes europees de la PAC, fins a 1.400 euros a l'any per hectàrea.

José Fortea, president de la Junta de Desguàs i de la Comunitat de Regants de Sueca rebutja que el llac pateixi escassetat d'aigua i nega l'ús excessiu de fertilitzants. Sobre el compliment dels requisits ambientals per cobrar les ajudes europees, adverteix: “L'aigua és de les comunitats de regants. L'Albufera no té cap concessió. I hem de cobrar les ajudes europees. El dia que no les rebem serà pitjor, perquè quan volem podem tirar al mar l'aigua que ens arriba”. La Generalitat, encarregada de supervisar les ajudes de la UE, tampoc té previstes mesures sobre aquest tema.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >